What does not kill you...

...makes you stronger.

Ara fa cinc anys, La Marató de TV3 feia una crida per tal de recaptar fons per a la lluita contra les malalties mentals.

Per a aquells que no coneixen ningú amb una malaltia mental, sentir que el veí està de baixa per depressió pot sonar a "cuento xino". Els avis no l'entenen, la depressió: certament, qui ha hagut de passar fam, qui ha viscut una guerra, difícilment patirà depressió. És quan tenim les necessitats bàsiques cobertes que afloren les malalties mentals, diuen. I és ben cert.

Fa 10 anys jo era una dona feliç: havia lluitat molt per a aconseguir-ho. Infantesa difícil, adolescència fugaç, maduració precoç... si m'hagués de descriure amb dues paraules serien "nòmada" i "supervivent". Aquesta força de supervivència i aquest nomadisme han marcat la meva existència, i he aconseguit tot el que m'he proposat. I a sobre, excel·lint.

Però l'excel·lència té un cost molt alt: com més amunt ets, més amunt vols anar, i arriba un dia en què la teva eina més valuosa, el cervell, deixa de funcionar. S'esgota. S'atura. Òbviament, una depressió no la causa un sol factor. Tampoc no és una cosa que aparegui de la nit al dia. És com un càncer: es va covant lentament dins teu, i n'ignores tots els símptomes perquè malgrat que en el fons saps què s'està gestant dins teu, no ho vols admetre, ho aparques, ho amagues, ho disfresses fent tot el que pots perquè no tregui les orelles el monstre de la depressió. Com tota malaltia, si l'agafes tard, la depressió costa molt més de curar-la.

El primer símptoma que vaig tenir va arribar fa una mica més de 6 anys. Va començar amb plors esporàdics i sense origen aparent que de mica en mica s'anaven convertint en una plorera constant, que no s'aturava mai. De vegades era un plor silenciós, intern, sense llàgrimes. Sentia un buit dins meu que mirava d'omplir de mil maneres: sexe, menjar, alcohol, hiperactivitat... Sense èxit, és clar. A més, com que sempre he estat molt (massa) pendent de no desagradar a ningú, d'acontentar sempre tothom, vaig amagar la tristor i la vaig transformar en eufòria. En arribar a casa, després d'haver estat la reina de la festa o la diva de l'estrena, plorava en sentir-me sola, buida, trencada. Poca gent va adonar-se'n, llavors, del meu problema.

Llavors vaig començar a sentir que havia arribat l'hora de marxar, de canviar d'aires, de fugir. Volia fugir de mi, de la tristesa que feia temps que arrossegava i que no em deixava respirar. I vaig buscar-me la vida per a anar a estudiar a Londres. Encara recordo com si fos ahir el dia en què llegia un email de UCL on em deien que havia estat admesa al programa de màster al qual volia entrar: era a la cuina de casa de la Neus, i en dir-li: "Me'n vaig a Londres", ens vam abraçar i vam plorar com bledes.

Londres, però, tan sols va servir per a contribuir a la meva malaltia mental latent. La soledat es va instal·lar dins meu, la tristor es va tornar insuportable, les dificultats econòmiques, lingüístiques i acadèmiques em van enfonsar encara més. Ho anava torejant com podia, dient-me a mi mateixa que era part del procés d'adaptació, que les paranoies que em mantenien desperta nit rere nit passarien... Tanmateix, era conscient que alguna cosa s'estava trencant dins meu, que estava perdent el control dels meus sentiments, dels meus pensaments, i aviat, dels meus actes.

En tornar a Barcelona, el dia en què signava el contracte amb la universitat i em convertia en recercaire-becària, vaig tenir un instant de dubte: "¿Segur que estic preparada per a això?" Diuen que és una reacció normal, sobretot en les persones ultra autoexigents, i és clar, voler fer una tesi doctoral implica ser una persona ultra autoexigent. Per tant, no li vaig donar més importància als meus pensaments i vaig encetar la nova etapa. Els que em coneixeu sabeu com continua la història: la pressió del doctorat va poder amb mi, perquè la malaltia havia arribat a un punt de no retorn. La buidor es va fer més gran, el meu cos i la meva ment van dir: "PROU". Durant aquests darrers dos anys he patit tota mena de mals físics menors (i alguns de no tan menors), he perdut fins a 20 kilos, he arribat a passar mesos sencers dormint no més de 2 hores per nit... i finalment, fa cosa d'un any, em van diagnosticar com a malalta mental. Sona fort, ¿oi? "Malalta mental". Jo, que sempre he tingut por d'estar tocada del bolet. Jo, que gràcies al meu cervell he arribat on he arribat. Jo, la Raquel, la noia que treu matrícules d'honor, que canta, que fa teatre, que parla idiomes... amb una malaltia mental. Per sort, però, és de les temporals, no pas de les que es queden.

