La vida és bella

No more I love you's

2012-01-09T01:25:00.001+01:00

Amb aquest darrer viatge a Anglaterra dono per tancada l'etapa, definitivament. Em queden molt bons amics, sens dubte, i molt bones experiències. De les no tant bones em quedo amb les lliçons a aprendre'n: no donar si no em demanen; si em demanen, no donar més del que se'm demana; i no donar-ho tot de cop. També aprenc una lliçó important: fugir corrents el proper cop que conegui un nen bo. Els nens bons fan aquella caiguda de parpelles que fa que costi horrors enfadar-se amb ells, fins i tot quan es mereixen un bon clatellot. Una altra lliçó apresa: fugir dels que em diguin "I love you" a la primera de canvi, perquè normalment no tenen clara la diferència entre estimar i apreciar, i confonen amistat amb relacions, i et venen amb discursos d'amor lliure quan després són ells els més conservadors i exclusivistes de la història.

I una lliçó molt important que he après: he de confiar sempre, SEMPRE, en les meves intuïcions. A l'edat que tinc, després de tants d'anys d'experiència, si li veig les orelles al llop ja hauria hagut d'aprendre a córrer en direcció contrària. Però sempre he preferit mirar cap a una altra banda i fer veure que no veia el llop... I així m'ha anat fins ara.

Revisió anual

2011-12-28T13:41:00.003+01:00

Ahir nit vaig parlar 3 hores, via skype, amb una amiga que fa 6 anys que viu a Berlín. El darrer cop que ens vam connectar per a parlar en directe va ser ara fa un any, la nit de cap d'any precisament. És curiós com les converses (la de llavors i la d'ahir) se semblen. Si bé hi ha diferències en el grau de maduresa (i en la ubicació: jo per cap d'any de l'any passat era a Rochester), els temes van ser ben bé els mateixos. I pel meu cantó, el tema que més protagonisme va tenir va ser l'amor (o més aviat el desamor).

En acabar la conversa em vaig adonar que en un any no he après res de res: fa un any estava enamorada d'un polonès de 26 anys que no m'estimava (però amb qui de tant en tant compartíem les delícies de la carn -humana), i que precisament per aquelles dates m'havia donat un disgust amb una tonteria que jo vaig fer molt més gran del que en realitat era. Ara estic enamorada d'un anglès de 24 anys que m'estima (però amb qui no hem passat del sexe manual), i que fa dos dies s'acaba de decidir sobre si sóc o no una amiga per a ell... Total, que segueixo igual com estava.

Ahir, un cop més, la conversa amb aquesta amiga em va servir per a fer revisió de l'any que marxa, per tal de poder fer la carta als Reis pel 2012. El 2011 ha estat un any on, si hagués de fer servir l'estadística per a calcular el temps que he dedicat a cadascun dels àmbits importants de la meva vida, el gràfic resultant vindria a ser una cosa així:

Per tant, aquí teniu la meva carta als Reis.

Estimats Reis d'Orient,

Com que l'any 2011 no m'he portat gens bé (he dedicat molt poc temps a les coses importants de debò i he perdut molt de temps i energia en coses que em perjudicaven), aquest any demano carbó. Molt de carbó per tal de poder fer un foc ben gran i cremar tota la ràbia, la gelosia, la tristor, el desencant, l'avorriment, la mandra, l'aferrament*, l'enveja i l'estupidesa, i així poder fer lloc per a l'amor, la generositat, l'alegria, la il·lusió, les ganes de fer coses, el desaferrament, la comprensió i la saviesa.

Per a l'any 2012 demano:

-Una beca (tant me fa si és la del Ministeri o la de la Generalitat), que arribi com a molt tard al febrer.

-Un lloc per viure (tant me fa si és a Lavern o a Barcelona), que arribi com a molt tard al març.

Si em porteu aquestes dues coses, jo em comprometo a:

-Dedicar-me de valent a preparar el meu projecte de recerca.

-Dedicar-me de valent a estudiar (èuscar i el text de teatre), practicar clarinet, meditar.

-Dedicar-me de valent a preparar les classes d'anglès dels meus alumnes, grans i petits.

-Dedicar-me de valent als meus amics i la meva família: passar més temps real i menys de virtual amb ells.

-Dedicar-me de valent a mi mateixa: estimar-me, cuidar-me, fer-me petons i abraçades, perdonar-me els errors (i aprendre'n), somriure, cantar i ballar.

-Fer que al final del 2012 el gràfic hagi canviat i sigui una cosa similar a això:

Moltíssimes gràcies, i fins l'any que ve.

*Apego, en castellà; attachment, en anglès. Què voleu que us digui, aferrament em sona horrible...

Mooncup, adéu tampons i compreses

2011-11-28T21:18:00.011+01:00

Atenció, noies. Aquesta entrada tan especial i tan diferent de les que acostumo a fer em serveix per presentar-vos la Mooncup (o copa menstrual). Ara que fa 4 anys que la faig servir, puc publicar aquest post que feia anys havia començat a escriure.

¿Què és la Mooncup?

La copa menstrual és un petit contenidor (o recollidor, podríem dir), tal com veieu a la foto. Està feta de silicona i té uns petits foradets a la part de dalt que fa que s'adapti perfectament a l'interior de la vagina, de manera que un cop col·locada no hi ha res que la faci moure. La cueta que li veieu a la fotografia és tan sols per a quan aprens a posar-la i treure-la: calen uns quants intents per tal d'agafar confiança i soltura, i els primers cops la cueta ajuda.

De copes menstruals n'hi ha diverses marques. Jo tan sols he provat aquesta, però tinc amigues que apart de la Mooncup n'han provat d'altres, i em confirmen que es queden amb la Mooncup. Aquesta marca proporciona dues talles: A i B. La talla A és per a dones de més de 30 anys (hagin tingut fills o no) i dones que hagin tingut parts vaginals (tinguin l'edat que tinguin). La talla B és per a dones de menys de 30 anys (que no hagin tingut fills), i dones que hagin tingut parts per cesària. Com veieu, tot té a veure amb el fet que a partir dels 30 (i amb el part vaginal) el nostre cos canvia.

Posar-la i treure-la

Per descomptat, per a un ús correcte de la copa menstrual, llegiu bé tota la informació de la pàgina, i si us decidiu a comprar-la, llegiu-ne bé les instruccions que venen amb la capseta. Però deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Per a posar-la cal aprendre una tècnica molt senzilla que consisteix a plegar la copa en ella mateixa de manera que formi una mena de U (a la pàgina hi ha exemples visuals del que estic dient). Un cop plegada, tan sols cal ficar-la a la vagina. Sí, al principi costa una mica, sobretot perquè en ser una cosa desconeguda tendim a tensar els músculs, i això dificulta la introducció de la copa. Aquí cadascuna haurà de trobar la seva manera: a algunes els anirà millor el dit gros i l'índex, a d'altres el dit gros i el mig... Es qüestió d'anar provant. Un cop la copa és dins, cal assegurar-se que va ben amunt -com més amunt menys possibilitats de patir pèrdues-, i que queda ben enganxada a les parets de la vagina. ¿Com? Jo m'asseguro que puja amunt empenyent-la amb dos dits -amb els músculs ben relaxats. I m'asseguro que és ben fixa passant el dit del mig per tot el voltant (si algun cop alguna part de la copa ha quedat separada del meu coll vaginal, he sentit una mena de soroll com de buit -una mena de "blub"- que em serveix per assegurar que ja no m'he de preocupar per les pèrdues).

Per a treure-la, al principi, mentre practiquem, ajuda tirar de la cueta. Però un cop aprenem a treure-la com cal, li hem de tallar la cua. ¿Com la traiem com cal? Molt senzill: primer de tot cal fer-la baixar una mica -recordem que com més amunt la tenim més segures estarem que no tenim pèrdues. Per a fer-la baixar cal apretar una mica els músculs de la vagina, més o menys com quan volem anar de ventre o fer pipí. Jo faig aquesta maniobra amb els dos dits ja dins per a esperar-la: tan bon punt toco la punta de la copa, l'agafo, apreto amb el polze una mica la paret de la copa perquè es desenganxi de la paret de la vagina, i estiro. ATENCIÓ: estireu amb compte quan esteu en els dies de flux més abundant, ¡perquè si no esquitxareu! Penseu que la boca de la copa és més ampla que el vostre orifici vaginal, i que per tant quan la tragueu, la copa recuperarà el seu diàmetre amb un "blub". Jo m'asseguro que aquesta maniobra la faig sempre tenint la mà -i la copa quan surt- a dins del vàter. Un cop és fora, la buideu al vàter. La renteu una mica -si esteu en un vàter públic sense rentamans podeu dur una ampolla de plàstic, però jo no ho he necessitat mai: si no hi ha rentamans, faig servir l'aigua neta que surt quan buido la cisterna-, i cap endins una altra vegada.

¿On la puc comprar?

Per internet, a l'adreça que us he enllaçat més amunt, i en algunes botigues especialitzades de productes dietètics i naturals.

Avantatges de la Mooncup

Ecològica: com que els teus fluids menstruals van directes al vàter, elimines el munt de plàstic, cel·lulosa, cotó, paper i cartró que altres sistemes "higiènics" utilitzen.

Discreta: ningú no s'adonarà que tens la regla (no hi ha cordillets ni res per l'estil: la copa queda completament dins el teu cos).

Sana: la copa menstrual no té associades reaccions al·lèrgiques, ni SST, ni cap de les reaccions causades pels blanquejadors que fan servir els fabricants de tampons. A més, com que no conté plàstics ni cel·luloses, no irrita la pell, com fan les compreses.

Neta: al contrari del que pugueu pensar, la copa menstrual és un sistema ben net de mantenir la teva higiene mensual. Això sí, melindroses absteniu-vos: no ens enganyem, amb la copa menstrual t'has de posar els dits a la vagina, i ben endins, per tal d'assegurar-te que queda ben col·locada i així estalviar-te disgustos. Però si apreneu a posar-vos-la i treure-us-la amb habilitat, us ben asseguro que no tornareu a tacar unes calcetes ni uns llençols mai més. Com que la sang no surt del teu cos, els olors derivats del contacte de la sang amb altres elements queda eliminat. Per tant, ja no patireu aquella incomoditat de sentir-vos la vostra pròpia olor i "oh déu meu, que ningú més no l'estigui sentint". I per acabar l'apartat de la netedat de la copa, com que no té associada la SST, podeu dur-la posada tant de temps com volgueu. ¿Què vull dir amb això? Que si saps que t'ha de venir la regla, posem per cas, demà, aquesta nit ja te la pots posar, i te n'oblides. I el mateix quan se us ha acabat: ¿que no veus clar que se t'hagi acabat la regla i creus que pots tenir una "escupinada" final? Doncs te la deixes posada un dia més, per si les mosques. Calces netes forever!

Femenina: sí, per què no dir-ho. Des que faig servir la copa menstrual conec (encara més) el meu cos. Les regles no em fan mal -no sé si hi té relació o no-, i em duren menys. Els cicles són més similars cada mes: un dia o dos de "senyal", dos dies abundants, dos dies de retirada. La copa, a més, permet relacions sexuals (sexe oral i manual) com cal mentre tens la regla, sense fàstics ni manies: ja us he dit que com que queda completament dins el teu cos no es veu. Com que queda per damunt de les glàndules secretores de flux vaginal -cosa que no passa amb els tampons-, no cal que doni més explicacions... ¿oi?

I si encara no us he convençut, aquí va l'últim avantatge:

Econòmica: val uns 35€ i us pot durar anys (feu números i veureu tot el que estalviareu).

La meva vida sense mi

2011-11-02T15:30:00.003+01:00

De vegades una no sap si és en el lloc on hauria de ser... És el que té ser nòmada: quan ets aquí, t'enyores d'allò d'allà, i quan ets allà, t'enyores d'això d'aquí.

Quan era a Anglaterra i la meva gent, els d'aquí, m'explicaven tot el que feien (sense mi), em sentia una mica com la protagonista d'aquella pel·lícula tan bonica de la Isabel Coixet. Ara que sóc aquí i la meva gent, els d'allà, m'expliquen les coses que fan (sense mi), em sento un altre cop com la protagonista de la pel·lícula de la Coixet.

