dimecres, 23 d’abril del 2008
dimarts, 22 d’abril del 2008
Rita Levi-Montalcini
Entrevista concedida per la premi Nobel de neurologia
el dia 22 de desembre del 2005.
- ¿Cómo celebrará sus 100 años?
- Ah, no sé si viviré, y además no me gustan las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!
- ¿Y qué hace?
- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando.
- No se jubila.
- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona... Y eso mata su cerebro. Y enferma.
- ¿Y cómo anda su cerebro?
- ¡Igual que a mis 20 años! No noto diferencia en ilusiones ni en capacidad. Mañana vuelo a un congreso médico...
- Pero algún límite genético habrá...
- No. Mi cerebro pronto tendrá un siglo..., pero no conoce la senilidad. El cuerpo se me arruga, es inevitable, ¡pero no el cerebro!
- ¿Cómo lo hace?
- Gozamos de gran plasticidad neuronal: aunque mueran neuronas, las restantes se reorganizan para mantener las mismas funciones, ¡pero para ello conviene estimularlas!
- Ayúdeme a hacerlo.
- Mantén tu cerebro ilusionado, activo, hazlo funcionar, y nunca se degenerará.
- ¿Y viviré más años?
- Vivirá mejor los años que viva, que eso es lo interesante. La clave es mantener curiosidades, empeños, tener pasiones...
- La suya fue la investigación científica...
- Sí, y sigue siéndolo.
- Descubrió cómo crecen y se renuevan las células del sistema nervioso...
- Sí, en 1942: lo llamé nerve growth factor (NGF, factor de crecimiento nervioso), y durante casi medio siglo estuvo en entredicho, ¡hasta que se reconoció su validez y en 1986 me dieron por ello el premio Nobel!
- ¿Cómo fue que una chica italiana de los años veinte se convirtió en neurocientífica?
- Desde niña tuve el empeño de estudiar. Mi padre quería casarme bien, que fuese buena esposa, buena madre... Y yo me negué. Me planté y le confesé que quería estudiar...
- Qué disgusto para papá, ¿no?
- Sí. Pero es que yo no tenía una infancia feliz: me sentía patito feo, tonta y poca cosa... Mis hermanos mayores eran muy brillantes, y yo me sentía tan inferior...
- Veo que convirtió eso en un estímulo...
- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño...!
- Y lo ha hecho..., con su ciencia.
- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas...!
- ¿La religión frena el desarrollo cognitivo?
- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.
- ¿Existen diferencias entre el cerebro del hombre y el de la mujer?
- Solo en las funciones cerebrales relacionadas con las emociones, vinculadas al sistema endocrino. Pero en cuanto a las funciones cognitivas, no hay diferencia alguna.
- ¿Por qué todavía hay pocas científicas?
- ¡No es así! ¡Muchos hallazgos científicos atribuidos a hombres los hicieron en verdad sus hermanas, esposas e hijas!
- ¿De veras?
- No se admitía la inteligencia femenina, y la dejaban en la sombra. Hoy, felizmente, hay más mujeres que hombres en la investigación científica: ¡las herederas de Hipatia!
- La sabia alejandrina del siglo IV...
- Ya no acabaremos asesinadas en la calle por monjes cristianos misóginos, como ella. Desde luego, el mundo ha mejorado algo...
- Nadie ha intentado asesinarla a usted...
- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos..., y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio... ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!
- ¿Por qué hay tan alto porcentaje de judíos entre científicos e intelectuales?
- La exclusión fomentó entre los judíos los trabajos intelectivos: pueden prohibírtelo todo, ¡pero no que pienses! Y es cierto que hay muchos judíos entre los premios Nobel...
- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?
- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!
- ¿Sucede eso ahora?
- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?
- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?
- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre el bien y el mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!
- ¿Nunca se ha casado, no ha tenido hijos?
- No. Entré en la jungla del sistema nervioso ¡y quedé tan fascinada por su belleza que decidí dedicarle todo mi tiempo, mi vida!
- ¿Lograremos un día curar el Alzheimer, el Parkinson, la demencia senil...?
- Curar... Lo que lograremos será frenar, retrasar, minimizar todas esas enfermedades.
- ¿Cuál es hoy su gran sueño?
- Que un día logremos utilizar al máximo la capacidad cognitiva de nuestros cerebros.
- ¿Cuándo dejó de sentirse patito feo?
- ¡Aún sigo consciente de mis limitaciones!
- ¿Qué ha sido lo mejor de su vida?
- Ayudar a los demás.
- ¿Qué haría hoy si tuviese 20 años?
- ¡Pero si estoy haciéndolo!
diumenge, 13 d’abril del 2008
Anar a una exposició... i plorar.
¡Però plorar de riure!
Chaplin en imatges.
Al Caixafòrum de Barcelona fins al dia 27 d'abril.
Simplement imperdible.
Chaplin en imatges.
Al Caixafòrum de Barcelona fins al dia 27 d'abril.
Simplement imperdible.
