Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.
Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.
Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.
¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?
Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.