¿Quina és doncs la meva vida? ¿Aquella d'allà o aquesta d'aquí? ¿Com puc mantenir-les totes dues en equilibri sense sentir que em perdo tot d'experiències que hauria d'estar vivint?

_________

My life without me

Sometimes I don't know if I am in the correct place... That's what being a nomad entails: when I am here, I miss what's in there, and when I am there, I miss what's in here.

When I was in England and my people, the ones in here, told me about all the things they were doing (without me), I felt like the main character of that beautiful film by Isabel Coixet. Now that I am here, my people, the ones from there, tell me about the things they do (without me), and I feel again like the main character of Coixet's film.

Which one is, then, my life? ¿The one in there or the one in here? ¿How can I keep a balance of both and not feeling that I am missing experiences that I should be living?

Aprenent...

2011-10-30T16:14:00.003+01:00

... a gaudir del moment.
... a viure al límit.
... a desprendre'm de coses, sentiments, persones.
... a somriure fins i tot quan no en tinc ganes.
... a somriure sobretot quan no en tinc ganes.
... a estimar sense esperar res a canvi.
... a ser estimada sense que esperin res a canvi.
... a estar enamorada d'algú que està enamorat de mi.
... a gestionar tot això sabent que mai no estarem junts.

____________

Learning...

... to enjoy the moment.
... to live on the edge.
... to detach from things, feelings, people.
... to smile even when I don't feel like.
... to smile especially when I don't feel like.
... to love not expecting a thing in return.
... to be loved not being expected a thing in return.
... to be in love with someone who's in love with me.
... to deal with all this, knowing we will never be together.

Dibuixa'm un xai

2011-09-24T11:52:00.003+02:00

Una de les coses més boniques que m'han regalat mai (ep, que me n'han fet un munt, de regals bonics, consti).

Tinc un amic, li direm Woodpecker. Aquest amic és artista: treballa fent pirogravats. Aquest és tan sols un dels molts que ha fet (i segurament el més senzill que ha fet). Aquest amic és anglès, i com tots els anglesos que he conegut durant els meus dos anys a Anglaterra, no coneixia l'existència del Petit Príncep. ¿I què fa la llenguaddicta quan algú no coneix el Petit Príncep? Li'n regala un exemplar.

Amb aquest amic vam llegir els 9 primers capítols del meu llibre preferit asseguts en un sofà-gronxador al pati de la casa on vaig passar més temps. Llegíem en veu alta, la traducció anglesa, és clar, ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa.

I va ser bonic.

Molt bonic.

Boniquíssim.

Un cop a Barcelona, li vaig penjar una foto al mur de Facebook: una foto del sofà-gronxador, sense nosaltres, buit i solitari. I de peu de foto li vaig escriure: "Draw me a sheep".

I ho ha fet. Sobre fusta. I és un dels regals més bonics que m'han fet mai.

________

One of the nicest gifts I've ever had (for the record, I have had a lot of nice gifts).

I have a friend. We'll call him Woodpecker. This friend is an artist: he does pyrographies. This here is just one of his artworks (and maybe the easiest one for him). This friend is English, and like all the Englishmen I have met in my 2 years in England, he had never heard of The Little Prince before. And what does llenguaddicta do when somenone does not know The Little Prince? She gives him/her a copy.

This friend and me read the first 9 chapters of my favourite book, sitting on a sofa-swing in the patio of the house where I had spent most of my time. We were reading aloud, the English translation of course, he was the narrator/aviatior, I was the little prince and the rose.

And it was nice.

Very nice.

Über nice.

Once I was back in Barcelona, I uploaded a photo to his Facebook wall: a photo of the sofa-swing, without us, empty and loney. And as a footnote I wrote: "Draw me a sheep".

And he did. On wood. And it's one of the nicest gifts I've ever had.

(Love you Mr Turkey)

L'observadora

2011-02-05T20:01:00.000+01:00

El darrer dia de l'any una molt bona amiga meva em va donar un consell que no oblidaré: "Sigues condescendent amb tu mateixa. Accepta que comets errors i no et castiguis més. Surt de tu, i adona't que tot el que vius són etapes".

No és el primer cop que algú m'ho diu: el meu germà, alguns professors, amics, terapeutes..., han dit si fa no fa amb les mateixes paraules el que la Gemma em va dir el 31 de desembre. Però per alguna raó que desconec, no va ser fins a llavors que vaig entendre el que volien dir.

Un dia abans de parlar amb ella, jo havia vist una pel·lícula que m'havia fet despertar: "What About Me". És el que en diríem una pel·lícula d'autoajuda, mig documental mig teràpia, el fil conductor de la qual és la música. Un dels entrevistats en aquest film documental explica que si som capaços de sortir-nos de nosaltres mateixos i observar-nos quan estem patint, ens adonarem que el patiment no és res més que una altra fase, de la qual podem sortir-ne si no ens deixem portar pel dolor.

Ahir vaig ser capaç de convertir-me en l'observadora de la meva vida. Va durar un instant. Va ser un instant revelador. Tornava d'un concert de Jamie Cullum a una ciutat a 1 hora en tren de la ciutat on visc actualment. Al meu costat, al tren (com al concert), seia l'home pel qual he patit durant tot el 2010. Alguns ja coneixeu la història, bé perquè us l'he explicada en primera persona, bé perquè l'heu seguida als meus blogs. Ell seia amb les cames estirades, els peus (sense sabates) al seient del davant. Com que era més de mitjanit i duia una certa quantitat d'alcohol a la sang, es va quedar fregit als 20 minuts de ser al tren. La seva postura l'obligava a tenir el coll completament tort, i el tracatrac del tren l'anava fent caure a poc a poc damunt la meva espatlla esquerra. Després d'una bona estona observant-lo i patint pel seu coll, en un moment en què es va mig despertar, li vaig oferir el meu pit. S'hi va posar bé, i jo vaig passar el meu braç al voltant seu per tal que descansés com cal. En aquesta pose mig abraçant-lo, es va tornar a dormir al ritme dels batecs del meu cor (perdoneu la llicència poètica, no me n'he pogut estar). I va ser llavors que hi vaig veure.

A la finestra de l'altre costat d'aquell vagó hi havia un home i una dona. L'home dormia la mona damunt del pit d'ella, que mig l'abraçava sense gosar tocar-lo. Ell dormia. Ella somiava desperta: pel seu cap passaven tots els moments compartits amb aquell home, els bons i els no tan bons; tots els sentiments, la joia i el dolor, eren reviscuts en segons per aquella dona que, des de l'altre cantó d'una finestra del tren, m'observava i era observada per mi. I mentre el tren avançava, aquella dona va deixar de sentir. Aquell home que dormia sobre el seu pit mai no sabria que aquella nit, la dona que tant l'havia estimat, per fi l'havia fet fora de la seva vida des de l'altre cantó de la finestra.

Arrencar tirites

2010-05-30T15:11:00.004+02:00

Hi ha sentiments i emocions que ens fa l'efecte que sempre han viscut al nostre cor.

Algunes són agradables, i les volem allà dins PER SEMPRE, d'altres en canvi només ens porten problemes, malestar, angoixa, dolor. Però fa tant de temps que hi són, que sembla que no puguem viure sense elles.

La gelosia, la por, la inseguretat, la tristor...

I ocupen molt d'espai.

Massa.

S'alimenten dels nostres pensaments.

Creixen fins a fer-se fortes i llavors ens dominen.

Ja va sent hora de prendre'ls el control de la nostra vida. Com una tirita que fa anys i panys que duem enganxada a la pell (tants, que ni tan sols recordem per què ens la vam posar), sabem que quan comencem a treure-la farà molt de mal. De fet, fins i tot semblarà que és impossible intentar-ho.

El primer dia, trobem una punteta per on estirar, i fem el primer intent. Però...

¡aix!

¡Fa mal! Més del que ens pensàvem. La pell i la tirita són una sola cosa ara. Arrencar la tirita implica arrencar la pell.

"Potser no cal arrencar-la, al cap i a la fi, ja m'hi he acostumat".

Però passada una estona, ens adonem que la pell sota la punteta que hem desenganxat, respira, b r i l l a, es recupera. Somriem. Ja no recordàvem com era la nostra pell abans d'aquella tirita.

"Demà una miqueta més".

I mica en mica, amb paciència i molt d'amor, anem tirant cada dia un xic més. Cada estrebada fa més mal que l'anterior. De vegades, ens salten les llàgrimes del dolor.

Però sabem que, un cop fora, la vida serà (encara) més bella.

¿I com es fa per a desenganxar-la després?

Fer anys

2010-05-26T00:46:00.000+02:00

Sí, fer anys és una d'aquelles coses que, per una banda, fan mandra. Però per una altra, ens brillen els ulls el dia del nostre aniversari.

Fa cosa d'una setmana intentava recordar com havien anat els darrers aniversaris. Ateses les circumstàncies dels darrers anys, amb el munt de daltabaixos emocionals que he experimentat, em va costar recordar alguns dels aniversaris. Recordava perfectament la meva festa sorpresa dels 30 (¿com oblidar-la?). Recordava on era pels 31 (en un lloc on no volia ser, amb gent amb qui no volia estar). Els 32 estaven ennuvolats en la meva memòria, i avui un amic m'ha recordat que aquell dia el vam passar junts. Els 33 em van agafar en plena Setmana de les Llengües de Signes a Vitòria, i els vaig celebrar envoltada de signolingüistes. Va ser xulo (de pinxos i txacolís va anar la cosa). I un cop més, celebro el meu aniversari lluny dels meus, lluny de casa...

És en aquests moments en què us enyoro més que mai.

...i acceptar que no havia de ser.

2010-05-01T14:49:00.001+02:00

Vaig camí del centre, on he quedat amb l'home que em té el cor robat. La nòvia l'acaba de deixar i ha volgut quedar amb mi per parlar-ne. Em sento com una nena la nit de Reis. Tot i que juguem en lligues diferents, ja em coneixeu: l'esperança és l'últim que es perd.

Entro en una botiga hippy, d'aquelles que fan olor a encens, que tenen tot d'objectes bonics atapeïts en prestatges i armariets. Em miro els anells de plata. M'enamoro d'un que té una papallona preciosa. Li demano al botiguer que me'l deixi emprovar.

Em va estret. M'ha costat molt de posar-me'l, i ara em costa encara més de treure. Me l'emprovo en totes dues mans. Estret. Me'l torno a emprovar. Me'l miro. El dit em queda una mica oprimit i sé que si el duc més de mitja hora me l'hauré de treure amb alicates. "Potser em farà mal al principi, però ja m'hi acostumaré", penso. Me'l torno a mirar: "¿I si només el faig servir quan faci fred? Els dits s'estrenyen quan fa fred...".

Me'l trec, a contracor. Li torno al botiguer i li dic: "What a pity, I really liked it". Ell em contesta: "It wasn't meant to be".*

(*"Quina pena, m'agradava molt". "No havia de ser").

Recuperar-me de mal d'amors

2010-04-23T00:37:00.005+02:00

Sí, pot semblar una bestiesa, però sentir que se't destapen les orelles és un plaer. Avui he sentit això mateix al cor i al cervell alhora (bé, no als òrgans pròpiament dits, no ha estat tan físic, sinó més aviat a les funcions que realitzen, per dir-ho d'alguna manera: a l'esperit i la ment).

Tot i que tan sols ha estat un petit flaix, una mena de sacsejada, he sentit que alguna cosa es recol·locava dins meu. No sé com ha estat, ni què ho ha provocat. Després d'unes setmanes de moguda emocional, de trencament d'esquemes i de mil altres trontollades, he sentit que l'aire tenia una altra olor.

No és el temps qui ho ha curat, aquest cop. De fet, fa unes hores plorava com un muffin a la meva habitació. Però ves, de vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

Manel, Captatio Benevolentiae

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM

Sóc feliç

2010-03-08T22:11:00.004+01:00

Avui, mentre Catalunya es llevava coberta de neu, a mi em despertava un sol radiant colant-se entre les cortines. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. M'he posat uns texans i una samarreta, i llavors he decidit canviar-me i triar alguna cosa més... femenina. He estrenat un vestit lila que havia comprat abans de Nadal, leggins negres i botes, i cap a la uni. Com que feia bon dia, he decidit caminar.

