Per morir de pell de gallina

Ederlezi, Goran Bregovic

(Volia una versió en directe, però no n'he trobat cap de prou qualitat).

The things that I miss

Un matí esmorzant junts a taula. Un petó que-vagi-bé-el-dia. Una mirada còmplice. Un record compartit. Un missatge al mòbil t'enyoro-preciosa. Una abraçada quan ploro. Un t'estimo sense veu. Un petó com-ha-anat-el-dia, què-sopem-guapa, ha-trucat-ta-mare. Una tarda mandrejant. Una pel·li sofà crispetes manta. Unes mans a la cintura. Un sopar amb amics. Un refresc a mitges. Un atac per sorpresa. Una nit sense dormir. Un matí esmorzant junts al llit.

L'amour, mmm, pas pour moi

¿Què és l'amor? ¿Algú m'ho sabria explicar? El meu professor de l'assignatura "El tema del amor en la literatura española e hispanoamericana" començava la primera classe dient que l'amor no existeix: "És un invent per sotmetre la dona". Evidentment, parlava de l'amor cortès, de la fin'amors, que tenia les dones emboirades tot el dia, perdent la compostura per un trovador afeminat que li cantava bestieses diverses sota la finestra (consti que m'encanta la literatura trovadoresca).

L'amor. Un sentiment. Fins aquí estem tots d'acord. I si és un sentiment, ¿es pot fer passar pel filtre de la raó? ¿Es pot "saber que s'estima algú" però "no sentir-ho"? Em costa d'imaginar. Em costa fins i tot d'imaginar una justificació que em pugui convèncer. I sóc cerebral, creieu-me. Però sí, es veu que passa, i més del que ens pensem.

L'amor. Me n'he atipat tant que ara no puc ni sentir-ne a parlar. Em molesta que la gent es faci petons davant meu, em molesta veure els amics agafats de la mà, em molesta fins i tot anar al cinema i que pertot es respiri amor. Em molesta que em molesti...

Love fades, deia en Woody Allen. I potser té raó. És evident que no podem viure sempre encaterinats, fent el papallona, perquè seria insuportable. El nostre cos no aguantaria un ritme de vida tan frenètic i dispers. ¿Què passa quan les papallones desapareixen? Diuen que arriba l'AMOR, el de debò, amb majúscules. ¡Ostres! Sona contundent. El de debò. ¿Que n'hi ha que no ho sigui? Bé, i llavors aquest amor de debò, sembla que tard o d'hora també pot acabar-se, esfumar-se, fondre's. ¿I llavors? Llavors res. O sí, sempre queda el conformisme, el costum, l'hàbit, allò del "más vale malo conocido...", de "qui dies passa, anys empeny". ¿De debò? ¿Val més? Jo crec que mai no és tard per descobrir, per descobrir-se.

L'amor. Un amic em pregunta: "Algú que deixa la parella perquè creu que serà feliç amb algú altre, ¿ho sap de debò que ho serà, o passat un temps tornarà a pensar el mateix i també la deixarà? Qui fa això, ¿està realment buscant ser feliç o el que persegueix és l'horitzó?" Buf, difícil pregunta. Però tenint en compte que "he perseguit l'horitzó" tota la meva vida, segons com es miri, el que puc assegurar és que ningú no sap si és per sempre, ningú no sap si serà feliç quedant-se o marxant (d'això anava, la vida, oi?), però és actuant que se n'aprèn, és caminant que trobem les respostes. Si ens quedem quiets no vindran a picar a la porta. Cal sortir a buscar-les.

L'amor, quelle connerie. ¡Love sucks! Però, ¿com és que no sabem viure sense amor?

Acceptació

De vegades és difícil acceptar la situació que vivim, acceptar els nostres sentiments i emocions provocats per un fet, per una persona, per una paraula, acceptar la derrota, acceptar un "no", acceptar la pèrdua, la separació, la mort, acceptar la monotonia, acceptar les pròpies limitacions i dificultats. Però cal fer-ho. Només en l'acceptació trobarem la felicitat. Perquè la felicitat no és passar-se el dia rient. Això és felicitat externa, i no és difícil de mantenir, però és buida com el fum. La felicitat interna és aquella que costa més d'aconseguir i no perdre. És feliç qui accepta la vida tal com és, i l'accepta com un regal. Diu Virginia Satir que la felicitat arriba quan contestem "Bé" a la segona pregunta:

-¿Com estàs?
-Enfadada/Trista/Dolguda...
-¿I com estàs estant enfadada/trista/dolguda?
-Bé.

Avui és el primer dia de la meva vida. Avui trio ser feliç. Avui torno a somriure.

¿Has intentat plantar cara a les teves pors?

La Cenicienta que no quería comer perdices

Aquí teniu un petit fragment d'un conte que m'encanta. La Ventafocs és vegetariana i no li agraden les sabates de taló...



Text: Nunila López Salamero
Il·lustracions: Myriam Cameros Sierra

Gaza

No podia quedar-me de braços creuats, oi?