Al principi em va costar molt d'acceptar que tenia depressió, no només em va costar d'acceptar que estava malalta, sinó també el fet d'haver-me de medicar per a mirar d'ajustar el que al meu cervell li faltava per tal de poder tirar endavant. Els metges em posaven tota mena d'exemples: "Si fossis atleta i t'haguessis trencat una cama, hauries de prendre medicació, t'hauries d'estar a casa sense moure't durant una temporada... això és el mateix: se t'ha trencat la ment". L'adaptació a la medicació va ser un calvari: vaig tenir episodis de pànic, d'ansietat, de taquicàrdia, de desorientació... em vaig perdre a Barcelona, ¡a quatre carrers de la universitat! Amb el temps, hem trobat la dosi necessària.

Tothom coneix algun cas de malaltia física greu: càncer, sida, esclerosi múltiple, Alzheimer... Poca gent, però, ha viscut de prop una malaltia mental. Poca gent sap com viu la vida una persona amb depressió.

Per a una persona amb sida, fins no fa gaire un simple refredat podia causar-li una crisi que li costés la vida. Per a una persona amb càncer, el risc de metàstasi és una costant que amenaça l'existència. Els asmàtics tenen crisis que, si no es tracten a temps, els poden causar danys de per vida. ¿Com són les crisis dels malalts de depressió? ¿Què amenaça l'existència d'un malalt de depressió? ¿Què li pot costar la vida? La més mínima situació que alteri el seu estat emocional.

Perquè les pastilles antidepressives no eviten les crisis, no eviten les caigudes en picat, tan sols ajuden a veure el món una mica menys gris, ajuden a distanciar-se del món, de fet, la qual cosa és convenient en una persona que ha esgotat fins al límit la seva capacitat mental. Una crisi emocional en la vida d'un malalt de depressió pot causar-li un dolor tan gran que el condueixi a fer el que sigui per a desaparèixer, per a no seguir patint, per a no seguir existint, per a treure's d'enmig quan creu (en plena caiguda en picat) que és una nosa per a aquells a qui més estima, quan creu que tot serà més senzill per a tots plegats si ho acaba pel dret. Òbviament, en un moment de crisi el malalt de depressió deixa de tenir el control sobre els seus pensaments i els seus actes. I crec que aquesta és la part més difícil d'acceptar, no tan sols per les persones que l'envolten, sinó pel malalt mateix, que es culparà eternament d'allò que ha dit o fet, fins que algú no li faci entendre que no n'és culpable de tot allò que ha dit o fet en un moment de crisi causat per una malaltia, igual com el malalt de sida no és culpable d'encostipar-se, ni el malalt de càncer no és culpable de la metàstasi (sona gros, però és així).

Com diuen els anglesos, lo que no et mata et fa més fort. I com que no m'he mort, m'he fet més forta: no quedava cap altra opció, ¿oi? Desgraciadament, he perdut molt en el camí. He perdut moltes oportunitats laborals, acadèmiques, personals... He perdut la confiança d'algunes persones que han estat puntals per a mi. Ha canviat el meu concepte de l'amistat, de la malaltia, de l'amor, de la vida, de la mort. Encara no puc dir que estic curada, però ja puc dir que hi ha llum al final del túnel. Perquè per fi la veig.

_____

Addenda

Ha passat gairebé un any des d'aquest escrit. I malgrat que ja puc dir que la vida va tornant, a poc a poc, a la normalitat, emocionalment no he acabat de recuperar-me. Segueixo medicada, i sembla que serà de per vida: recentment m'han diagnosticat una malaltia mental de les que es queden. Tinc trastorn obsessiu de la personalitat (és a dir, TOC sense la part compulsiva).

Aquesta notícia, de sobte, ha donat sentit a tota la meva vida anterior: ara entenc les nits de reviure dins el meu cap, fins a l'avorriment, moments viscuts durant el dia intentant recordar cada detall, intentant refer dins el meu cap allò que no ha sortit com jo hauria volgut; els dies i dies de trucar, d'escriure o de plantar-me a la porta del noi que, en aquell moment, patia els meus assetjaments (assetjaments que, òbviament, jo no vivia com a tals, sinó que em semblaven completament normals i propis d'una adolescent romàntica i sensible); ara pren sentit tot el temps dedicat a reescriure, corregir i recorregir tot el que escrivia, tot el que escric, buscant una perfecció que mai no podré assolir; el posar els llibres en perfecte ordre als prestatges (per mides, per colors, per ordre alfabètic), les calces i els mitjons en perfecta alineació als calaixos, el material d'oficina al despatx de becaris de la UB estrictament organitzat (gràcies, Marta M., per fer-m'hi adonar).

Viure amb una malaltia mental ha de deixar de ser un motiu de vergonya. Ja va sent hora que els malalts mentals donem la cara, que deixem d'amagar-nos i expliquem al món la dificultat amb què sortim del llit cada dia no sabent quina sorpresa ens depara la ment. Només donant la cara aconseguirem que les generacions futures de persones amb malalties mentals visquin una vida plena.