Amb l'Ani DiFranco marcant el ritme dels meus passos, he començat a pensar en una cosa que ahir una amiga em va dir: "Tens molts motius per ser feliç". Caminava amb això en ment, i m'he preguntat: "¿Ah, sí? ¿Quins? Amb un em conformo...". I en arribar a la cantonada, un cotxe fúnebre, amb un taüt a dins i una família vestida de dol, ha passat per davant meu. He mirat al sol i he dit: "Gràcies".

Sí, sóc feliç. Perquè la felicitat no és un sentiment, o un estat d'ànim que ens ve de fora. La felicitat és una actitud, una manera de viure, i depèn només de nosaltres mateixos. I si em llevo al matí dient-me que sóc feliç, viuré dies tan fascinants com el que he viscut avui.

Abans d'arribar a la uni, he comprat unes flors per a la meva amiga, a qui havia de veure a classe, i una targeta ben divertida amb una senyora molt vella, tota arrugada, amb panxa i els pits caiguts, asseguda en una cadira prenent el sol completament despullada, i rient. ¡Rient! I a dins li he escrit:

Perquè ets preciosa, i sempre ho seràs.

Sóc feliç perquè sí.

(click on the English text, it gets bigger)

Una escletxa

2010-03-07T01:49:00.000+01:00

De vegades sento que fa molt de temps vaig obrir una porta que no hauria d'haver obert. A l'altra banda de la porta hi vaig trobar una habitació càlida. Hi vaig trobar plaer, però també dolor. Tot just entrar, vaig tancar la porta rere meu, i m'ha costat molt tornar-la a obrir. La setmana passada vaig trobar-ne la maneta. Vaig tirar cap a mi, la porta pesava moltíssim, era com si no es volgués obrir. Quan hi vaig tenir prou espai com per treure el cap, vaig fer una ullada fora: al passadís no hi havia res. Res ni ningú. Era fosc i fred. Vaig treure un peu de l'habitació, i un llum es va encendre a l'altra banda del passadís.

Vaig tornar a tancar la porta. Segueixo dins l'habitació. Sentint plaer. Sentint dolor. Crec que encara m'hi estaré un temps aquí dins. Però ara ja sé com s'obre la porta.

Coses que em fan somriure:

2010-03-05T19:14:00.005+01:00

-Que el noi que m'agrada se'n recordi de la roba que jo duia el primer cop que vam quedar.
-Que un escombriaire octogenari em digui "Good Morning" amb un somriure als llavis.
-Que el sabater xipriota del barri més posh de Londres em digui "You are beautiful" mentre em fa una foto de carnet en la qual em veig horrible.
-Que el cel es torni de color rosa fúcsia i violeta quan el sol es pon a la meva finestra.

Ampliant la llista...
-Mirar-me al mirall i sentir que el que m'ha dit el xipriota és completament cert.
-L'arc de sant martí en el reflex del mirall de la meva habitació, projectat màgicament a la paret.

Créixer

2010-02-20T10:57:00.000+01:00

Sentir que a cada nova situació, per més que s'assembli a una situació passada, creixem una mica més, ens fem més savis, avancem.

Sentir que ja no som els mateixos.

Sentir que el cor ja no sagna com sagnava abans, quan érem adolescents i vivíem el desamor com una tragèdia, com si el món s'acabés amb cada fracàs.

Sentir que el sol pot sortir en qualsevol moment.

Sentir que les llàgrimes ja no són per l'altre, sinó per una mateixa, perquè créixer fa mal, però és tan i tan reconfortant...

Sentir que la vida és bella... malgrat tot. O potser gràcies a tot.

Parisian Love

2010-02-12T11:05:00.000+01:00

Resposta al còctel molotov

2009-12-14T13:12:00.000+01:00

Fa unes setmanes vaig escriure un post on em preguntava com ens pot afectar llegir diferents correus electrònics en poc temps, quan tots ells ens produeixen un estat d'ànim diferent, probablement oposat.

La resposta arriba avui gràcies a un estudi de la Universitat de Califòrnia, a San Diego: "La innundació de dades ens reiniciarà el cervell". Segons l'estudi, una persona processa cada dia uns 34 gigabytes d'informació, sense tenir en compte les converses 'cara a cara'. El total d'informació mundial generat per televisors, ordinadors i altres tipus de media l'any passat (2008) va ser de 3,6 zettabytes (3,6 milions de gigabytes). Vaja, una burrada de gigues.

Els experts diuen que "la quantita de dades i l'explosió de mitjans i fonts està canviant la manera com ens comportem i pensem, i pot ser que estigui canviant també l'estructura dels nostres cervells". Roger Bohn, un dels autors de l'estudi, diu el que jo vaig expressar en el meu post (Big Brother is here...): "Una cosa està clara: la nostra atenció està sent retallada en intèrvals curts i és probable que això no sigui bo per a generar pensaments profunds".

Edward Hallowell, psiquiatra i especialista en trastorn de dèficit d'atenció (TDA), diu que "en la història de la humanitat els nostres cervells no havien hagut de processar mai tanta informació com fan avui dia. Tenim una generació de gent a qui anomeno absorvidors d'ordinadors [computer suckers] perquè passen massa temps davant de l'ordinador, el mòbil o la BlackBerry. Estan tan ocupats processant informació que estan perdent la tendència a pensar i a sentir. I gran part d'aquesta informació a què estan exposats és superficial. Les persones estan sacrificant profunditat i sentiment, i desconnectant-se de les altres persones".

Estic completament d'acord amb la vessant emocional de l'article: ens passem massa estona davant de l'ordinador (i en molts casos, no per qüestions laborals o acadèmiques), i això ens està individualitzant, atontant, deshumanitzant.

Però la preocupació que tenen alguns sobre el fet que això "reiniciarà" els nostres cervells, no preocupa als neurocientífics (com jo, jeje). John Stein, professor de Fisiologia a la Universitat d'Oxford diu que "la gent tenia les mateixes pors quan es va inventar la impremta a l'edat mitjana". Colin Blakemore, de la mateixa universitat, afirma que "el cervell té la capacitat de créixer i augmentar la seva mida depenent de com s'usa. Potser l'experiència personal d'haver-se-les amb tanta informació provocarà noves connexions entre les nostres neurones".

Bohn assegura que el que està canviant és la naturalesa (¿essència?) de la informació, més que no pas la quantitat d'informació. I acaba dient que un parell d'hores de conversa amb una persona cara a cara (calculant uns 100 megabits d'informació per segon: observant l'expressió facial, escoltant... tot això que fem sense adonar-nos) requereix el processament de moltes més gigues de les 34 diàries que ens diu l'article.

En fi, està clar que les noves tecnologies evolucionen molt més de pressa del que evolucionaven les 'velles' tecnologies, però també és cert que som animals intel·ligents (alguns més que d'altres), i que si encara som en aquest món és perquè tenim una capacitat inexplorada d'adaptació al medi. Tot i així, l'ordinador hauria de ser una eina, i en cap cas substituir les relacions personals reals.

Sí, la vida és bella, sens dubte

2009-12-10T21:54:00.003+01:00

"Encara no e fet la carta els reis mags. Demano moltes coses pero la cosa qu demano mes es que tu vingis."

Una de les dues ninetes dels meus ulls (8 anyets), fent-me saltar la llagrimeta fàcilment amb un email que m'acaba d'enviar.

Home sweet home

2009-11-10T01:19:00.001+01:00

Aquest cap de setmana és l'aniversari d'una de les ninetes dels meus ulls. I, és clar, no em puc perdre la festa. ¡Divendres volo cap a caseta! Només serà un cap de setmana, però... ¡serà tot un cap de setmana!

Tinc moltes ganes d'atxutxar-los i de menjar-me'ls a petons.

Aquest cap de setmana veuré molt poqueta gent, però tots els que veuré són molt especials per a mi.

Us enyorooooooooo...

Gràcies, GUAPA!

2009-10-15T21:31:00.002+02:00

Còctel molotov

2009-10-15T01:21:00.002+02:00

He estat reflexionant sobre la societat actual de la informació. Però, és clar, en un nivell molt micro: la meva experiència. Últimament m'adono que els meus canvis d'humor són sobtats, i que l'estona que passo instal·lada en un humor concret (ja sigui bon humor o mal humor) és cada cop més breu. És a dir, que el meu estat d'ànim experimenta més canvis en menys temps. Fa un parell de dies vaig trobar-ne una possible explicació.

Quan obrim el(s) correu(s) ens trobem una sèrie de mails esperant per ser llegits i, en alguns casos, contestats. Si treiem l'spam i els correus massius, i ens quedem amb aquells mails que realment ens importen, no és estrany que alguns d'ells ens provoquin un canvi d'estat d'ànim: bé perquè són bones notícies (o paraules boniques d'algú a qui estimem), bé perquè són males notícies (o són paraules d'algú de qui no en volem saber res). El més habitual és llegir-los tots seguits, de manera que en qüestió de minuts hem pogut llegir un mail d'algú que ens estimem molt, un altre d'algú de qui no tenim gaires ganes de saber-ne res, un altre d'algú estimat, un mail del banc, etc. Per tant, en pocs minuts tot això que llegim ens ha fet sentir feliços i emprenyats, contents, decebuts... Encara no hem començat a pair una d'aquestes emocions, que ja n'estem experimentant una altra d'oposada.

¿Quins efectes pot tenir això, a llarg termini, en la nostra manera de relacionar-nos amb el món? ¿Quins efectes pot tenir amb la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos?

Steve Job, el creador d'Apple: tota una lliçó

2009-10-08T02:58:00.000+02:00

14 dies

2009-10-07T02:30:00.001+02:00

Avui ha fet ja dues setmanes que sóc a UK. Plou des de dissabte. El curs ja ha començat i jo em sento una mica menys perduda.

El cap de setmana l'he passat envoltada de gent amb qui m'hi sento molt a gust: el meu germà i els seus companys de pis (de casa, de fet). Hem compartit una sessió de meditació amb el company budista, he llegit, he dormit, he sentit la pluja a la finestra, he passat estones llarguíssimes acaronant un gat, he pres te, m'he deixat sorprendre per la simplicitat i la bellesa.

I he descobert un carrer sense sortida que es diu "Love Lane".

Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Flat mates

2009-09-30T20:41:00.001+02:00

La meva companya de pis és increïble. Com que sóc tímida, no vaig gosar picar a la seva porta (just al costat de la meva) el primer dia, dissabte, quan vaig sentir que arribava a la resi. Afortunadament, ella no és gens tímida, i diumenge va picar a la meva. Ens vam presentar, ens vam caure bé, ens vam posar d'acord amb els temes de convivència: no us havia dit que la resi està dividida en apartaments, i a cada apartament hi ha entre 3 i 6 persones. Per sort, el nostre és de 3 (i de moment, només de 2: a la número 3 no hi ha encara ningú), la qual cosa vol dir que la cuina i el bany només l'hem de compartir 3 persones quan hi siguem tots. Hem decidit compartir els estris, i el segon dia ens en vam anar cap a IKEA per a acabar d'equipar la cuina.

Ahir, després de sentir que el món em queia a sobre perquè no tinc accés a res fins que no tingui claus d'accés (en parlo abastament al meu nou blog: The London X-perience), la Judith (així es diu) es va presentar a la meva habitació amb un ram de flors preciós. Em va arrencar un somriure i vam compartir les nostres increïbles experiències amb la burocràcia londinenca.

Afortunadament, malgrat tot, sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.

