Acabar la carrera

Avui és l'últim dia de classes del primer quadrimestre (últim per a mi) a la UB. Pensava que en llevar-me avui sentiria un pessigolleig, però no. És un dia com qualsevol altre: m'he llevat tard, he posat la rentadora, he consultat el correu... Res fora de l'habitual. Potser sigui perquè encara no he acabat realment la carrera: em falta lliurar un treball al gener i fer un examen. No cal dir que no m'amoïna això, de treballs i d'exàmens n'he fet un bon grapat (a aquestes alçades...). M'agrada fer-ne, fins i tot. Sé que sona a bitxo raro, però qui em coneix sap que és cert: per més que sempre tinc nervis abans de començar un examen, m'encanta fer-ne, m'encanta que els profes em sorprenguin amb preguntes que no m'esperava i haver de fer servir les neurones per tal de contestar-les.

Però, una certa recança sí que sento. Fa tants anys que trepitjo aules universitàries que ja ho estic trobant a faltar. Sé que és una recança temporal: al setembre començaré un màster, ja sigui a Londres o aquí. Però per setembre encara falten 8 mesos sencers i part d'un altre. Durant 8 mesos no seré estudiant universitària... Ostres, quina sensació més estranya...

Som com som

Diu en Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò: "Som com som, i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió".

Si no us digués res sobre el tema central del llibre, a partir d'aquestes paraules podríeu pensar que és un tractat sobre la condició humana. Si us dic que és un estudi lingüístic sobre les metàfores de la vida quotidiana (parafrasejant el títol de l'exitós llibre de Lakoff i Johnson, Metaphors we live by), pensareu que he tret la frase de context. Sí i no. Evidentment, l'he treta de context si tenim en compte que la frase triada està inserida en un paràgraf, un capítol, tot un llibre. I és evident que dins aquest context vol dir el que vol dir: les persones emprem metàfores perquè les necessitem, perquè per entendre el món necessitem representar-nos-el d'una manera propera a nosaltres.

Però no l'he treta de context si tenim en compte el meu, de context. En el moment en què jo llegia aquesta frase els meus pensaments viatjaven, en paral·lel a la lectura, precisament entre la realitat i la fantasia.

Hi ha dies en què tenim clara la distinció entre l'una i l'altra. N'hi ha, en canvi, que no sabríem dibuixar la línia divisòria entre el que és real i el que només existeix dins el nostre imaginari particular. ¿Quantes vegades no haureu malinterpretat un gest, una paraula, perquè dins el vostre cap fa temps que doneu voltes a una pel·lícula de la qual en sou guionista, director i protagonista alhora? Diuen els entesos que fantasejar no és dolent, sempre i quan es tingui clar que la fantasia és irreal. Si abans d'anar a dormir, en aquella estona entre vigília i sopor, deixem volar la imaginació i tornem a creure en prínceps blaus, i creem una realitat tal com ens agradaria que fos, endavant: les nostres neurones estan treballant, i això sempre és bo. Però, ai las, quan ens quedem atrapats en un somni etern, un estat oníric que transforma el nostre món i el pinta del color que més ens agrada. Llavors perdem el control sobre la nostra imaginació, i no som capaços de distingir el que és real del que no ho és.

Diuen que d'il·lusions també es pot viure. No ho tinc tan clar... Hi ha qui sempre viu en la realitat absoluta, i els admiro per això. Potser no arrisquen tant com els il·lusos, potser s'estimen més no patir. Hi ha qui viu constantment en la fantasia, i també els admiro, perquè en la seva isolació també es protegeixen del patiment, a la seva manera. Però hi ha qui viu a cavall entre la realitat i la il·lusió, i aquests (que en som molts) patim. Patim quan les coses que crèiem per sempre s'acaben. Patim quan allò que era real en el nostre imaginari se'ns revela fantasia en la nostra realitat. Patim quan ens hem d'allunyar d'aquells a qui estimem, malgrat no ser el que volem fer. I allunyar-nos-en ens acosta a la por de morir, de deixar d'existir per als altres. De desaparèixer per sempre més del pensament de qui ens ha estimat.

Però som com som, oi?

L'enyor

Un dels sentiments més profunds i dolorosos que patim els humans és l'enyor. La buidor que deixa algú quan se'n va, la certesa irremeiable de la seva absència. L'esperança de retrobar-lo en un futur llunyà. És un sentiment sovint acompanyat d'un cert consol: si enyorem és perquè hem tingut. Si hem tingut, som afortunats.

Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...

Sí, sens dubte, un dels sentiments més dolorosos.

¿La vida és bella?

Sentir-me bonica

Sentir-me sexy

Sentir-me interessant

Sis coses que em fan feliç

L'Amèlia m'ha passat aquest meme (que encara no sé què significa). He d'escriure 6 coses que em fan feliç. No sé si en tindré prou amb només 6:

1. Una abraçada de la Judit o del Pau.
2. La trucada d'un amic quan més ho necessito.
3. Seure al sofà amb una tassa de te a les mans i mirar les meves plantes.
4. Superar-me.
5. Fer feliços als altres.
6. Sentir que una cançó em fa posar la pell de gallina.

I jo li passo el meme al David, la SoRT75 i el Jordi (com que no tenen blog, o no l'actualitzen, poden fer la llista en un comentari. Una setena cosa que em fa feliç són ells precisament...).

Creuem els dits...

Coses que fan que la vida valgui la pena

Eh... bé... d'això... mmm... sí, dona... com era...

¿Alguna idea?

Avui he tingut gana!!!!