Et podria haver tocat a tu.

80 anys de King Kong

Cartell: Sergi Buchholz

Un dels plaers de la meva vida és el cinema. Modern, clàssic, còmic, dramàtic, musical... Tots els gèneres m'han captivat en algun moment o altre. I és que anar al cinema és tota una experiència multisensorial.

A Lavern ja fa un parell d'anys que es va restaurar una Ossa de l'any 35: una màquina reproductora de cinema d'aquelles d'antas, que projecta films de 35mm. Des de la seva reinauguració s'han projectat una desena de pel·lícules a la sala de l'Ateneu Agrícola del poble. La d'avui, però, la millor amb diferència.

I és que aquest any se celebra el 80è aniversari d'una pel·lícula que va destacar pels seus efectes especials i les escenes gravades amb la nova (llavors) tècnica del stop motion. Avui els assistents a la projecció han pogut reviure aquella sensació d'anar al cinema com ho fèiem abans.

Anècdota per a la posteritat: quan King Kong mata el dinosaure que intenta menjar-se a la noia, la canalla (que seia a primeríssima fila) ha aplaudit espontàniament.

Aquí us deixo amb algunes imatges capturades amb el meu mòbil. ¡Bona nit!

Ferran Planas, l'artífex de la restauració.

Et trobarem a faltar

Divendres se'n va anar una persona molt especial, algú a qui he estimat com a un pare, qui m'ha estimat com a una filla. El camí de l'Enric Sendra Romeu es va trobar amb el meu fa cosa de 20 anys. Home savi com pocs, la seva única religió era fer feliç a tothom al seu voltant. Sempre amb un somriure, l'Enric ha regalat moments inoblidables a tothom que hagi compartit amb ell ni que sigui un instant de la seva vida. Amb 86 anys conservava l'esperit inquiet i curiós que els que el coneixen de fa més diuen que sempre ha mostrat.

No puc amagar-ho, ni vull: estic molt trista. Passar per davant del seu taller m'arrenca alhora un somriure i un ai al cor, perquè sé que no el tornaré a veure arreglant mans de Verges, ni clavant, serrant, llimant, cargolant, pintant, amb la ràdio de fons i la porta oberta per poder saludar a tothom qui passés per allà. No el tornaré a sentir dir-me: "¿On vas, bonica? No et pregunto com estàs perquè salta a la vista". Però alhora estic contenta, per molts motius: perquè m'ha regalat 20 anys de bons records; perquè ens ha deixat els gegants, els gegantons, els gegantets, els capgrossos, el drac, l'àliga, les escenografies del teatre, la barra del cafè... i el munt de lliçons sense preu que ha compartit amb nosaltres; perquè se n'ha anat com ell volia: sense fer soroll ni emprenyar a ningú; sense patir, i havent tingut l'ocasió de veure la gent a qui més estimava poques hores abans d'emprendre el viatge. És per tot això que dins el meu cor ploro i somric alhora.

L'Enric sempre serà per a mi l'home que alegrava les festes, l'home a qui li faltava temps per a ajudar als altres, l'home que va encoratjar al jovent d'aquest petit llogarret que és Lavern a tirar endavant, a no quedar-se escarxofats al sofà veient passar la vida, sinó viure-la fins al darrer minut amb alegria i entusiasme, perquè és treballant que aconseguim el que volem. Seguim el seu exemple, i serem tan feliços com ell ho va ser.

Jo no sóc de la colla de dimonis, però m'he atrevit a fer uns versots:

Aquí us deixo els meus versots

per la Dama de la Falç:

ja veig que saps el que et fas,

que t'has endut un dels bons.

Si aixequés el cap l'Enric

de ben segur que et diria:

"Qui et va parir, mala peça,
m'has agafat per sorpresa".

Ves amb compte, no t'adormis,

que l'Enric la sap ben llarga,

quan et giris si et descuides

te'l trobaràs a la falda.

No et pensis que ens has guanyat,

Dama de la Nit, traïdora,

t'hauràs endut el seu cos,

però la seva ànima és nostra.

No more I love you's

Amb aquest darrer viatge a Anglaterra dono per tancada l'etapa, definitivament. Em queden molt bons amics, sens dubte, i molt bones experiències. De les no tant bones em quedo amb les lliçons a aprendre'n: no donar si no em demanen; si em demanen, no donar més del que se'm demana; i no donar-ho tot de cop. També aprenc una lliçó important: fugir corrents el proper cop que conegui un nen bo. Els nens bons fan aquella caiguda de parpelles que fa que costi horrors enfadar-se amb ells, fins i tot quan es mereixen un bon clatellot. Una altra lliçó apresa: fugir dels que em diguin "I love you" a la primera de canvi, perquè normalment no tenen clara la diferència entre estimar i apreciar, i confonen amistat amb relacions, i et venen amb discursos d'amor lliure quan després són ells els més conservadors i exclusivistes de la història.