Emocions a flor de pell
Feia anys que no m'emocionava amb un concert. El d'ahir al Palau de la Música va ser indescriptible. La Noa, un cop més, ens va sorprendre amb el seu art, la seva energia, la llum que desprèn... I com a regal de comiat va convidar el Serrat (no podia ser d'una altra manera, ¡era a Barcelona!) a cantar amb ella la cançó que van composar junts: Es caprichoso el azar. Les llàgrimes em queien a raig veient-los abraçar-se: quan el Nano va entrar a l'escenari la Noa saltava com una nena petita emocionada, i se li va llançar al coll. Va ser entranyable...
La vida és feta de moments.
La vida és feta de moments.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Sortir al 3 de 8 (setmanari del Penedès)...
Lavern celebra els 50 anys de l’estació amb una eufòrica jornada festiva i popular
El grup teatral “En Obres” en el moment d’escenificar
la inauguració del baixador, ara fa 50 anys
LAVERN-SUBIRATS
3d8
Amb un caire de celebració festiva i popular, el passat diumenge al migdia més d’un centenar de persones es van aplegar a l’entorn de la petita estació o baixador de Lavern- Subirats per recordar els cinquanta anys d’aquell març de 1958 quan es va aturar el primer tren a l’estació, una realització en la que en aquells anys, i tot i les moltes dificultats, va ser possible amb el suport econòmic i humà de bona part de les famílies de tot el municipi.
El caire festiu i eufòric va anar a càrrec del grup teatral “en Obres” qui, a més de lliurar a tots els presents una nova edició de l’auca del baixador, obra ara fa cinquanta anys de Maria Canals Pujol, va escenificar l’arribada de la núvia en el casament de la pubilla de cal Maristany, origen o precedent del baixador, així que no hi faltava l’alcalde del franquisme, el cap d’estació, el capellà, les senyores amb mantellina, la parella de la Guàrdia Civil o el militar, així com els comtes de Lavern que van esperar l’arribada dels nuvis en un tren de rodalies.
Amb motiu de la celebració, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Subirats, Xavier Muñoz, va presentar l’edició i l’exposició d’un estudi de Joan Montserrat i Joan Solé sobre els cinquanta anys. A més d’adreçar unes paraules a tots els assistents, Manuel Gràcia Almolda, qui va ser el primer cap de l’estació, va recordar en la lectura d’un text i que reproduïm a sota d’aquesta crònica, persones ja desaparegudes com la senyora Carmeta, la guardabarreres o la senyora M. Antònia Maristany Ibarra, qui va ser present a l’acte. Per la seva banda, els autors del llibre sobre la història de l’estació, editat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs i que l’Ajuntament repartirà a totes les famílies del municipi, van remarcar el valor d’una instal·lació i un servei com aquell, fruit de la tenacitat i la reivindicació popular. El parlament de cloenda de l’alcalde de Subirats, Antoni Soler, tot remarcant la significació d’aquesta celebració pel seu simbolisme de la labor i la iniciativa d’un poble, va donar pas a una ballada dels gegants i gegantons del municipi i un aperitiu popular de cloenda.
El caire festiu i eufòric va anar a càrrec del grup teatral “en Obres” qui, a més de lliurar a tots els presents una nova edició de l’auca del baixador, obra ara fa cinquanta anys de Maria Canals Pujol, va escenificar l’arribada de la núvia en el casament de la pubilla de cal Maristany, origen o precedent del baixador, així que no hi faltava l’alcalde del franquisme, el cap d’estació, el capellà, les senyores amb mantellina, la parella de la Guàrdia Civil o el militar, així com els comtes de Lavern que van esperar l’arribada dels nuvis en un tren de rodalies.
Amb motiu de la celebració, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Subirats, Xavier Muñoz, va presentar l’edició i l’exposició d’un estudi de Joan Montserrat i Joan Solé sobre els cinquanta anys. A més d’adreçar unes paraules a tots els assistents, Manuel Gràcia Almolda, qui va ser el primer cap de l’estació, va recordar en la lectura d’un text i que reproduïm a sota d’aquesta crònica, persones ja desaparegudes com la senyora Carmeta, la guardabarreres o la senyora M. Antònia Maristany Ibarra, qui va ser present a l’acte. Per la seva banda, els autors del llibre sobre la història de l’estació, editat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs i que l’Ajuntament repartirà a totes les famílies del municipi, van remarcar el valor d’una instal·lació i un servei com aquell, fruit de la tenacitat i la reivindicació popular. El parlament de cloenda de l’alcalde de Subirats, Antoni Soler, tot remarcant la significació d’aquesta celebració pel seu simbolisme de la labor i la iniciativa d’un poble, va donar pas a una ballada dels gegants i gegantons del municipi i un aperitiu popular de cloenda.
dilluns, 24 de març del 2008
Tot s'acaba...
Crec que així ens sentim tots avui... ¿oi? Canvieu, si no,
"una semana" per "cuatro meses" (3 si sou mestres, ehem).
¡Feliç retorn a la vida quotidiana!
diumenge, 23 de març del 2008
divendres, 21 de març del 2008
Aúpa autoestima
¿Què hi ha en la vida millor que passar dues hores parlant amb una amiga que està a molts kilòmetres de distància? ¿Què són les distàncies quan sents a l'altra banda del telèfon un "Te quiero, linda" que et fa brillar els ulls?