London i els londinencs

2009-09-27T20:34:00.017+02:00

Avui ha estat el meu primer dia sencer a London, tota sola. M'he llevat d'hora, he sortit a esmorzar i a comprar tot de coses que necessitava per a sobreviure a la residència: olla, paella, gots i plats, coberts, menjar, una kettle (per poder-me afartar de te)... He conegut gent molt interessant des d'ahir: m'allotjo al barri del costat de Camden Town, de nom Kentish. La zona és residencial, ni una sola botiga. Però caminant 10 minuts sóc a Camden, el paradís dels compradors compulsius... Samarretes divertides, xapes, tasses, bolsos... I el paradís dels vegetarians: pakis, indis, thais, xinesos...

La compra important l'he feta als magatzems Morrisons, una mena de Corte Inglés barato on pots trobar de tot. Allà m'ha atès una noia molt amable que m'ha ensenyat a fer servir els armariets per guardar el carro de la compra: com que anava carregadíssima, he hagut de fer dos viatges, un amb el menjar i l'altre amb els estris de cuina.

En arribar he endreçat la cuina i m'he fet el dinar.

A l'hora de la migdiada he decidit seguir aprofitant el dia i he fet una rentadora: 2.20 rentar i assecar... Em sembla que passaré d'assecar i em compraré una mini sisí per estendre la roba a l'habitació: l'assecadora tampoc ha deixat la roba completely dry.

Mentre m'esperava que acabés la rentadora, he fet un tomb per la residència, per les zones comunes. A la sala d'estar hi havia només una persona, una noia anglesa que comença la carrera aquest any. Hem estat parlant una estona. Una estona molt agradable, indeed.

Ara sóc a un cafè. Encara no tinc accés a internet perquè no m'he matriculat. I no podré matricular-me fins al dijous, per tant... A pagar.

I apart de tot això, ¿com em sento? El cert és que força animada i entretinguda. La gent no deixa de sorprendre'm i començo a trobar-m'hi bé. Tinc sort que el clima acompanya: he dut el sol amb mi. A casa del meu germà vaig estar molt ben acompanyada. Després de la fantàstica truita de patates els vaig cuinar uns macarrons amb salsa de roquefort per sopar la meva darrera nit allà. Érem 11 a sopar, i tots van quedar molt contents amb la salsa. Aquella nit, l'Agnès (la noia de Zimbawe que treballa com a infermera) em va estar donant un munt de consells a l'hora d'estalviar diners, com per exemple comprar els llibres a Amazon, més tenint en compte que els llibres que jo faré servir són de medicina, i per tant, cars perquè sí. Ahir al matí, quan baixava les maletes per marxar cap a London, el Zbyszek (que és com el papa de tots els que hi viuen) em va fer una forta abraçada i em va dir que quan em senti agobiada de London no dubti a marxar cap allà i fer un weekend de relax. Li prenc la paraula...

Bé, de moment, com que les classes no han començat, puc dedicar estoneta a posar-vos al dia. D'aquí a no res les coses no seran tan fàcils... però seran fantàstiques igualment.

Un petó a tothom.

¿Qui diu que a Londres plou sempre?

2009-09-24T21:20:00.002+02:00

Vaig arribar abans d'ahir a la Gran Bretanya, i encara no he vist la pluja. Al contrari, fa sol tots els dies, els anglesos passegen en màniga curta i sandàlies, i tothom està content. Jo també.

Ahir em vaig creuar amb l'actor Derek Jacobi ("Jo, Claudi", "La Brúixola Daurada", "Gladiator") tot passejant per Tottenham Court (el carrer de les botigues). Avui m'he omplert els ulls de meravella amb un sol radiant que conferia a tot el que tocava d'una lluentor que posava els pèls de punta. Un anglès amb uns ulls espectaculars m'ha ofert un tall de cabell en una cadena d'estilistes (que he rebutjat pel preu, és clar). Una velleta molt velleta m'ha regalat un somriure en seure al tren. Els companys de pis del meu germà m'han deixat un parell de patates i una ceba vermella perquè pogués fer una truita de patates:

¿Què em depararà el divendres?

Adéu, Catalunya; hello, London!

2009-09-22T17:14:00.006+02:00

El meu viatge a Londres arrenca amb un trasllat de mobles: hem buidat el nostre pis i hem deixat els mobles a casa d'uns amics, en un garatge que feia 2 pisos com el meu... jeje. Les caixes amb llibres, apunts, pijadetes, roba, i la col·lecció de Petits Prínceps, són a casa de les ninetes dels meus ulls. Gràcies Sergi, Lourdes, Lluís, Neus, Pere, Judit i Pau per deixar-me ocupar un espai en les vostres llars. Gràcies, Enric i Maria, per oferir-me casa vostra quan baixi a Barcelona de visita.

El trasllat, deixant de banda els nervis, la histèria, les presses, el caos... va anar com la seda. Érem una bona colla, tots duiem cotxes o furgonetes, i vam enllestir a temps per dinar a cals lavernícoles. Gràcies a tots els d'abans, i al Jordi i la Sònia, la Blanca i el Xavi, el Ferran, l'Enric, el Joan i l'Oriol, per ser pacients, per cedir-me els vostres braços durant unes hores, per ser-hi. :)

Un cop dinats, mentre la canalla i els pixapins em despistaven duent-me a fer un tomb pel poble, els altres es van posar mans a l'obra: van organitzar una festassa increïble, ¡amb concert i tot! Els que saben tocar algun instrument es van posar a assajar les corrandes dels Manel, i després, és clar, em van fer cantar unes corrandes que havien escrit per a l'ocasió (no van tenir "webs" a cantar-les ells...). Val a dir que si s'ho proposessin farien una banda ben xula. Gràcies Sergi, Ferran, Albert i Lluís: sou uns craks. I gràcies als poetes que van composar les corrandes.

El que havia de ser un berenar senzillet es va convertir en un àpat de categoria, i és que en aquell poble no saben fer les coses de manera senzilla, vaja. ¡I sort! Segur que tothom que hi va ser va agrair les pizzes casolanes, les coques de l'àvia, el cava dels Cuscó, el pastís de carabassó... i, és clar, el pastís de xocolata dedicat. Gràcies als cuiners i les cuineres que van delectar-nos el paladar.

¡I els regals! Perquè també n'hi va haver: oli d'oliva (perquè aquí a Anglaterra tot ho cuinen amb mantega, ¡puaj!), una guia de Londres amb unes aquarel·les precioses, un Petit Príncep en gallec, un pin del Petit Príncep (¡quadrat!), mitjons ben gruixuts, targetes amb dedicatòries diverses, i un ex-libris personalitzat: el Petit Príncep i el meu nom.

Gràcies Guillem, Eva i Marina, Enric, Albert, Carme, Francesc, Marcel, Enric, Mila i Xènia, Xavi i Blanca, Enric i Maria, Jordi, Luisa i Helena, Jordi i Sònia, Neus, Pere, Judit i Pau, Lluís, Albert, Sergi, Lourdes i ???, Ferran. (Espero no deixar-me ningú... No és que tingui jet-lag, però estic literàriament morta). Gràcies a tots per ser-hi, per estimar-me, per aguantar-me. US ESTIMO.

Gràcies, mama, per deixar-me el teu cotxe tots aquests mesos, per matinar avui per a agafar un tren fins a l'aeroport i fer-me una abraçada de comiat. Gràcies, iaia, perquè de no ser per tu ara no estaria escrivint això en aquest magnífic Mac. Gràcies a tots els que, pel motiu que fos, diumenge no hi van poder ser: hi éreu, igualment, aquí dins.

Ara sóc a l'altra banda del canal de la Manxa. Londres m'ha rebut amb un cel blau encisador, i una temperatura d'allò més agradable. ¿Què em depararà el futur? Sigui el que sigui, serà fantàstic.

Hello, London. Get ready: I'm here!

L'enyor

2009-09-13T15:01:00.005+02:00

Trona. És un diumenge trist. Fa unes hores que escolto música per a no pensar, mentre destrio la roba que llenço, la roba que guardo, la roba que vindrà amb mi a Londres.

Londres. El futur. La culminació d'anys d'esforç per ser diferent, perquè la mediocritat no m'enxampi. Londres. La dimensió desconeguda. M'hi encaro amb incertesa, amb por. Por a l'oblit. Por a desaparèixer de les vides de tantes persones. D'algunes persones. D'una persona.

¡Londres és aquí mateix!, em direu. Dues hores d'avió i ja torno a ser a casa. Però no és la distància física la que m'espanta. Aquesta fa segles que la vam superar. És l'altra. La distància d'aquí dins. La més difícil de gestionar. ¿Sempre ens quedarà Barcelona? Diuen que totes les ferides acaben cicatritzant, i deu ser cert, perquè al final me n'he acabat sortint. ¿I l'amistat? ¿S'esvairà? L'aire que entra per la finestra és fred. Pot ser que plogui.

Tanco una etapa en què la melancolia i la fantasia han anat de la mà. Una etapa de dos anys en els quals m'he sentit perduda, malgrat la teràpia, el ioga, els amics, els estudis, la feina... Em sentia en el camí, però perduda: caminant sense saber cap a on. Ara sé cap a on camino: m'allunyo.

Un dia vaig cridar ben fort: "La monotonia és avorrida", i el clatellot ha estat efectiu. He viscut dos anys de caos, emocional, intel·lectual, sentimental. Ara crido ben fort: "Necessito estabilitat". No sé si Londres és la solució, però com a mínim és un canvi d'aires. Aquí l'aire està massa viciat.

Engego una nova etapa. Començo de zero. M'instal·lo en una ciutat que amb prou feines conec, on parlen una llengua que no és la meva. Una ciutat plena de cares noves, de maneres de fer diferents. Una ciutat més gran que la meva, amb més gent i més carrers, amb menys sol i més boira, més soroll i més parcs, més museus i menys platges, més fred i menys amics.

Ha començat a ploure.

Carla Bruni, Chanson Triste

L'aventura londinenca

2009-09-12T00:25:00.003+02:00

Comença el compte enrere. D'aquí a poc més d'una setmana marxaré a Londres a estudiar. Alguns de vosaltres m'heu demanat que faci un blog sobre la meva estada allà, però crec que el més sensat serà filtrar les anècdotes segons siguin lingüístiques, emocionals, sexuals o literàries, i anar fent posts en els blogs que ja tinc (que en són uns quants). Per tant, estareu al corrent de les meves experiències a la ciutat de la boira a mesura que actualitzi els blogs que ja coneixeu.

I seguiré escrivint en català, perquè al cap i a la fi, és la meva llengua.

Validation

2009-08-11T23:15:00.001+02:00

Petits plaers retrobats

2009-05-23T22:40:00.000+02:00

Peces i fragments

2009-04-03T16:33:00.009+02:00

Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.

Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.

Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.

¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?

Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.

(i)realitat

2009-03-29T23:21:00.005+02:00

Em deia una amiga fa poc que no entén la gent que no actua perquè creu que sap com respondran els altres. És a dir, la gent que no fa les coses que vol fer, que no diu les coses que té ganes de dir, per por de descobrir que allò que rebrà dels altres és precisament el que ha imaginat. Per tant, en certa manera, estem parlant d'una mena de por a ser rebutjat. ¿I qui no ha sentit aquesta por alguna vegada? Hi ha aquella dita: "El no ja el tens". Se suposa que apel·lant a la sabiesa popular, cal actuar sempre, perquè hi ha una possibilitat que la resposta sigui "sí". Però, ¿què passa quan la possibilitat del "no" ens paralitza? ¿Què passa quan la por al "no" és més forta que qualsevol desig del "sí"? Doncs que ens quedem com estem, que no fem cap pas, que ens resignem.

¿I què passa quan, al contrari, la fantasia ens presenta un "sí" que no existeix, que no pot existir, que sabem que no existirà, mai? El poder d'aquest "sí" irreal, impossible, ens condueix a fer qualsevol cosa per tal de seguir vivint en la il·lusió. Pot fer-nos distorsionar la realitat fins a límits insospitats, perquè volem que les coses siguin com hem imaginat. I en aquesta lluita interna per discernir què és real i què no ho és, creiem entendre en la foscor de la nit la paraula que estàvem esperant, i fem d'un gest inconscient tota una declaració d'intencions.