I una lliçó molt important que he après: he de confiar sempre, SEMPRE, en les meves intuïcions. A l'edat que tinc, després de tants d'anys d'experiència, si li veig les orelles al llop ja hauria hagut d'aprendre a córrer en direcció contrària. Però sempre he preferit mirar cap a una altra banda i fer veure que no veia el llop... I així m'ha anat fins ara.

Revisió anual

Ahir nit vaig parlar 3 hores, via skype, amb una amiga que fa 6 anys que viu a Berlín. El darrer cop que ens vam connectar per a parlar en directe va ser ara fa un any, la nit de cap d'any precisament. És curiós com les converses (la de llavors i la d'ahir) se semblen. Si bé hi ha diferències en el grau de maduresa (i en la ubicació: jo per cap d'any de l'any passat era a Rochester), els temes van ser ben bé els mateixos. I pel meu cantó, el tema que més protagonisme va tenir va ser l'amor (o més aviat el desamor).

En acabar la conversa em vaig adonar que en un any no he après res de res: fa un any estava enamorada d'un polonès de 26 anys que no m'estimava (però amb qui de tant en tant compartíem les delícies de la carn -humana), i que precisament per aquelles dates m'havia donat un disgust amb una tonteria que jo vaig fer molt més gran del que en realitat era. Ara estic enamorada d'un anglès de 24 anys que m'estima (però amb qui no hem passat del sexe manual), i que fa dos dies s'acaba de decidir sobre si sóc o no una amiga per a ell... Total, que segueixo igual com estava.

Ahir, un cop més, la conversa amb aquesta amiga em va servir per a fer revisió de l'any que marxa, per tal de poder fer la carta als Reis pel 2012. El 2011 ha estat un any on, si hagués de fer servir l'estadística per a calcular el temps que he dedicat a cadascun dels àmbits importants de la meva vida, el gràfic resultant vindria a ser una cosa així:

Per tant, aquí teniu la meva carta als Reis.

Estimats Reis d'Orient,

Com que l'any 2011 no m'he portat gens bé (he dedicat molt poc temps a les coses importants de debò i he perdut molt de temps i energia en coses que em perjudicaven), aquest any demano carbó. Molt de carbó per tal de poder fer un foc ben gran i cremar tota la ràbia, la gelosia, la tristor, el desencant, l'avorriment, la mandra, l'aferrament*, l'enveja i l'estupidesa, i així poder fer lloc per a l'amor, la generositat, l'alegria, la il·lusió, les ganes de fer coses, el desaferrament, la comprensió i la saviesa.

Per a l'any 2012 demano:

-Una beca (tant me fa si és la del Ministeri o la de la Generalitat), que arribi com a molt tard al febrer.

-Un lloc per viure (tant me fa si és a Lavern o a Barcelona), que arribi com a molt tard al març.

Si em porteu aquestes dues coses, jo em comprometo a:

-Dedicar-me de valent a preparar el meu projecte de recerca.

-Dedicar-me de valent a estudiar (èuscar i el text de teatre), practicar clarinet, meditar.

-Dedicar-me de valent a preparar les classes d'anglès dels meus alumnes, grans i petits.

-Dedicar-me de valent als meus amics i la meva família: passar més temps real i menys de virtual amb ells.

-Dedicar-me de valent a mi mateixa: estimar-me, cuidar-me, fer-me petons i abraçades, perdonar-me els errors (i aprendre'n), somriure, cantar i ballar.

-Fer que al final del 2012 el gràfic hagi canviat i sigui una cosa similar a això:

Moltíssimes gràcies, i fins l'any que ve.

*Apego, en castellà; attachment, en anglès. Què voleu que us digui, aferrament em sona horrible...

Mooncup, adéu tampons i compreses

Atenció, noies. Aquesta entrada tan especial i tan diferent de les que acostumo a fer em serveix per presentar-vos la Mooncup (o copa menstrual). Ara que fa 4 anys que la faig servir, puc publicar aquest post que feia anys havia començat a escriure.

¿Què és la Mooncup?

La copa menstrual és un petit contenidor (o recollidor, podríem dir), tal com veieu a la foto. Està feta de silicona i té uns petits foradets a la part de dalt que fa que s'adapti perfectament a l'interior de la vagina, de manera que un cop col·locada no hi ha res que la faci moure. La cueta que li veieu a la fotografia és tan sols per a quan aprens a posar-la i treure-la: calen uns quants intents per tal d'agafar confiança i soltura, i els primers cops la cueta ajuda.

De copes menstruals n'hi ha diverses marques. Jo tan sols he provat aquesta, però tinc amigues que apart de la Mooncup n'han provat d'altres, i em confirmen que es queden amb la Mooncup. Aquesta marca proporciona dues talles: A i B. La talla A és per a dones de més de 30 anys (hagin tingut fills o no) i dones que hagin tingut parts vaginals (tinguin l'edat que tinguin). La talla B és per a dones de menys de 30 anys (que no hagin tingut fills), i dones que hagin tingut parts per cesària. Com veieu, tot té a veure amb el fet que a partir dels 30 (i amb el part vaginal) el nostre cos canvia.