Fer les coses bé. Sentir que tornes a respirar al ritme de les onades d'un Cantàbric en calma. Tancar els ulls i aixecar el cap perquè el sol t'alimenti l'ànima. Adonar-te de sobte que ha desaparegut el pes de les espatlles. Deixar que el vent s'emporti els records que no et deixen avançar, que et bloquegen. Somriure sense motiu.
La vida és feta d'instants, cadascun irrepetible.
El món és ple de persones úniques. Tu ets una d'elles.
¡Somriu!
Fer les coses bé. Sentir que tornes a respirar al ritme de les onades d'un Cantàbric en calma. Tancar els ulls i aixecar el cap perquè el sol t'alimenti l'ànima. Adonar-te de sobte que ha desaparegut el pes de les espatlles. Deixar que el vent s'emporti els records que no et deixen avançar, que et bloquegen. Somriure sense motiu.
La vida és feta d'instants, cadascun irrepetible.
El món és ple de persones úniques. Tu ets una d'elles.
¡Somriu!
dijous, 6 de març del 2008
dilluns, 3 de març del 2008
diumenge, 2 de març del 2008
Cinema
Recomanacions de la setmana:
There will be blood (que han traduït, com sempre, com els ha donat la gana, això és, Pozos de ambición), amb un Daniel Day-Lewis superb. Si voleu saber com va començar el boom del petroli, no us la perdeu. La banda sonora és un pel estressant, però és la intenció del seu creador (el guitarrista de Radiohead, qui es va inspirar en la BSO de The shinning del Kubrick: coneguda aquí com El resplandor). La interpretació és immillorable per part de tots els actors.
Sweeney Todd: l'últim èxit de Tim Burton. Imperdible. Tot i que la caracterització del fantàstic Johnny Depp està a mig camí entre l'Edward Scissorhands i la Morticia Adams, està irresistible, com sempre. És una pel·li bastant gore que no us podeu perdre (i molt millor a la gran pantalla, ja que els esquitxos de ketchup sembla que t'arriben i tot). Això sí, veieu-la en versió original, perquè la veu del Johnny Depp és encisadora quan canta.
There will be blood (que han traduït, com sempre, com els ha donat la gana, això és, Pozos de ambición), amb un Daniel Day-Lewis superb. Si voleu saber com va començar el boom del petroli, no us la perdeu. La banda sonora és un pel estressant, però és la intenció del seu creador (el guitarrista de Radiohead, qui es va inspirar en la BSO de The shinning del Kubrick: coneguda aquí com El resplandor). La interpretació és immillorable per part de tots els actors.
Sweeney Todd: l'últim èxit de Tim Burton. Imperdible. Tot i que la caracterització del fantàstic Johnny Depp està a mig camí entre l'Edward Scissorhands i la Morticia Adams, està irresistible, com sempre. És una pel·li bastant gore que no us podeu perdre (i molt millor a la gran pantalla, ja que els esquitxos de ketchup sembla que t'arriben i tot). Això sí, veieu-la en versió original, perquè la veu del Johnny Depp és encisadora quan canta.
dissabte, 1 de març del 2008
Mmmm...
Aquelles migdiades de dissabte que t'agafen per sorpresa, mentre estàs intentant estudiar els mecanismes nerviosos de la visió... ¡això sí que fa que la vida valgui la pena! Caus en una profunda inconsciència, el teu cos es relaxa i somies amb quiasmes òptics, fòvees i màcules...
Però tot el que ens agrada s'acaba, tard o d'hora, i el deure ens crida. Val més que em posi les piles amb la neuroanatomia.
Però tot el que ens agrada s'acaba, tard o d'hora, i el deure ens crida. Val més que em posi les piles amb la neuroanatomia.
¡TODO ERA AMOR!
¡Todo era amor... amor!
No había nada más que amor.
En todas partes se encontraba amor.
No se podía hablar más que de amor.
Amor pasado por agua, a la vainilla,
amor al portador, amor a plazos.
Amor analizable, analizado.
Amor ultramarino.
Amor ecuestre.
Amor de cartón piedra, amor con leche...
lleno de prevenciones, de preventivos;
lleno de cortocircuitos, de cortapisas.
Amor con una gran M, con una M mayúscula,
chorreado de merengue,
cubierto de flores blancas...
Amor espermatozoico, esperantista.
Amor desinfectado, amor untuoso...
Amor con sus accesorios, con sus repuestos;
con sus faltas de puntualidad, de ortografía;
con sus interrupciones cardíacas y telefónicas.
Amor que incendia el corazón de los orangutanes,
de los bomberos.
Amor que exalta el canto de las ranas bajo las ramas,
que arranca los botones de los botines,
que se alimenta de encelo y de ensalada.
Amor impostergable y amor impuesto.
Amor incandescente y amor incauto.
Amor indeformable. Amor desnudo.
Amor amor que es, simplemente, amor.
Amor y amor... ¡y nada más que amor!
Oliveiro Girondo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)