Trona. És un diumenge trist. Fa unes hores que escolto música per a no pensar, mentre destrio la roba que llenço, la roba que guardo, la roba que vindrà amb mi a Londres.
Londres. El futur. La culminació d'anys d'esforç per ser diferent, perquè la mediocritat no m'enxampi. Londres. La dimensió desconeguda. M'hi encaro amb incertesa, amb por. Por a l'oblit. Por a desaparèixer de les vides de tantes persones. D'algunes persones. D'una persona.
¡Londres és aquí mateix!, em direu. Dues hores d'avió i ja torno a ser a casa. Però no és la distància física la que m'espanta. Aquesta fa segles que la vam superar. És l'altra. La distància d'aquí dins. La més difícil de gestionar. ¿Sempre ens quedarà Barcelona? Diuen que totes les ferides acaben cicatritzant, i deu ser cert, perquè al final me n'he acabat sortint. ¿I l'amistat? ¿S'esvairà? L'aire que entra per la finestra és fred. Pot ser que plogui.
Tanco una etapa en què la melancolia i la fantasia han anat de la mà. Una etapa de dos anys en els quals m'he sentit perduda, malgrat la teràpia, el ioga, els amics, els estudis, la feina... Em sentia en el camí, però perduda: caminant sense saber cap a on. Ara sé cap a on camino: m'allunyo.
Un dia vaig cridar ben fort: "La monotonia és avorrida", i el clatellot ha estat efectiu. He viscut dos anys de caos, emocional, intel·lectual, sentimental. Ara crido ben fort: "Necessito estabilitat". No sé si Londres és la solució, però com a mínim és un canvi d'aires. Aquí l'aire està massa viciat.
Engego una nova etapa. Començo de zero. M'instal·lo en una ciutat que amb prou feines conec, on parlen una llengua que no és la meva. Una ciutat plena de cares noves, de maneres de fer diferents. Una ciutat més gran que la meva, amb més gent i més carrers, amb menys sol i més boira, més soroll i més parcs, més museus i menys platges, més fred i menys amics.
Ha començat a ploure.
Londres. El futur. La culminació d'anys d'esforç per ser diferent, perquè la mediocritat no m'enxampi. Londres. La dimensió desconeguda. M'hi encaro amb incertesa, amb por. Por a l'oblit. Por a desaparèixer de les vides de tantes persones. D'algunes persones. D'una persona.
¡Londres és aquí mateix!, em direu. Dues hores d'avió i ja torno a ser a casa. Però no és la distància física la que m'espanta. Aquesta fa segles que la vam superar. És l'altra. La distància d'aquí dins. La més difícil de gestionar. ¿Sempre ens quedarà Barcelona? Diuen que totes les ferides acaben cicatritzant, i deu ser cert, perquè al final me n'he acabat sortint. ¿I l'amistat? ¿S'esvairà? L'aire que entra per la finestra és fred. Pot ser que plogui.
Tanco una etapa en què la melancolia i la fantasia han anat de la mà. Una etapa de dos anys en els quals m'he sentit perduda, malgrat la teràpia, el ioga, els amics, els estudis, la feina... Em sentia en el camí, però perduda: caminant sense saber cap a on. Ara sé cap a on camino: m'allunyo.
Un dia vaig cridar ben fort: "La monotonia és avorrida", i el clatellot ha estat efectiu. He viscut dos anys de caos, emocional, intel·lectual, sentimental. Ara crido ben fort: "Necessito estabilitat". No sé si Londres és la solució, però com a mínim és un canvi d'aires. Aquí l'aire està massa viciat.
Engego una nova etapa. Començo de zero. M'instal·lo en una ciutat que amb prou feines conec, on parlen una llengua que no és la meva. Una ciutat plena de cares noves, de maneres de fer diferents. Una ciutat més gran que la meva, amb més gent i més carrers, amb menys sol i més boira, més soroll i més parcs, més museus i menys platges, més fred i menys amics.
Ha començat a ploure.
Carla Bruni, Chanson Triste