Posar-la i treure-la

Per descomptat, per a un ús correcte de la copa menstrual, llegiu bé tota la informació de la pàgina, i si us decidiu a comprar-la, llegiu-ne bé les instruccions que venen amb la capseta. Però deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Per a posar-la cal aprendre una tècnica molt senzilla que consisteix a plegar la copa en ella mateixa de manera que formi una mena de U (a la pàgina hi ha exemples visuals del que estic dient). Un cop plegada, tan sols cal ficar-la a la vagina. Sí, al principi costa una mica, sobretot perquè en ser una cosa desconeguda tendim a tensar els músculs, i això dificulta la introducció de la copa. Aquí cadascuna haurà de trobar la seva manera: a algunes els anirà millor el dit gros i l'índex, a d'altres el dit gros i el mig... Es qüestió d'anar provant. Un cop la copa és dins, cal assegurar-se que va ben amunt -com més amunt menys possibilitats de patir pèrdues-, i que queda ben enganxada a les parets de la vagina. ¿Com? Jo m'asseguro que puja amunt empenyent-la amb dos dits -amb els músculs ben relaxats. I m'asseguro que és ben fixa passant el dit del mig per tot el voltant (si algun cop alguna part de la copa ha quedat separada del meu coll vaginal, he sentit una mena de soroll com de buit -una mena de "blub"- que em serveix per assegurar que ja no m'he de preocupar per les pèrdues).

Per a treure-la, al principi, mentre practiquem, ajuda tirar de la cueta. Però un cop aprenem a treure-la com cal, li hem de tallar la cua. ¿Com la traiem com cal? Molt senzill: primer de tot cal fer-la baixar una mica -recordem que com més amunt la tenim més segures estarem que no tenim pèrdues. Per a fer-la baixar cal apretar una mica els músculs de la vagina, més o menys com quan volem anar de ventre o fer pipí. Jo faig aquesta maniobra amb els dos dits ja dins per a esperar-la: tan bon punt toco la punta de la copa, l'agafo, apreto amb el polze una mica la paret de la copa perquè es desenganxi de la paret de la vagina, i estiro. ATENCIÓ: estireu amb compte quan esteu en els dies de flux més abundant, ¡perquè si no esquitxareu! Penseu que la boca de la copa és més ampla que el vostre orifici vaginal, i que per tant quan la tragueu, la copa recuperarà el seu diàmetre amb un "blub". Jo m'asseguro que aquesta maniobra la faig sempre tenint la mà -i la copa quan surt- a dins del vàter. Un cop és fora, la buideu al vàter. La renteu una mica -si esteu en un vàter públic sense rentamans podeu dur una ampolla de plàstic, però jo no ho he necessitat mai: si no hi ha rentamans, faig servir l'aigua neta que surt quan buido la cisterna-, i cap endins una altra vegada.

¿On la puc comprar?

Per internet, a l'adreça que us he enllaçat més amunt, i en algunes botigues especialitzades de productes dietètics i naturals.

Avantatges de la Mooncup

Ecològica: com que els teus fluids menstruals van directes al vàter, elimines el munt de plàstic, cel·lulosa, cotó, paper i cartró que altres sistemes "higiènics" utilitzen.

Discreta: ningú no s'adonarà que tens la regla (no hi ha cordillets ni res per l'estil: la copa queda completament dins el teu cos).

Sana: la copa menstrual no té associades reaccions al·lèrgiques, ni SST, ni cap de les reaccions causades pels blanquejadors que fan servir els fabricants de tampons. A més, com que no conté plàstics ni cel·luloses, no irrita la pell, com fan les compreses.

Neta: al contrari del que pugueu pensar, la copa menstrual és un sistema ben net de mantenir la teva higiene mensual. Això sí, melindroses absteniu-vos: no ens enganyem, amb la copa menstrual t'has de posar els dits a la vagina, i ben endins, per tal d'assegurar-te que queda ben col·locada i així estalviar-te disgustos. Però si apreneu a posar-vos-la i treure-us-la amb habilitat, us ben asseguro que no tornareu a tacar unes calcetes ni uns llençols mai més. Com que la sang no surt del teu cos, els olors derivats del contacte de la sang amb altres elements queda eliminat. Per tant, ja no patireu aquella incomoditat de sentir-vos la vostra pròpia olor i "oh déu meu, que ningú més no l'estigui sentint". I per acabar l'apartat de la netedat de la copa, com que no té associada la SST, podeu dur-la posada tant de temps com volgueu. ¿Què vull dir amb això? Que si saps que t'ha de venir la regla, posem per cas, demà, aquesta nit ja te la pots posar, i te n'oblides. I el mateix quan se us ha acabat: ¿que no veus clar que se t'hagi acabat la regla i creus que pots tenir una "escupinada" final? Doncs te la deixes posada un dia més, per si les mosques. Calces netes forever!