Resistències

2009-03-26T23:41:00.003+01:00

Avui he tingut al damunt (literalment) una persona bloquejant-me. Era un exercici força interessant on experimentàvem els nostres límits. En un moment en què feia estona que lluitava amb totes les meves forces per treure-me-la de sobre, m'he angoixat. M'he sentit oprimida, atrapada, tancada. Jo només podia pensar que era impossible sortir-ne, perquè ella pesava més que jo. I llavors me n'he adonat: si deixo de lluitar contra ella, si senzillament em moc lentament per tal que no pugui preveure els meus moviments, en algun moment podré fer-la caure de damunt meu. Cal tenir paciència.

En la vida ens trobem en situacions similars constantment; situacions que ens angoixen, de les quals volem sortir-ne però per més que lluitem no tenim manera de fer-ho. I és que la solució no és la lluita, sinó l'espera, l'observació, l'anàlisi... Al final, tot arriba. Només cal estar a l'aguait i esperar el moment idoni.

Mes rêves

2009-03-22T23:59:00.001+01:00

Mitomania

2009-03-20T00:03:00.008+01:00

Dimarts, sensei Haruki Murakami va venir a Barcelona a presentar el seu darrer llibre (que pel que sé, es traduirà abans al gallec que no pas al català o al castellà). L'esdeveniment era a la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps. L'entrevistava la Isabel Coixet. Com podeu imaginar, jo no m'ho podia perdre. Vaig fer 2 hores de cua per seure a terra en una sala contigua a l'auditori i veure'ls per una pantalla que emetia l'entrevista pels que no havíem arribat prou d'hora (només hi havia lloc per a 150 persones a l'auditori). Després de l'entrevista, vaig fer més d'una hora de cua perquè em signés un llibre. Aquí el teniu. Podríem dir que em sentia com una nena amb sabates noves.

I si això us sembla poc mitòman, l'endemà me n'anava a veure en Goran Bregovic tocant amb la seva fantàstica banda al Palau de la Música. Des del primer moment ens va mantenir suant ballant saltant cridant gaudint volant... I en acabar, vaig anar a esperar els artistes perquè em signessin l'entrada i es deixessin fer fotos amb nosaltres. Val a dir que els va fer molta il·lu, perquè només érem les 3 boges de la foto que veieu a sota i un senyor amb barba que es va oferir a fer-nos-la. En fi, he mort de pell de gallina dos dies seguits aquesta setmana. ¿Què més puc demanar?

Sí, la que fa cara de flipada sóc jo...

Ja ha arribat la primavera

2009-03-15T16:12:00.002+01:00

Per morir de pell de gallina

2009-03-05T23:51:00.004+01:00

Ederlezi, Goran Bregovic

(Volia una versió en directe, però no n'he trobat cap de prou qualitat).

The things that I miss

2009-03-05T00:34:00.004+01:00

Un matí esmorzant junts a taula. Un petó que-vagi-bé-el-dia. Una mirada còmplice. Un record compartit. Un missatge al mòbil t'enyoro-preciosa. Una abraçada quan ploro. Un t'estimo sense veu. Un petó com-ha-anat-el-dia, què-sopem-guapa, ha-trucat-ta-mare. Una tarda mandrejant. Una pel·li sofà crispetes manta. Unes mans a la cintura. Un sopar amb amics. Un refresc a mitges. Un atac per sorpresa. Una nit sense dormir. Un matí esmorzant junts al llit.

L'amour, mmm, pas pour moi

2009-02-26T23:25:00.004+01:00

¿Què és l'amor? ¿Algú m'ho sabria explicar? El meu professor de l'assignatura "El tema del amor en la literatura española e hispanoamericana" començava la primera classe dient que l'amor no existeix: "És un invent per sotmetre la dona". Evidentment, parlava de l'amor cortès, de la fin'amors, que tenia les dones emboirades tot el dia, perdent la compostura per un trovador afeminat que li cantava bestieses diverses sota la finestra (consti que m'encanta la literatura trovadoresca).

L'amor. Un sentiment. Fins aquí estem tots d'acord. I si és un sentiment, ¿es pot fer passar pel filtre de la raó? ¿Es pot "saber que s'estima algú" però "no sentir-ho"? Em costa d'imaginar. Em costa fins i tot d'imaginar una justificació que em pugui convèncer. I sóc cerebral, creieu-me. Però sí, es veu que passa, i més del que ens pensem.

L'amor. Me n'he atipat tant que ara no puc ni sentir-ne a parlar. Em molesta que la gent es faci petons davant meu, em molesta veure els amics agafats de la mà, em molesta fins i tot anar al cinema i que pertot es respiri amor. Em molesta que em molesti...

Love fades, deia en Woody Allen. I potser té raó. És evident que no podem viure sempre encaterinats, fent el papallona, perquè seria insuportable. El nostre cos no aguantaria un ritme de vida tan frenètic i dispers. ¿Què passa quan les papallones desapareixen? Diuen que arriba l'AMOR, el de debò, amb majúscules. ¡Ostres! Sona contundent. El de debò. ¿Que n'hi ha que no ho sigui? Bé, i llavors aquest amor de debò, sembla que tard o d'hora també pot acabar-se, esfumar-se, fondre's. ¿I llavors? Llavors res. O sí, sempre queda el conformisme, el costum, l'hàbit, allò del "más vale malo conocido...", de "qui dies passa, anys empeny". ¿De debò? ¿Val més? Jo crec que mai no és tard per descobrir, per descobrir-se.

L'amor. Un amic em pregunta: "Algú que deixa la parella perquè creu que serà feliç amb algú altre, ¿ho sap de debò que ho serà, o passat un temps tornarà a pensar el mateix i també la deixarà? Qui fa això, ¿està realment buscant ser feliç o el que persegueix és l'horitzó?" Buf, difícil pregunta. Però tenint en compte que "he perseguit l'horitzó" tota la meva vida, segons com es miri, el que puc assegurar és que ningú no sap si és per sempre, ningú no sap si serà feliç quedant-se o marxant (d'això anava, la vida, oi?), però és actuant que se n'aprèn, és caminant que trobem les respostes. Si ens quedem quiets no vindran a picar a la porta. Cal sortir a buscar-les.

L'amor, quelle connerie. ¡Love sucks! Però, ¿com és que no sabem viure sense amor?

Acceptació

2009-02-19T23:54:00.006+01:00

De vegades és difícil acceptar la situació que vivim, acceptar els nostres sentiments i emocions provocats per un fet, per una persona, per una paraula, acceptar la derrota, acceptar un "no", acceptar la pèrdua, la separació, la mort, acceptar la monotonia, acceptar les pròpies limitacions i dificultats. Però cal fer-ho. Només en l'acceptació trobarem la felicitat. Perquè la felicitat no és passar-se el dia rient. Això és felicitat externa, i no és difícil de mantenir, però és buida com el fum. La felicitat interna és aquella que costa més d'aconseguir i no perdre. És feliç qui accepta la vida tal com és, i l'accepta com un regal. Diu Virginia Satir que la felicitat arriba quan contestem "Bé" a la segona pregunta:

-¿Com estàs?
-Enfadada/Trista/Dolguda...
-¿I com estàs estant enfadada/trista/dolguda?
-Bé.

Avui és el primer dia de la meva vida. Avui trio ser feliç. Avui torno a somriure.

¿Has intentat plantar cara a les teves pors?

2009-02-11T23:41:00.001+01:00

La Cenicienta que no quería comer perdices

2009-02-08T16:47:00.003+01:00

Aquí teniu un petit fragment d'un conte que m'encanta. La Ventafocs és vegetariana i no li agraden les sabates de taló...

Text: Nunila López Salamero
Il·lustracions: Myriam Cameros Sierra

Gaza

2009-02-08T15:47:00.002+01:00

No podia quedar-me de braços creuats, oi?

Riure d'un mateix

2009-01-13T12:39:00.004+01:00

És una d'aquelles pràctiques tan sanes que tot psicòleg recomana. Avui m'he fet un fart de riure de mi mateixa: fa 3 anys que visc al cul del món, i quan arriba l'hivern al cul del món hi fot una rasca que no deixa bestiola amb vida. Com podeu imaginar, no tinc calefacció (no tenia ascensor fins fa uns mesos!), i m'apanyo amb una estufa de butà. Quan el butà s'acaba, comença la tragèdia: aquí el butanero no passa com a la ciutat comtal casa per casa. Bé, això és el que jo pensava (tots aquests anys), perquè resulta que sí que passa, però fa només allò de picar les bombones sense picar els timbres, de manera que qui viu en un pis interior, com és el meu cas, no s'entera del que passa extramurs.

I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.

Proud of me

2009-01-12T23:46:00.006+01:00

Al final el Ferran tindrà raó i els de la uni se'm quedaran... De moment dos professors ja m'han proposat un contracte per a col·laborar en la fase final d'un projecte sobre sintaxi de la llengua de signes catalana. Un altre profe em vol al projecte d'adaptació al català i estandardització dels tests de diagnòstic d'afàsies, i la professora que em va pescar quan començava Filologia Catalana (i és la culpable que jo sigui lingüista) m'ha demanat que faci una classe als alumnes de primer un dia d'aquest quadrimestre sobre les llengües de signes.

Estic que no hi cabo dins meu!

I per acabar de sentir-me orgullosa de mi, avui he començat a valorar-me: s'ha acabat estimar a qui no m'estima.

Malalties

2009-01-11T18:35:00.004+01:00

Si hi ha una cosa pitjor que estar malalta és estar malalta i sola. És clar que de malalties n'hi ha de moltes menes: n'hi ha del cos, de la ment i de l'ànima. Quan s'està malalta d'amor no hi ha medicament que ajudi a paliar-ne els símptomes. L'únic que es pot fer és trucar a una amiga i plorar. Si a més s'està malalta físicament la cosa ja és més fotuda, perquè se't treuen fins i tot les ganes de trucar ningú. Si tens algú al costat que et faci sopeta, t'abraci i es cuidi de donar-te els medicaments prescrits pel metge, la vida és molt més bella. Si en canvi mires al teu voltant i només hi veus parets fredes i habitacions buides, i et mires al mirall i et dius que, un cop més, et tocarà fer-t'ho tot soleta (la sopa, les abraçades, els medicaments), la vida es fa una mica menys bella. Si a sobre has d'acabar contrarellotge un treball per enviar-lo al professor abans de mitjanit, amb tremolors (de fred, de dolor, de tristor), amb manca de ganes pel mal de cap i d'estómac, i manca de concentració pel mal de cor (del cor emocional, no pas del físic, tot i que també), llavors penses que la vida és una merda i que no hi ha res pitjor al món que estar sola. O sí, estar sola i malalta.

Love seller

2009-01-06T22:01:00.009+01:00

De vegades, no sé com ni per què, m'envaeix l'amor, més ben dit, tinc atacs d'amor, sento que em surt per cadascun dels porus de la meva pell, i necessito compartir-lo amb algú perquè si no crec que acabaré convertida en un castell de focs, esclatant en mil espurnes de colors que es fonen i es perden en la immensitat del cel. Si a més estic escoltant una música que m'evoqui més amor, el risc d'explotar és encara més alt. I llavors em pregunto, ¿per què no hi ha ningú al meu costat en aquest precís instant a qui pugui donar tot això?

Fa un parell de dies se'm va acudir que potser podria fer saquets d'amor i vendre'ls a qui els necessiti. Un amic em va dir que me'n comprava un per a una veïna antipàtica. Potser no em pago el màster a Londres, però segurament em quedaré més descansada. Tinc saquets de mig kilo, saquets de kilo i sacs de 5 kilos. ¿Quants en voleu?

La nit de Reis

2009-01-06T02:38:00.002+01:00

És la nit més maca de totes les de l'any. No importa que les coses no ens vagin del tot bé, que la vida sigui complicada, que no sapiguem ben bé cap on tirar: la nit de Reis tot és color, llum i somriures, els somriures de mil·lers de nens que esperen impacients l'arribada de ses majestats, els somriures dels adults que per un instant recorden quan eren nens, els somriures dels Reis veient tota la felicitat que provoquen.

