Missatges

Avui necessitava un missatge de la divina providència. I el missatge ha arribat del lloc més inesperat: a un dels titulars del diari esportiu que tenia al costat, obert "casualment" per aquella pàgina, mentre pagava el suc que m'acabava de prendre en un bar. Sens dubte, l'afirmació del jugador del Barça és avui la meva bandera.

Canviar el guió

Reescriure, esborrar un guió que semblava intocable i modificar-lo de cap a peus. Considerar l'antic guió una mena de prova d'autor, veure'n les possibilitats i decidir fermament descartar-lo per incoherent, per inadequat, per incomprensible, per impossible. I un cop descartat, ser capaç de tornar-ho a intentar, de posar-s'hi amb ganes perquè aquesta vegada el resultat ens abelleixi a tots.

A tots.

Ironies del destí

Quan una no és capaç de posar-se a la pell dels altres, el destí l'hi acaba posant, per nassos. Viure situacions conegudes des de perspectives diferents és com fer una obra de teatre i interpretar un paper diferent a cada bolo.

Tot el que ens passa és pel nostre bé, diuen. Cada caiguda és un pas endavant més. Cada ferida, una nova lliçó apresa. I si al final només ha estat un somni, ha valgut la pena anar a dormir.

It's a wonderful life.

Puerto Rico

Coses que fan que la vida valgui la pena: 1. La cara de ma germana quan em veu a la porta de casa seva el dia de la seva festa d'aniversari. Viu a l'altra banda del mon i no sabia que jo hi aniria. 2. Abracar-la i plorar juntes de l'emocio. 3. Sentir-se estimada en un lloc on ningu no et coneix. 4. Dormir amb la pluja i les granotes com a banda sonora.

(El teclat des del qual escric m'obliga a fer faltes d'ortografia, pero avui m'es ben igual...).

Sentir-se observada

Sí, és una d'aquelles coses que de vegades incomoda, però no quan el que observen és això:

Per ordre estricta de l'autor, he retirat la fotografia. (Bé, m'ha dit que li podia reduir la resolució, però no tinc ni idea de com fer-m'ho).

La llenguaddicta vista pel Xavier Sendra. (Exposició de fotografia de Xavier Sendra i Exposició de pintura d'Oriol Illa. Restaurant Mas Granell, Moja - Alt Penedès).

L'estiu

Una ràpida visita a Pamplona i Vitoria al pur estil Telma & Louise; una acampada a Pals, amb visita a Figueres, Cadaqués i Púbol; una escapada a l'Ametlla de Mar gràcies a l'arma de convicció massiva que la meva germana postissa utilitza quan intenta evitar que em quedi sola a casa...

Un agost completet.

Amor de Tata

No és que no hi hagi coses que facin que la vida valgui la pena. Cada dia n'hi ha, però hi ha dies en què no les veiem. ¿Sabeu quines són les dues coses que han fet darrerament que la meva vida valgui la pena? Una abraçada dolça de la Judit i un somriure desdentat del Pau. Si no fos per ells...

I feel good

Sóc al sofà, una tassa de te fumejant entre les mans, les cries dels falciots xisclen alegres fent els primers vols... fa sol, però amb prou feines escalfa. L'airet que entra per totes les finestres obertes de bat a bat em desperta els porus, o potser és el Rèquiem de Mozart en la interpretació de Jordi Savall a la Capella Reial de Catalunya amb què em regalo un matí de solitud a casa. L'olor del te i la de l'encens fan una dansa per arribar als meus sentits en armonia. Tot és llum i vida.

J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur... (A. de Musset)

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- ¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
no sabran temptar la teva peresa?

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'ennuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?

I el meu pobre cor, el meu cor ha dit:
- Per què donar més cendres a l'oblit?
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.

Màrius Torres
Març, 1937

Ser a casa

Pis de segona mà (fa dos anys i mig) = 185.000 euros
Llit d'escuma, làtex i molles independents = 600 euros
Llençols grocs i funda nòrdica = 250 euros

L'olor de sempre quan obres la porta = No té preu

Hi ha coses que els diners no poden comprar. Tornar a ser a casa n'és una.

Fi de curs, també a la feina

M'agrada l'últim dia del curs escolar, sobretot a la primària. Avui tot són corredisses per enllestir àlbums, que ningú no s'oblidi res a l'escola, preparar l'aperitiu pels alumnes... És un ambient molt agradable, joiós i distès, com crec que hauria de ser l'escola tot l'any. A més de ser el darrer dia del curs, és el meu darrer dia com a mestra, i això, malgrat la recança amb què marxo d'aquesta escola (on he passat els darrers 3 anys de la meva vida), m'omple i em carrega les piles: començo la meva etapa pre-doctoral, una de les meves fites personals. Avui sento que he fet un pas més.

Acabar el curs

Abraçar una companya de curs perquè, tot lliurant al profe el darrer treball de Neurolingüística davant meu, s'ha convertit en llincenciada en Lingüística, i saber que el dia 20 de gener serà a mi a qui abraçaran (perquè algú m'abraçarà, ¿oi?). Sí, acabar el curs i adonar-te que només et queden dues assignatures (¡dues!) per acabar la carrera, et fa sentir... ¿com ho diria?, et fa sentir realitzada.

Pepito Grillo

¿Què seria jo sense aquella amiga que sempre hi és en el moment precís en què estic a punt de fer un pas cap on no toca?

Tenir una veueta que et recorda qui ets és una de les coses que fan que la vida valgui la pena.

Gràcies, guapa.

¡¡¡¡Ja tenim ascensor!!!!

I com una nena petita amb sabates noves, m'han vingut ganes de pujar i baixar, pujar i baixar... fins a cansar-me, però no ho he fet, és clar...

Llàstima de la petita cagada: no han posat botó per a l'entresol, cosa que no he vist en pujar, i quan he anat a posar la clau al pany he pensat que ja m'havien fet fora de casa. He aixecat el cap i he vist que aquella no era la meva porta, i és que per anar al meu pis, el 3r, hauré de polsar el 4 fins que canviïn la botonera. No es pot tenir tot...

Sant Jordi

Jo que em pensava que per Sant Jordi no tindria rosa, ni llibre, ¡mireu això! ¡Tot un roser i un llibre d'un autor que m'encanta! Les dues ninetes dels meus ulls, de qui ja us he parlat en aquest blog, van agafar dinerets de la guardiola per comprar-me ella el llibre i ell la rosa. ¿Oi que són adorables?