Femenina: sí, per què no dir-ho. Des que faig servir la copa menstrual conec (encara més) el meu cos. Les regles no em fan mal -no sé si hi té relació o no-, i em duren menys. Els cicles són més similars cada mes: un dia o dos de "senyal", dos dies abundants, dos dies de retirada. La copa, a més, permet relacions sexuals (sexe oral i manual) com cal mentre tens la regla, sense fàstics ni manies: ja us he dit que com que queda completament dins el teu cos no es veu. Com que queda per damunt de les glàndules secretores de flux vaginal -cosa que no passa amb els tampons-, no cal que doni més explicacions... ¿oi?

I si encara no us he convençut, aquí va l'últim avantatge:

Econòmica: val uns 35€ i us pot durar anys (feu números i veureu tot el que estalviareu).

La meva vida sense mi

De vegades una no sap si és en el lloc on hauria de ser... És el que té ser nòmada: quan ets aquí, t'enyores d'allò d'allà, i quan ets allà, t'enyores d'això d'aquí.

Quan era a Anglaterra i la meva gent, els d'aquí, m'explicaven tot el que feien (sense mi), em sentia una mica com la protagonista d'aquella pel·lícula tan bonica de la Isabel Coixet. Ara que sóc aquí i la meva gent, els d'allà, m'expliquen les coses que fan (sense mi), em sento un altre cop com la protagonista de la pel·lícula de la Coixet.

¿Quina és doncs la meva vida? ¿Aquella d'allà o aquesta d'aquí? ¿Com puc mantenir-les totes dues en equilibri sense sentir que em perdo tot d'experiències que hauria d'estar vivint?

_________

My life without me 

Sometimes I don't know if I am in the correct place... That's what being a nomad entails: when I am here, I miss what's in there, and when I am there, I miss what's in here. 

When I was in England and my people, the ones in here, told me about all the things they were doing (without me), I felt like the main character of that beautiful film by Isabel Coixet. Now that I am here, my people, the ones from there, tell me about the things they do (without me), and I feel again like the main character of Coixet's film. 

Which one is, then, my life? ¿The one in there or the one in here? ¿How can I keep a balance of both and not feeling that I am missing experiences that I should be living?

Aprenent...

... a gaudir del moment.
... a viure al límit.
... a desprendre'm de coses, sentiments, persones.
... a somriure fins i tot quan no en tinc ganes.
... a somriure sobretot quan no en tinc ganes.
... a estimar sense esperar res a canvi.
... a ser estimada sense que esperin res a canvi.
... a estar enamorada d'algú que està enamorat de mi.
... a gestionar tot això sabent que mai no estarem junts.

____________

Learning... 

... to enjoy the moment.
... to live on the edge.
... to detach from things, feelings, people.
... to smile even when I don't feel like.
... to smile especially when I don't feel like.
... to love not expecting a thing in return.
... to be loved not being expected a thing in return.
... to be in love with someone who's in love with me.
... to deal with all this, knowing we will never be together.

Dibuixa'm un xai

Una de les coses més boniques que m'han regalat mai (ep, que me n'han fet un munt, de regals bonics, consti).

Tinc un amic, li direm Woodpecker. Aquest amic és artista: treballa fent pirogravats. Aquest és tan sols un dels molts que ha fet (i segurament el més senzill que ha fet). Aquest amic és anglès, i com tots els anglesos que he conegut durant els meus dos anys a Anglaterra, no coneixia l'existència del Petit Príncep. ¿I què fa la llenguaddicta quan algú no coneix el Petit Príncep? Li'n regala un exemplar.

Amb aquest amic vam llegir els 9 primers capítols del meu llibre preferit asseguts en un sofà-gronxador al pati de la casa on vaig passar més temps. Llegíem en veu alta, la traducció anglesa, és clar, ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa.

I va ser bonic.

Molt bonic.

Boniquíssim.

Un cop a Barcelona, li vaig penjar una foto al mur de Facebook: una foto del sofà-gronxador, sense nosaltres, buit i solitari. I de peu de foto li vaig escriure: "Draw me a sheep".

I ho ha fet. Sobre fusta. I és un dels regals més bonics que m'han fet mai.

________

One of the nicest gifts I've ever had (for the record, I have had a lot of nice gifts).

I have a friend. We'll call him Woodpecker. This friend is an artist: he does pyrographies. This here is just one of his artworks (and maybe the easiest one for him). This friend is English, and like all the Englishmen I have met in my 2 years in England, he had never heard of The Little Prince before. And what does llenguaddicta do when somenone does not know The Little Prince? She gives him/her a copy.

This friend and me read the first 9 chapters of my favourite book, sitting on a sofa-swing in the patio of the house where I had spent most of my time. We were reading aloud, the English translation of course, he was the narrator/aviatior, I was the little prince and the rose.

And it was nice.

Very nice.

Über nice.