Quan ets nen, és la màgia, la il·lusió, el que et fa brillar els ulls. Quan ets adult, participar en aquesta nit de fantasia és el millor regal. Al poble on viuen les dues ninetes dels meus ulls la cavalcada és molt especial. També ho és la preparació dels regals, embolicar, enganxar etiquetes, col·locar els paquets sobre el sofà...

Us desitjo que els Reis d'Orient us portin a tots tot allò que heu demanat per al 2009.

Regals especials

2008-12-25T23:22:00.004+01:00

Per Nadal sempre hi ha algú que em sorprèn amb un regal inesperat. Qui em coneix sap que sóc fàcil de contentar: unes arracades o una llibreta m'arriben al cor, perquè quan rebo un regal m'agrada pensar que qui me'l fa m'ha dedicat un instant de la seva vida a l'hora de triar-lo. Els de la mama són sempre fora de sèrie, no cal dir-ho.

Però aquest any algú ha dedicat setmanes a elaborar el meu regal de Reis: són dues persones molt especials en la vida de la llenguaddicta que, per demostrar-li com l'estimen, han agafat tots els seus contes i poemes i els han convertit en un llibre, amb una edició acuradíssima i una dedicatòria d'aquelles que fa saltar la llagrimeta.

Gràcies. M'heu fet molt feliç.

La meva carta als Reis

2008-12-23T13:16:00.004+01:00

L'any 2009 vull aprendre a estimar-me per poder estimar la gent que m'envolta.

Vull aprendre a valorar-me per qui sóc, per com sóc, no per qui els altres pensen que sóc.

Vull aprendre a dir "no" i a dir "adéu" quan és el moment adequat de dir-ho, i que no faci mal.

Vull aprendre a caminar sola, trepitjant amb força i seguretat.

Vull deixar de fer coses que sé que em fan mal.

L'any 2009 vull compartir-lo amb vosaltres, que em llegiu, que m'estimeu, que m'enteneu, que sempre hi sou quan us necessito; i vull donar-vos el millor de mi.

La vida és bella.

Ja és Nadal

2008-12-22T10:50:00.003+01:00

No és que el Nadal sigui una època de l'any que m'entusiasmi, per ser sincera, però sí que hi ha un element que em fa sentir que el Nadal ja ha arribat (i no és l'anunci de El Corte Inglés): els nens de San Ildefonso cantant el dia 22. Val a dir que la cantarella era molt més afortunada quan deien allò de "150.000 peseeeeeeetas", que no pas ara que fan un forçadíssim "miiiileuros". El sorteig del 22 de desembre és la banda sonora de qualsevol lloc on vagis un dia com aquest: al mercat, a la cafeteria, a la feina, a depilar-te (...). I a casa també, com no.

Nadal és per a mi un moment de reflexió, de fer balanç de com ha anat l'any, de revisar els propòsits que vaig escriure a finals de l'any anterior i reformular-los de cara a l'any vinent. Una amiga em va ensenyar el seu mètode per a escriure els propòsits (als quals jo deia fins llavors "la carta als Reis"): dibuixa un mapa en una cartolina, i hi va col·locant tot d'afirmacions que haurà de realitzar al llarg de l'any que entra. D'això en diu "el mapa del tresor". Per si algú de vosaltres s'hi anima, el vostre mapa del tresor cal que tingui afirmacions en present d'indicatiu, que siguin referides només a vosaltres mateixos, i que estiguin detallades al màxim possible. No s'hi val escriure coses com "vull la pau al món", perquè el mapa del tresor és una llista de propòsits propis, de tot allò que voleu fer. Cal que un cop fet el pengeu en un lloc visible de casa, i que de tant en tant el rellegiu. Si acabat l'any, quan toca revisar-lo, algun dels propòsits s'ha complert a mitges voldrà dir que potser la formulació no era la correcta (si heu escrit per exemple "al 2009 canvio de feina" pot ser que us sorprengui acabar el 2009 descobrint que s'ha complert, però que tan de bo no ho hagués fet, ja que un desig com aquest cal concretar-lo bé: "al 2009 treballo en una empresa on em paguen més de XXX -el que us sembli- i on la feina que faig és la que m'agrada", per posar un exemple).

Espero que els vostres mapes del tresor es compleixin, que els Reis us portin molta felicitat i molta salut, i que avui us toqui alguna cosa a la loteria (la Grossa no, em sap greu però em tocarà a mi).

FELIÇ ANY 9

Acabar la carrera

2008-12-17T11:37:00.002+01:00

Avui és l'últim dia de classes del primer quadrimestre (últim per a mi) a la UB. Pensava que en llevar-me avui sentiria un pessigolleig, però no. És un dia com qualsevol altre: m'he llevat tard, he posat la rentadora, he consultat el correu... Res fora de l'habitual. Potser sigui perquè encara no he acabat realment la carrera: em falta lliurar un treball al gener i fer un examen. No cal dir que no m'amoïna això, de treballs i d'exàmens n'he fet un bon grapat (a aquestes alçades...). M'agrada fer-ne, fins i tot. Sé que sona a bitxo raro, però qui em coneix sap que és cert: per més que sempre tinc nervis abans de començar un examen, m'encanta fer-ne, m'encanta que els profes em sorprenguin amb preguntes que no m'esperava i haver de fer servir les neurones per tal de contestar-les.

Però, una certa recança sí que sento. Fa tants anys que trepitjo aules universitàries que ja ho estic trobant a faltar. Sé que és una recança temporal: al setembre començaré un màster, ja sigui a Londres o aquí. Però per setembre encara falten 8 mesos sencers i part d'un altre. Durant 8 mesos no seré estudiant universitària... Ostres, quina sensació més estranya...

Som com som

2008-12-12T13:41:00.003+01:00

Diu en Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò: "Som com som, i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió".

Si no us digués res sobre el tema central del llibre, a partir d'aquestes paraules podríeu pensar que és un tractat sobre la condició humana. Si us dic que és un estudi lingüístic sobre les metàfores de la vida quotidiana (parafrasejant el títol de l'exitós llibre de Lakoff i Johnson, Metaphors we live by), pensareu que he tret la frase de context. Sí i no. Evidentment, l'he treta de context si tenim en compte que la frase triada està inserida en un paràgraf, un capítol, tot un llibre. I és evident que dins aquest context vol dir el que vol dir: les persones emprem metàfores perquè les necessitem, perquè per entendre el món necessitem representar-nos-el d'una manera propera a nosaltres.

Però no l'he treta de context si tenim en compte el meu, de context. En el moment en què jo llegia aquesta frase els meus pensaments viatjaven, en paral·lel a la lectura, precisament entre la realitat i la fantasia.

Hi ha dies en què tenim clara la distinció entre l'una i l'altra. N'hi ha, en canvi, que no sabríem dibuixar la línia divisòria entre el que és real i el que només existeix dins el nostre imaginari particular. ¿Quantes vegades no haureu malinterpretat un gest, una paraula, perquè dins el vostre cap fa temps que doneu voltes a una pel·lícula de la qual en sou guionista, director i protagonista alhora? Diuen els entesos que fantasejar no és dolent, sempre i quan es tingui clar que la fantasia és irreal. Si abans d'anar a dormir, en aquella estona entre vigília i sopor, deixem volar la imaginació i tornem a creure en prínceps blaus, i creem una realitat tal com ens agradaria que fos, endavant: les nostres neurones estan treballant, i això sempre és bo. Però, ai las, quan ens quedem atrapats en un somni etern, un estat oníric que transforma el nostre món i el pinta del color que més ens agrada. Llavors perdem el control sobre la nostra imaginació, i no som capaços de distingir el que és real del que no ho és.

Diuen que d'il·lusions també es pot viure. No ho tinc tan clar... Hi ha qui sempre viu en la realitat absoluta, i els admiro per això. Potser no arrisquen tant com els il·lusos, potser s'estimen més no patir. Hi ha qui viu constantment en la fantasia, i també els admiro, perquè en la seva isolació també es protegeixen del patiment, a la seva manera. Però hi ha qui viu a cavall entre la realitat i la il·lusió, i aquests (que en som molts) patim. Patim quan les coses que crèiem per sempre s'acaben. Patim quan allò que era real en el nostre imaginari se'ns revela fantasia en la nostra realitat. Patim quan ens hem d'allunyar d'aquells a qui estimem, malgrat no ser el que volem fer. I allunyar-nos-en ens acosta a la por de morir, de deixar d'existir per als altres. De desaparèixer per sempre més del pensament de qui ens ha estimat.

Però som com som, oi?

L'enyor

2008-12-05T16:18:00.005+01:00

Un dels sentiments més profunds i dolorosos que patim els humans és l'enyor. La buidor que deixa algú quan se'n va, la certesa irremeiable de la seva absència. L'esperança de retrobar-lo en un futur llunyà. És un sentiment sovint acompanyat d'un cert consol: si enyorem és perquè hem tingut. Si hem tingut, som afortunats.

Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...

Sí, sens dubte, un dels sentiments més dolorosos.

¿La vida és bella?

2008-11-26T23:35:00.001+01:00

Sentir-me bonica

2008-11-20T22:25:00.003+01:00

Sentir-me sexy

2008-11-20T22:23:00.004+01:00

Sentir-me interessant

2008-11-20T22:20:00.005+01:00

Sis coses que em fan feliç

2008-11-19T00:02:00.007+01:00

L'Amèlia m'ha passat aquest meme (que encara no sé què significa). He d'escriure 6 coses que em fan feliç. No sé si en tindré prou amb només 6:

1. Una abraçada de la Judit o del Pau.
2. La trucada d'un amic quan més ho necessito.
3. Seure al sofà amb una tassa de te a les mans i mirar les meves plantes.
4. Superar-me.
5. Fer feliços als altres.
6. Sentir que una cançó em fa posar la pell de gallina.

I jo li passo el meme al David, la SoRT75 i el Jordi (com que no tenen blog, o no l'actualitzen, poden fer la llista en un comentari. Una setena cosa que em fa feliç són ells precisament...).

Creuem els dits...

2008-11-16T23:42:00.003+01:00

Coses que fan que la vida valgui la pena

2008-11-14T13:52:00.001+01:00

Eh... bé... d'això... mmm... sí, dona... com era...

¿Alguna idea?

Avui he tingut gana!!!!

2008-11-11T01:07:00.004+01:00

I per a mi és tan significatiu... Tenir gana quan toca (és a dir, al matí, a migdia, a la tarda i al vespre) és un símptoma d'equilibri. Quan tinc gana m'estimo, i cuino per a mi, i somric més sovint, i la vida em sembla un regal. Quan tinc gana començo una nova etapa, i en deixo una altra enrere, superada, acabada. Com els nivells dels videojocs. Ara he passat al high level, com a mínim. I no hi he passat sola. Al high level hi ha més gent, el sol brilla més, les flors fan més olor, el cel és més blau... I jo sóc més happy flower que mai quan tinc gana.

M'encanta la meva nova condició de dona sola i orgullosa d'ella mateixa. Si em veieu pel carrer, ho notareu.

La vida és risc

2008-11-08T19:35:00.002+01:00

Aquest és el tema estrella del suplement "Estilos de vida" de La Vanguardia d'avui. Una terapeuta de la UNED afirma que necessitem seguretat per a viure, però si és en excés mata la vida. Un cateràtic de filosofia de Navarra diu que qui no arrisca no aconsegueix res en la vida (qui no arrisca no pisca). Un risc implica fer una tria que pot ser momentània, o per a tota la vida. Els filòsofs grecs deien que viure és desitjar, i qui desitja ha d'arriscar. El que està clar és que és millor prendre riscos que quedar-nos quiets.

Això em recorda a la pel·lícula Le fabuleux destin d'Amelie Poulin, quan el veí que no pot sortir de casa perquè té els ossos massa fràgils ("l'homme de verre", li deien), li deixa un vídeo a Amelie on li diu que si no s'arrisca mai no sabrà si allò que desitja hauria estat possible o no.