I per a mi és tan significatiu... Tenir gana quan toca (és a dir, al matí, a migdia, a la tarda i al vespre) és un símptoma d'equilibri. Quan tinc gana m'estimo, i cuino per a mi, i somric més sovint, i la vida em sembla un regal. Quan tinc gana començo una nova etapa, i en deixo una altra enrere, superada, acabada. Com els nivells dels videojocs. Ara he passat al high level, com a mínim. I no hi he passat sola. Al high level hi ha més gent, el sol brilla més, les flors fan més olor, el cel és més blau... I jo sóc més happy flower que mai quan tinc gana.

M'encanta la meva nova condició de dona sola i orgullosa d'ella mateixa. Si em veieu pel carrer, ho notareu.

La vida és risc

Aquest és el tema estrella del suplement "Estilos de vida" de La Vanguardia d'avui. Una terapeuta de la UNED afirma que necessitem seguretat per a viure, però si és en excés mata la vida. Un cateràtic de filosofia de Navarra diu que qui no arrisca no aconsegueix res en la vida (qui no arrisca no pisca). Un risc implica fer una tria que pot ser momentània, o per a tota la vida. Els filòsofs grecs deien que viure és desitjar, i qui desitja ha d'arriscar. El que està clar és que és millor prendre riscos que quedar-nos quiets.

Això em recorda a la pel·lícula Le fabuleux destin d'Amelie Poulin, quan el veí que no pot sortir de casa perquè té els ossos massa fràgils ("l'homme de verre", li deien), li deixa un vídeo a Amelie on li diu que si no s'arrisca mai no sabrà si allò que desitja hauria estat possible o no.

La vida és risc. Ens passem el temps havent de triar, entre coses ben insignificants o entre situacions que poden donar un tomb a la nostra vida. Però sempre triem. I quan ho fem, hi perdem molt pel camí, però també hi guanyem molt. Hi ha persones que tenen tendència a lamentar allò que han perdut, en comptes d'agrair allò que han guanyat. És una opció, però sens dubte és la més dolorosa. Sempre que prenem un risc, sabem que hi podem guanyar o perdre. El problema és que no sempre el resultat és el que esperàvem. Sabem què és el que hi podem perdre, però potser no estem oberts a tot allò que podem guanyar-hi, que és molt més del que hi perdrem.

Crec que a partir d'ara, quan decideixi arriscar, em recordaré a mi mateixa que, passi el que passi, sigui quin sigui el resultat final, sempre hi sortiré guanyant.

Amors

Saber-se estimada és una de les moltes coses que fan que la vida valgui la pena. És igual com, o per què, però t'estimen. Et poden estimar una criatureta de 7 anys i una de 10, i llavors saps que és un amor sincer i sentit, que és incondicional, que ets important per a ells, que segurament la seva vida sense tu no seria la mateixa. Et pot estimar una amiga, una amiga que és com una germana, i saps que pateix quan tu pateixes, que plora quan tu ho fas, que és feliç quan tu ho ets. Et pot estimar el teu pare, i enviar-te un sms de control ("Hola, guapa, ¿què fas? ¿Va tot bé?"), perquè és la seva manera de dir-te que t'estima, que pensa en tu. Et pot estimar la teva mare, i escriure-ho en un dels teus blogs, perquè no te n'oblidis. Et pot estimar un amic, i malgrat totes les falses creences sobre amistat entre homes i dones, saps que és cert el que sent. I et fa tan feliç saber que a tots ells, a tots, els tindràs sempre al teu costat, que fins i tot la tristesa es converteix en un sentiment maco.

Jo també us estimo. Em feu molt feliç.

Metàfores (barates) de la vida quotidiana

Fa una estona, mentre treia la pols, he passat la mà per damunt d'un moble per on sempre que l'hi passo, em clavo alguna estella. I és clar, avui també me n'he clavat una. Al principi no li he donat importància, i he seguit fent el que feia. Passada mitja hora, l'estella començava a fer mal. He intentat treure-la a corre-cuita, per no perdre temps en foteses, però no me n'he sortit, i he pensat: "Tan se val". Una hora més tard, l'estella feia mal de debò. He apretat amb els dits de l'altra mà, he fet servir llavis i dents, però ja no hi havia manera de treure-la, i com més ho intentava, semblava que més s'endinsava. He anat a buscar les pinces per veure si tenia més sort. Mentre intentava pescar-la sentia una veueta dins el meu cap: "¿Ho veus? Si no haguessis passat la mà per allà... i si te l'haguessis tret al principi ara no estaries veient les estrelles". I com més m'ho repetia, més mal em feia, i més em costava atrapar-la. De sobte, m'he il·luminat: "Concentra't a treure-la". Et voilà! Ha fet molt de mal arrencar-me-la, i ara tinc el dit una mica adolorit, però ja és fora. Només és qüestió de centrar-se en allò que es vol.

Fer net

Sentir el despertador i aturar-lo, fer mitja volta al llit i continuar mig adormida mentre el sol intenta colar-se pels foradets de la persiana mig abaixada. Pensar en tot el que he viscut al llarg de la setmana, somriure, sentir-me afortunada. Saber que ha arribat el moment de saltar del llit, pujar la persiana i saludar el dia que comença (per a mi). Posar el disc Now de la Noa perquè tinc ganes de morir de pell-de-gallina. Plegar la roba, endreçar les piles de papers que s'amunteguen a la taula del menjador, fer el canvi de roba a l'armari, treure la pols, passar l'aspiradora, rentar els plats... I quan sona "We can work it out", deixar-ho tot i ballar, i girar, girar, girar, fins que perdo el món de vista, fins que els pensaments han quedat tan centrifugats que ja no tenen força per a tornar a turmentar-me. Ballar... girar... i riure, riure sola, riure de mi, riure de la vida. Respirar. Sentir els batecs del meu cor. Sentir que sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.