Once I was back in Barcelona, I uploaded a photo to his Facebook wall: a photo of the sofa-swing, without us, empty and loney. And as a footnote I wrote: "Draw me a sheep".

And he did. On wood. And it's one of the nicest gifts I've ever had.

(Love you Mr Turkey)

L'observadora

El darrer dia de l'any una molt bona amiga meva em va donar un consell que no oblidaré: "Sigues condescendent amb tu mateixa. Accepta que comets errors i no et castiguis més. Surt de tu, i adona't que tot el que vius són etapes".

No és el primer cop que algú m'ho diu: el meu germà, alguns professors, amics, terapeutes..., han dit si fa no fa amb les mateixes paraules el que la Gemma em va dir el 31 de desembre. Però per alguna raó que desconec, no va ser fins a llavors que vaig entendre el que volien dir.

Un dia abans de parlar amb ella, jo havia vist una pel·lícula que m'havia fet despertar: "What About Me". És el que en diríem una pel·lícula d'autoajuda, mig documental mig teràpia, el fil conductor de la qual és la música. Un dels entrevistats en aquest film documental explica que si som capaços de sortir-nos de nosaltres mateixos i observar-nos quan estem patint, ens adonarem que el patiment no és res més que una altra fase, de la qual podem sortir-ne si no ens deixem portar pel dolor.

Ahir vaig ser capaç de convertir-me en l'observadora de la meva vida. Va durar un instant. Va ser un instant revelador. Tornava d'un concert de Jamie Cullum a una ciutat a 1 hora en tren de la ciutat on visc actualment. Al meu costat, al tren (com al concert), seia l'home pel qual he patit durant tot el 2010. Alguns ja coneixeu la història, bé perquè us l'he explicada en primera persona, bé perquè l'heu seguida als meus blogs. Ell seia amb les cames estirades, els peus (sense sabates) al seient del davant. Com que era més de mitjanit i duia una certa quantitat d'alcohol a la sang, es va quedar fregit als 20 minuts de ser al tren. La seva postura l'obligava a tenir el coll completament tort, i el tracatrac del tren l'anava fent caure a poc a poc damunt la meva espatlla esquerra. Després d'una bona estona observant-lo i patint pel seu coll, en un moment en què es va mig despertar, li vaig oferir el meu pit. S'hi va posar bé, i jo vaig passar el meu braç al voltant seu per tal que descansés com cal. En aquesta pose mig abraçant-lo, es va tornar a dormir al ritme dels batecs del meu cor (perdoneu la llicència poètica, no me n'he pogut estar). I va ser llavors que hi vaig veure.

A la finestra de l'altre costat d'aquell vagó hi havia un home i una dona. L'home dormia la mona damunt del pit d'ella, que mig l'abraçava sense gosar tocar-lo. Ell dormia. Ella somiava desperta: pel seu cap passaven tots els moments compartits amb aquell home, els bons i els no tan bons; tots els sentiments, la joia i el dolor, eren reviscuts en segons per aquella dona que, des de l'altre cantó d'una finestra del tren, m'observava i era observada per mi. I mentre el tren avançava, aquella dona va deixar de sentir. Aquell home que dormia sobre el seu pit mai no sabria que aquella nit, la dona que tant l'havia estimat, per fi l'havia fet fora de la seva vida des de l'altre cantó de la finestra.

Arrencar tirites

Hi ha sentiments i emocions que ens fa l'efecte que sempre han viscut al nostre cor.

Algunes són agradables, i les volem allà dins PER SEMPRE, d'altres en canvi només ens porten problemes, malestar, angoixa, dolor. Però fa tant de temps que hi són, que sembla que no puguem viure sense elles.

La gelosia, la por, la inseguretat, la tristor...

I ocupen molt d'espai.

Massa.

S'alimenten dels nostres pensaments.

Creixen fins a fer-se fortes i llavors ens dominen.

Ja va sent hora de prendre'ls el control de la nostra vida. Com una tirita que fa anys i panys que duem enganxada a la pell (tants, que ni tan sols recordem per què ens la vam posar), sabem que quan comencem a treure-la farà molt de mal. De fet, fins i tot semblarà que és impossible intentar-ho.

El primer dia, trobem una punteta per on estirar, i fem el primer intent. Però...

¡aix!

¡Fa mal! Més del que ens pensàvem. La pell i la tirita són una sola cosa ara. Arrencar la tirita implica arrencar la pell.

"Potser no cal arrencar-la, al cap i a la fi, ja m'hi he acostumat".

Però passada una estona, ens adonem que la pell sota la punteta que hem desenganxat, respira, b r i l l a, es recupera. Somriem. Ja no recordàvem com era la nostra pell abans d'aquella tirita.

"Demà una miqueta més".

I mica en mica, amb paciència i molt d'amor, anem tirant cada dia un xic més. Cada estrebada fa més mal que l'anterior. De vegades, ens salten les llàgrimes del dolor.

Però sabem que, un cop fora, la vida serà (encara) més bella.