La vida és risc. Ens passem el temps havent de triar, entre coses ben insignificants o entre situacions que poden donar un tomb a la nostra vida. Però sempre triem. I quan ho fem, hi perdem molt pel camí, però també hi guanyem molt. Hi ha persones que tenen tendència a lamentar allò que han perdut, en comptes d'agrair allò que han guanyat. És una opció, però sens dubte és la més dolorosa. Sempre que prenem un risc, sabem que hi podem guanyar o perdre. El problema és que no sempre el resultat és el que esperàvem. Sabem què és el que hi podem perdre, però potser no estem oberts a tot allò que podem guanyar-hi, que és molt més del que hi perdrem.

Crec que a partir d'ara, quan decideixi arriscar, em recordaré a mi mateixa que, passi el que passi, sigui quin sigui el resultat final, sempre hi sortiré guanyant.

Amors

2008-11-08T13:05:00.005+01:00

Saber-se estimada és una de les moltes coses que fan que la vida valgui la pena. És igual com, o per què, però t'estimen. Et poden estimar una criatureta de 7 anys i una de 10, i llavors saps que és un amor sincer i sentit, que és incondicional, que ets important per a ells, que segurament la seva vida sense tu no seria la mateixa. Et pot estimar una amiga, una amiga que és com una germana, i saps que pateix quan tu pateixes, que plora quan tu ho fas, que és feliç quan tu ho ets. Et pot estimar el teu pare, i enviar-te un sms de control ("Hola, guapa, ¿què fas? ¿Va tot bé?"), perquè és la seva manera de dir-te que t'estima, que pensa en tu. Et pot estimar la teva mare, i escriure-ho en un dels teus blogs, perquè no te n'oblidis. Et pot estimar un amic, i malgrat totes les falses creences sobre amistat entre homes i dones, saps que és cert el que sent. I et fa tan feliç saber que a tots ells, a tots, els tindràs sempre al teu costat, que fins i tot la tristesa es converteix en un sentiment maco.

Jo també us estimo. Em feu molt feliç.

Metàfores (barates) de la vida quotidiana

2008-11-07T16:09:00.006+01:00

Fa una estona, mentre treia la pols, he passat la mà per damunt d'un moble per on sempre que l'hi passo, em clavo alguna estella. I és clar, avui també me n'he clavat una. Al principi no li he donat importància, i he seguit fent el que feia. Passada mitja hora, l'estella començava a fer mal. He intentat treure-la a corre-cuita, per no perdre temps en foteses, però no me n'he sortit, i he pensat: "Tan se val". Una hora més tard, l'estella feia mal de debò. He apretat amb els dits de l'altra mà, he fet servir llavis i dents, però ja no hi havia manera de treure-la, i com més ho intentava, semblava que més s'endinsava. He anat a buscar les pinces per veure si tenia més sort. Mentre intentava pescar-la sentia una veueta dins el meu cap: "¿Ho veus? Si no haguessis passat la mà per allà... i si te l'haguessis tret al principi ara no estaries veient les estrelles". I com més m'ho repetia, més mal em feia, i més em costava atrapar-la. De sobte, m'he il·luminat: "Concentra't a treure-la". Et voilà! Ha fet molt de mal arrencar-me-la, i ara tinc el dit una mica adolorit, però ja és fora. Només és qüestió de centrar-se en allò que es vol.

Fer net

2008-11-07T13:26:00.007+01:00

Sentir el despertador i aturar-lo, fer mitja volta al llit i continuar mig adormida mentre el sol intenta colar-se pels foradets de la persiana mig abaixada. Pensar en tot el que he viscut al llarg de la setmana, somriure, sentir-me afortunada. Saber que ha arribat el moment de saltar del llit, pujar la persiana i saludar el dia que comença (per a mi). Posar el disc Now de la Noa perquè tinc ganes de morir de pell-de-gallina. Plegar la roba, endreçar les piles de papers que s'amunteguen a la taula del menjador, fer el canvi de roba a l'armari, treure la pols, passar l'aspiradora, rentar els plats... I quan sona "We can work it out", deixar-ho tot i ballar, i girar, girar, girar, fins que perdo el món de vista, fins que els pensaments han quedat tan centrifugats que ja no tenen força per a tornar a turmentar-me. Ballar... girar... i riure, riure sola, riure de mi, riure de la vida. Respirar. Sentir els batecs del meu cor. Sentir que sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.

Missatges

2008-11-06T15:18:00.004+01:00

Avui necessitava un missatge de la divina providència. I el missatge ha arribat del lloc més inesperat: a un dels titulars del diari esportiu que tenia al costat, obert "casualment" per aquella pàgina, mentre pagava el suc que m'acabava de prendre en un bar. Sens dubte, l'afirmació del jugador del Barça és avui la meva bandera.

Canviar el guió

2008-11-04T01:57:00.004+01:00

Reescriure, esborrar un guió que semblava intocable i modificar-lo de cap a peus. Considerar l'antic guió una mena de prova d'autor, veure'n les possibilitats i decidir fermament descartar-lo per incoherent, per inadequat, per incomprensible, per impossible. I un cop descartat, ser capaç de tornar-ho a intentar, de posar-s'hi amb ganes perquè aquesta vegada el resultat ens abelleixi a tots.

A tots.

Ironies del destí

2008-11-01T14:49:00.004+01:00

Quan una no és capaç de posar-se a la pell dels altres, el destí l'hi acaba posant, per nassos. Viure situacions conegudes des de perspectives diferents és com fer una obra de teatre i interpretar un paper diferent a cada bolo.

Tot el que ens passa és pel nostre bé, diuen. Cada caiguda és un pas endavant més. Cada ferida, una nova lliçó apresa. I si al final només ha estat un somni, ha valgut la pena anar a dormir.

It's a wonderful life.

Puerto Rico

2008-09-23T03:59:00.004+02:00

Coses que fan que la vida valgui la pena: 1. La cara de ma germana quan em veu a la porta de casa seva el dia de la seva festa d'aniversari. Viu a l'altra banda del mon i no sabia que jo hi aniria. 2. Abracar-la i plorar juntes de l'emocio. 3. Sentir-se estimada en un lloc on ningu no et coneix. 4. Dormir amb la pluja i les granotes com a banda sonora.

(El teclat des del qual escric m'obliga a fer faltes d'ortografia, pero avui m'es ben igual...).

Sentir-se observada

2008-09-10T14:23:00.004+02:00

Sí, és una d'aquelles coses que de vegades incomoda, però no quan el que observen és això:

Per ordre estricta de l'autor, he retirat la fotografia. (Bé, m'ha dit que li podia reduir la resolució, però no tinc ni idea de com fer-m'ho).

La llenguaddicta vista pel Xavier Sendra. (Exposició de fotografia de Xavier Sendra i Exposició de pintura d'Oriol Illa. Restaurant Mas Granell, Moja - Alt Penedès).

L'estiu

2008-09-02T22:22:00.002+02:00

Una ràpida visita a Pamplona i Vitoria al pur estil Telma & Louise; una acampada a Pals, amb visita a Figueres, Cadaqués i Púbol; una escapada a l'Ametlla de Mar gràcies a l'arma de convicció massiva que la meva germana postissa utilitza quan intenta evitar que em quedi sola a casa...

Un agost completet.

Amor de Tata

2008-07-28T22:24:00.003+02:00

No és que no hi hagi coses que facin que la vida valgui la pena. Cada dia n'hi ha, però hi ha dies en què no les veiem. ¿Sabeu quines són les dues coses que han fet darrerament que la meva vida valgui la pena? Una abraçada dolça de la Judit i un somriure desdentat del Pau. Si no fos per ells...

I feel good

2008-07-15T17:41:00.002+02:00

Sóc al sofà, una tassa de te fumejant entre les mans, les cries dels falciots xisclen alegres fent els primers vols... fa sol, però amb prou feines escalfa. L'airet que entra per totes les finestres obertes de bat a bat em desperta els porus, o potser és el Rèquiem de Mozart en la interpretació de Jordi Savall a la Capella Reial de Catalunya amb què em regalo un matí de solitud a casa. L'olor del te i la de l'encens fan una dansa per arribar als meus sentits en armonia. Tot és llum i vida.

J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur... (A. de Musset)

2008-07-08T21:46:00.003+02:00

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- ¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
no sabran temptar la teva peresa?

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'ennuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?

I el meu pobre cor, el meu cor ha dit:
- Per què donar més cendres a l'oblit?
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.

Màrius Torres
Març, 1937

Ser a casa

2008-06-21T02:05:00.002+02:00

Pis de segona mà (fa dos anys i mig) = 185.000 euros
Llit d'escuma, làtex i molles independents = 600 euros
Llençols grocs i funda nòrdica = 250 euros

L'olor de sempre quan obres la porta = No té preu

Hi ha coses que els diners no poden comprar. Tornar a ser a casa n'és una.

Fi de curs, també a la feina

2008-06-19T11:05:00.002+02:00

M'agrada l'últim dia del curs escolar, sobretot a la primària. Avui tot són corredisses per enllestir àlbums, que ningú no s'oblidi res a l'escola, preparar l'aperitiu pels alumnes... És un ambient molt agradable, joiós i distès, com crec que hauria de ser l'escola tot l'any. A més de ser el darrer dia del curs, és el meu darrer dia com a mestra, i això, malgrat la recança amb què marxo d'aquesta escola (on he passat els darrers 3 anys de la meva vida), m'omple i em carrega les piles: començo la meva etapa pre-doctoral, una de les meves fites personals. Avui sento que he fet un pas més.

Acabar el curs

2008-06-17T22:50:00.005+02:00

Abraçar una companya de curs perquè, tot lliurant al profe el darrer treball de Neurolingüística davant meu, s'ha convertit en llincenciada en Lingüística, i saber que el dia 20 de gener serà a mi a qui abraçaran (perquè algú m'abraçarà, ¿oi?). Sí, acabar el curs i adonar-te que només et queden dues assignatures (¡dues!) per acabar la carrera, et fa sentir... ¿com ho diria?, et fa sentir realitzada.

Pepito Grillo

2008-05-15T23:34:00.002+02:00

¿Què seria jo sense aquella amiga que sempre hi és en el moment precís en què estic a punt de fer un pas cap on no toca?

Tenir una veueta que et recorda qui ets és una de les coses que fan que la vida valgui la pena.

Gràcies, guapa.

¡¡¡¡Ja tenim ascensor!!!!

2008-04-26T14:14:00.001+02:00

I com una nena petita amb sabates noves, m'han vingut ganes de pujar i baixar, pujar i baixar... fins a cansar-me, però no ho he fet, és clar...

Llàstima de la petita cagada: no han posat botó per a l'entresol, cosa que no he vist en pujar, i quan he anat a posar la clau al pany he pensat que ja m'havien fet fora de casa. He aixecat el cap i he vist que aquella no era la meva porta, i és que per anar al meu pis, el 3r, hauré de polsar el 4 fins que canviïn la botonera. No es pot tenir tot...

Sant Jordi

2008-04-26T14:00:00.000+02:00

Jo que em pensava que per Sant Jordi no tindria rosa, ni llibre, ¡mireu això! ¡Tot un roser i un llibre d'un autor que m'encanta! Les dues ninetes dels meus ulls, de qui ja us he parlat en aquest blog, van agafar dinerets de la guardiola per comprar-me ella el llibre i ell la rosa. ¿Oi que són adorables?

Hi ha dies... i dies

2008-04-23T23:50:00.000+02:00

Rita Levi-Montalcini

2008-04-22T21:43:00.001+02:00

Entrevista concedida per la premi Nobel de neurologia
el dia 22 de desembre del 2005.

- ¿Cómo celebrará sus 100 años?

- Ah, no sé si viviré, y además no me gustan las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!

- ¿Y qué hace?

- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando.

- No se jubila.

- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona... Y eso mata su cerebro. Y enferma.

- ¿Y cómo anda su cerebro?

- ¡Igual que a mis 20 años! No noto diferencia en ilusiones ni en capacidad. Mañana vuelo a un congreso médico...

- Pero algún límite genético habrá...

- No. Mi cerebro pronto tendrá un siglo..., pero no conoce la senilidad. El cuerpo se me arruga, es inevitable, ¡pero no el cerebro!

- ¿Cómo lo hace?

- Gozamos de gran plasticidad neuronal: aunque mueran neuronas, las restantes se reorganizan para mantener las mismas funciones, ¡pero para ello conviene estimularlas!