¿I com es fa per a desenganxar-la després?

Fer anys

Sí, fer anys és una d'aquelles coses que, per una banda, fan mandra. Però per una altra, ens brillen els ulls el dia del nostre aniversari.

Fa cosa d'una setmana intentava recordar com havien anat els darrers aniversaris. Ateses les circumstàncies dels darrers anys, amb el munt de daltabaixos emocionals que he experimentat, em va costar recordar alguns dels aniversaris. Recordava perfectament la meva festa sorpresa dels 30 (¿com oblidar-la?). Recordava on era pels 31 (en un lloc on no volia ser, amb gent amb qui no volia estar). Els 32 estaven ennuvolats en la meva memòria, i avui un amic m'ha recordat que aquell dia el vam passar junts. Els 33 em van agafar en plena Setmana de les Llengües de Signes a Vitòria, i els vaig celebrar envoltada de signolingüistes. Va ser xulo (de pinxos i txacolís va anar la cosa). I un cop més, celebro el meu aniversari lluny dels meus, lluny de casa...

És en aquests moments en què us enyoro més que mai.

...i acceptar que no havia de ser.

Vaig camí del centre, on he quedat amb l'home que em té el cor robat. La nòvia l'acaba de deixar i ha volgut quedar amb mi per parlar-ne. Em sento com una nena la nit de Reis. Tot i que juguem en lligues diferents, ja em coneixeu: l'esperança és l'últim que es perd.

Entro en una botiga hippy, d'aquelles que fan olor a encens, que tenen tot d'objectes bonics atapeïts en prestatges i armariets. Em miro els anells de plata. M'enamoro d'un que té una papallona preciosa. Li demano al botiguer que me'l deixi emprovar.

Em va estret. M'ha costat molt de posar-me'l, i ara em costa encara més de treure. Me l'emprovo en totes dues mans. Estret. Me'l torno a emprovar. Me'l miro. El dit em queda una mica oprimit i sé que si el duc més de mitja hora me l'hauré de treure amb alicates. "Potser em farà mal al principi, però ja m'hi acostumaré", penso. Me'l torno a mirar: "¿I si només el faig servir quan faci fred? Els dits s'estrenyen quan fa fred...".

Me'l trec, a contracor. Li torno al botiguer i li dic: "What a pity, I really liked it". Ell em contesta: "It wasn't meant to be".*

(*"Quina pena, m'agradava molt". "No havia de ser").

Recuperar-me de mal d'amors

Sí, pot semblar una bestiesa, però sentir que se't destapen les orelles és un plaer. Avui he sentit això mateix al cor i al cervell alhora (bé, no als òrgans pròpiament dits, no ha estat tan físic, sinó més aviat a les funcions que realitzen, per dir-ho d'alguna manera: a l'esperit i la ment).

Tot i que tan sols ha estat un petit flaix, una mena de sacsejada, he sentit que alguna cosa es recol·locava dins meu. No sé com ha estat, ni què ho ha provocat. Després d'unes setmanes de moguda emocional, de trencament d'esquemes i de mil altres trontollades, he sentit que l'aire tenia una altra olor.

No és el temps qui ho ha curat, aquest cop. De fet, fa unes hores plorava com un muffin a la meva habitació. Però ves, de vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

Manel, Captatio Benevolentiae

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM

Sóc feliç

Avui, mentre Catalunya es llevava coberta de neu, a mi em despertava un sol radiant colant-se entre les cortines. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. M'he posat uns texans i una samarreta, i llavors he decidit canviar-me i triar alguna cosa més... femenina. He estrenat un vestit lila que havia comprat abans de Nadal, leggins negres i botes, i cap a la uni. Com que feia bon dia, he decidit caminar.

Amb l'Ani DiFranco marcant el ritme dels meus passos, he començat a pensar en una cosa que ahir una amiga em va dir: "Tens molts motius per ser feliç". Caminava amb això en ment, i m'he preguntat: "¿Ah, sí? ¿Quins? Amb un em conformo...". I en arribar a la cantonada, un cotxe fúnebre, amb un taüt a dins i una família vestida de dol, ha passat per davant meu. He mirat al sol i he dit: "Gràcies".

Sí, sóc feliç. Perquè la felicitat no és un sentiment, o un estat d'ànim que ens ve de fora. La felicitat és una actitud, una manera de viure, i depèn només de nosaltres mateixos. I si em llevo al matí dient-me que sóc feliç, viuré dies tan fascinants com el que he viscut avui.

Abans d'arribar a la uni, he comprat unes flors per a la meva amiga, a qui havia de veure a classe, i una targeta ben divertida amb una senyora molt vella, tota arrugada, amb panxa i els pits caiguts, asseguda en una cadira prenent el sol completament despullada, i rient. ¡Rient! I a dins li he escrit:

Perquè ets preciosa, i sempre ho seràs.

Sóc feliç perquè sí.




(click on the English text, it gets bigger)