- Ayúdeme a hacerlo.

- Mantén tu cerebro ilusionado, activo, hazlo funcionar, y nunca se degenerará.

- ¿Y viviré más años?

- Vivirá mejor los años que viva, que eso es lo interesante. La clave es mantener curiosidades, empeños, tener pasiones...

- La suya fue la investigación científica...

- Sí, y sigue siéndolo.

- Descubrió cómo crecen y se renuevan las células del sistema nervioso...

- Sí, en 1942: lo llamé nerve growth factor (NGF, factor de crecimiento nervioso), y durante casi medio siglo estuvo en entredicho, ¡hasta que se reconoció su validez y en 1986 me dieron por ello el premio Nobel!

- ¿Cómo fue que una chica italiana de los años veinte se convirtió en neurocientífica?

- Desde niña tuve el empeño de estudiar. Mi padre quería casarme bien, que fuese buena esposa, buena madre... Y yo me negué. Me planté y le confesé que quería estudiar...

- Qué disgusto para papá, ¿no?

- Sí. Pero es que yo no tenía una infancia feliz: me sentía patito feo, tonta y poca cosa... Mis hermanos mayores eran muy brillantes, y yo me sentía tan inferior...

- Veo que convirtió eso en un estímulo...

- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño...!

- Y lo ha hecho..., con su ciencia.

- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas...!

- ¿La religión frena el desarrollo cognitivo?

- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.

- ¿Existen diferencias entre el cerebro del hombre y el de la mujer?

- Solo en las funciones cerebrales relacionadas con las emociones, vinculadas al sistema endocrino. Pero en cuanto a las funciones cognitivas, no hay diferencia alguna.

- ¿Por qué todavía hay pocas científicas?

- ¡No es así! ¡Muchos hallazgos científicos atribuidos a hombres los hicieron en verdad sus hermanas, esposas e hijas!

- ¿De veras?

- No se admitía la inteligencia femenina, y la dejaban en la sombra. Hoy, felizmente, hay más mujeres que hombres en la investigación científica: ¡las herederas de Hipatia!

- La sabia alejandrina del siglo IV...

- Ya no acabaremos asesinadas en la calle por monjes cristianos misóginos, como ella. Desde luego, el mundo ha mejorado algo...

- Nadie ha intentado asesinarla a usted...

- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos..., y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio... ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!

- ¿Por qué hay tan alto porcentaje de judíos entre científicos e intelectuales?

- La exclusión fomentó entre los judíos los trabajos intelectivos: pueden prohibírtelo todo, ¡pero no que pienses! Y es cierto que hay muchos judíos entre los premios Nobel...

- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?

- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!

- ¿Sucede eso ahora?

- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?

- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?

- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre el bien y el mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!

- ¿Nunca se ha casado, no ha tenido hijos?

- No. Entré en la jungla del sistema nervioso ¡y quedé tan fascinada por su belleza que decidí dedicarle todo mi tiempo, mi vida!

- ¿Lograremos un día curar el Alzheimer, el Parkinson, la demencia senil...?

- Curar... Lo que lograremos será frenar, retrasar, minimizar todas esas enfermedades.

- ¿Cuál es hoy su gran sueño?

- Que un día logremos utilizar al máximo la capacidad cognitiva de nuestros cerebros.

- ¿Cuándo dejó de sentirse patito feo?

- ¡Aún sigo consciente de mis limitaciones!

- ¿Qué ha sido lo mejor de su vida?

- Ayudar a los demás.

- ¿Qué haría hoy si tuviese 20 años?

- ¡Pero si estoy haciéndolo!

Anar a una exposició... i plorar.

2008-04-13T20:42:00.001+02:00

¡Però plorar de riure!

Chaplin en imatges.
Al Caixafòrum de Barcelona fins al dia 27 d'abril.

Simplement imperdible.

Emocions a flor de pell

2008-04-13T13:57:00.000+02:00

Feia anys que no m'emocionava amb un concert. El d'ahir al Palau de la Música va ser indescriptible. La Noa, un cop més, ens va sorprendre amb el seu art, la seva energia, la llum que desprèn... I com a regal de comiat va convidar el Serrat (no podia ser d'una altra manera, ¡era a Barcelona!) a cantar amb ella la cançó que van composar junts: Es caprichoso el azar. Les llàgrimes em queien a raig veient-los abraçar-se: quan el Nano va entrar a l'escenari la Noa saltava com una nena petita emocionada, i se li va llançar al coll. Va ser entranyable...

La vida és feta de moments.

Sortir al 3 de 8 (setmanari del Penedès)...

2008-04-06T01:01:00.015+02:00

Lavern celebra els 50 anys de l’estació amb una eufòrica jornada festiva i popular

El grup teatral “En Obres” en el moment d’escenificar

la inauguració del baixador, ara fa 50 anys

LAVERN-SUBIRATS

3d8

Amb un caire de celebració festiva i popular, el passat diumenge al migdia més d’un centenar de persones es van aplegar a l’entorn de la petita estació o baixador de Lavern- Subirats per recordar els cinquanta anys d’aquell març de 1958 quan es va aturar el primer tren a l’estació, una realització en la que en aquells anys, i tot i les moltes dificultats, va ser possible amb el suport econòmic i humà de bona part de les famílies de tot el municipi.

El caire festiu i eufòric va anar a càrrec del grup teatral “en Obres” qui, a més de lliurar a tots els presents una nova edició de l’auca del baixador, obra ara fa cinquanta anys de Maria Canals Pujol, va escenificar l’arribada de la núvia en el casament de la pubilla de cal Maristany, origen o precedent del baixador, així que no hi faltava l’alcalde del franquisme, el cap d’estació, el capellà, les senyores amb mantellina, la parella de la Guàrdia Civil o el militar, així com els comtes de Lavern que van esperar l’arribada dels nuvis en un tren de rodalies.

Amb motiu de la celebració, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Subirats, Xavier Muñoz, va presentar l’edició i l’exposició d’un estudi de Joan Montserrat i Joan Solé sobre els cinquanta anys. A més d’adreçar unes paraules a tots els assistents, Manuel Gràcia Almolda, qui va ser el primer cap de l’estació, va recordar en la lectura d’un text i que reproduïm a sota d’aquesta crònica, persones ja desaparegudes com la senyora Carmeta, la guardabarreres o la senyora M. Antònia Maristany Ibarra, qui va ser present a l’acte. Per la seva banda, els autors del llibre sobre la història de l’estació, editat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs i que l’Ajuntament repartirà a totes les famílies del municipi, van remarcar el valor d’una instal·lació i un servei com aquell, fruit de la tenacitat i la reivindicació popular. El parlament de cloenda de l’alcalde de Subirats, Antoni Soler, tot remarcant la significació d’aquesta celebració pel seu simbolisme de la labor i la iniciativa d’un poble, va donar pas a una ballada dels gegants i gegantons del municipi i un aperitiu popular de cloenda.

Tot s'acaba...

2008-03-24T21:27:00.001+01:00

Crec que així ens sentim tots avui... ¿oi? Canvieu, si no,
"una semana" per "cuatro meses" (3 si sou mestres, ehem).

¡Feliç retorn a la vida quotidiana!

I Déu va dir...

2008-03-23T22:00:00.000+01:00

Que es facin el mar i la terra...

... i la neu ho cobreixi tot...

Lluna plena

2008-03-21T23:05:00.000+01:00

Aúpa autoestima

2008-03-21T18:17:00.000+01:00

¿Què hi ha en la vida millor que passar dues hores parlant amb una amiga que està a molts kilòmetres de distància? ¿Què són les distàncies quan sents a l'altra banda del telèfon un "Te quiero, linda" que et fa brillar els ulls?

Fer les coses bé. Sentir que tornes a respirar al ritme de les onades d'un Cantàbric en calma. Tancar els ulls i aixecar el cap perquè el sol t'alimenti l'ànima. Adonar-te de sobte que ha desaparegut el pes de les espatlles. Deixar que el vent s'emporti els records que no et deixen avançar, que et bloquegen. Somriure sense motiu.

La vida és feta d'instants, cadascun irrepetible.

El món és ple de persones úniques. Tu ets una d'elles.

¡Somriu!

Preparant les eleccions

2008-03-06T23:15:00.000+01:00

La tira del dia

2008-03-03T23:51:00.000+01:00

Cinema

2008-03-02T01:21:00.001+01:00

Recomanacions de la setmana:

There will be blood (que han traduït, com sempre, com els ha donat la gana, això és, Pozos de ambición), amb un Daniel Day-Lewis superb. Si voleu saber com va començar el boom del petroli, no us la perdeu. La banda sonora és un pel estressant, però és la intenció del seu creador (el guitarrista de Radiohead, qui es va inspirar en la BSO de The shinning del Kubrick: coneguda aquí com El resplandor). La interpretació és immillorable per part de tots els actors.

Sweeney Todd: l'últim èxit de Tim Burton. Imperdible. Tot i que la caracterització del fantàstic Johnny Depp està a mig camí entre l'Edward Scissorhands i la Morticia Adams, està irresistible, com sempre. És una pel·li bastant gore que no us podeu perdre (i molt millor a la gran pantalla, ja que els esquitxos de ketchup sembla que t'arriben i tot). Això sí, veieu-la en versió original, perquè la veu del Johnny Depp és encisadora quan canta.

Mmmm...

2008-03-01T16:43:00.000+01:00

Aquelles migdiades de dissabte que t'agafen per sorpresa, mentre estàs intentant estudiar els mecanismes nerviosos de la visió... ¡això sí que fa que la vida valgui la pena! Caus en una profunda inconsciència, el teu cos es relaxa i somies amb quiasmes òptics, fòvees i màcules...

Però tot el que ens agrada s'acaba, tard o d'hora, i el deure ens crida. Val més que em posi les piles amb la neuroanatomia.

¡TODO ERA AMOR!

2008-03-01T13:04:00.001+01:00

¡Todo era amor... amor!
No había nada más que amor.
En todas partes se encontraba amor.
No se podía hablar más que de amor.
Amor pasado por agua, a la vainilla,
amor al portador, amor a plazos.
Amor analizable, analizado.
Amor ultramarino.
Amor ecuestre.
Amor de cartón piedra, amor con leche...
lleno de prevenciones, de preventivos;
lleno de cortocircuitos, de cortapisas.
Amor con una gran M, con una M mayúscula,
chorreado de merengue,
cubierto de flores blancas...
Amor espermatozoico, esperantista.
Amor desinfectado, amor untuoso...
Amor con sus accesorios, con sus repuestos;
con sus faltas de puntualidad, de ortografía;
con sus interrupciones cardíacas y telefónicas.
Amor que incendia el corazón de los orangutanes,
de los bomberos.
Amor que exalta el canto de las ranas bajo las ramas,
que arranca los botones de los botines,
que se alimenta de encelo y de ensalada.
Amor impostergable y amor impuesto.
Amor incandescente y amor incauto.
Amor indeformable. Amor desnudo.
Amor amor que es, simplemente, amor.
Amor y amor... ¡y nada más que amor!

Oliveiro Girondo

Viatjar

2008-03-01T11:14:00.000+01:00

Sens dubte...

Innocència

2008-02-27T23:53:00.001+01:00

Les dues ninetes dels meus ulls (la Judit i el Pau) van fer aquest fantàstic pessebre per Nadal.

I se'm van passar totes les penes...

Missatges

2008-02-27T23:48:00.001+01:00

Quan vas pel carrer capficada amb les teves cabòries, després d'un dia duríssim i pensant que no pots més, que et rendeixes, et trobes missatges com aquest:

¡Sigueu feliços!

¿Per què la vida és bella?

2008-02-27T23:42:00.000+01:00

Aquest és un blog que començo amb la intenció de recollir imatges belles, bones notícies, paraules boniques, perquè a la vida ja tenim prou mals rotllos.

Sí, la vida és bella, molt. I val la pena. I en aquest blog trobareu alguns motius pels quals ho penso.

Us convido a compartir la bella vida amb aquesta llenguaddicta.

Sigueu benvinguts.