Riure d'un mateix

És una d'aquelles pràctiques tan sanes que tot psicòleg recomana. Avui m'he fet un fart de riure de mi mateixa: fa 3 anys que visc al cul del món, i quan arriba l'hivern al cul del món hi fot una rasca que no deixa bestiola amb vida. Com podeu imaginar, no tinc calefacció (no tenia ascensor fins fa uns mesos!), i m'apanyo amb una estufa de butà. Quan el butà s'acaba, comença la tragèdia: aquí el butanero no passa com a la ciutat comtal casa per casa. Bé, això és el que jo pensava (tots aquests anys), perquè resulta que sí que passa, però fa només allò de picar les bombones sense picar els timbres, de manera que qui viu en un pis interior, com és el meu cas, no s'entera del que passa extramurs.

I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.

Proud of me

Al final el Ferran tindrà raó i els de la uni se'm quedaran... De moment dos professors ja m'han proposat un contracte per a col·laborar en la fase final d'un projecte sobre sintaxi de la llengua de signes catalana. Un altre profe em vol al projecte d'adaptació al català i estandardització dels tests de diagnòstic d'afàsies, i la professora que em va pescar quan començava Filologia Catalana (i és la culpable que jo sigui lingüista) m'ha demanat que faci una classe als alumnes de primer un dia d'aquest quadrimestre sobre les llengües de signes.

Estic que no hi cabo dins meu!

I per acabar de sentir-me orgullosa de mi, avui he començat a valorar-me: s'ha acabat estimar a qui no m'estima.

Malalties

Si hi ha una cosa pitjor que estar malalta és estar malalta i sola. És clar que de malalties n'hi ha de moltes menes: n'hi ha del cos, de la ment i de l'ànima. Quan s'està malalta d'amor no hi ha medicament que ajudi a paliar-ne els símptomes. L'únic que es pot fer és trucar a una amiga i plorar. Si a més s'està malalta físicament la cosa ja és més fotuda, perquè se't treuen fins i tot les ganes de trucar ningú. Si tens algú al costat que et faci sopeta, t'abraci i es cuidi de donar-te els medicaments prescrits pel metge, la vida és molt més bella. Si en canvi mires al teu voltant i només hi veus parets fredes i habitacions buides, i et mires al mirall i et dius que, un cop més, et tocarà fer-t'ho tot soleta (la sopa, les abraçades, els medicaments), la vida es fa una mica menys bella. Si a sobre has d'acabar contrarellotge un treball per enviar-lo al professor abans de mitjanit, amb tremolors (de fred, de dolor, de tristor), amb manca de ganes pel mal de cap i d'estómac, i manca de concentració pel mal de cor (del cor emocional, no pas del físic, tot i que també), llavors penses que la vida és una merda i que no hi ha res pitjor al món que estar sola. O sí, estar sola i malalta.

Love seller

De vegades, no sé com ni per què, m'envaeix l'amor, més ben dit, tinc atacs d'amor, sento que em surt per cadascun dels porus de la meva pell, i necessito compartir-lo amb algú perquè si no crec que acabaré convertida en un castell de focs, esclatant en mil espurnes de colors que es fonen i es perden en la immensitat del cel. Si a més estic escoltant una música que m'evoqui més amor, el risc d'explotar és encara més alt. I llavors em pregunto, ¿per què no hi ha ningú al meu costat en aquest precís instant a qui pugui donar tot això?

Fa un parell de dies se'm va acudir que potser podria fer saquets d'amor i vendre'ls a qui els necessiti. Un amic em va dir que me'n comprava un per a una veïna antipàtica. Potser no em pago el màster a Londres, però segurament em quedaré més descansada. Tinc saquets de mig kilo, saquets de kilo i sacs de 5 kilos. ¿Quants en voleu?

La nit de Reis

És la nit més maca de totes les de l'any. No importa que les coses no ens vagin del tot bé, que la vida sigui complicada, que no sapiguem ben bé cap on tirar: la nit de Reis tot és color, llum i somriures, els somriures de mil·lers de nens que esperen impacients l'arribada de ses majestats, els somriures dels adults que per un instant recorden quan eren nens, els somriures dels Reis veient tota la felicitat que provoquen.

Quan ets nen, és la màgia, la il·lusió, el que et fa brillar els ulls. Quan ets adult, participar en aquesta nit de fantasia és el millor regal. Al poble on viuen les dues ninetes dels meus ulls la cavalcada és molt especial. També ho és la preparació dels regals, embolicar, enganxar etiquetes, col·locar els paquets sobre el sofà...

Us desitjo que els Reis d'Orient us portin a tots tot allò que heu demanat per al 2009.

Regals especials

Per Nadal sempre hi ha algú que em sorprèn amb un regal inesperat. Qui em coneix sap que sóc fàcil de contentar: unes arracades o una llibreta m'arriben al cor, perquè quan rebo un regal m'agrada pensar que qui me'l fa m'ha dedicat un instant de la seva vida a l'hora de triar-lo. Els de la mama són sempre fora de sèrie, no cal dir-ho.

Però aquest any algú ha dedicat setmanes a elaborar el meu regal de Reis: són dues persones molt especials en la vida de la llenguaddicta que, per demostrar-li com l'estimen, han agafat tots els seus contes i poemes i els han convertit en un llibre, amb una edició acuradíssima i una dedicatòria d'aquelles que fa saltar la llagrimeta.

Gràcies. M'heu fet molt feliç.

La meva carta als Reis

L'any 2009 vull aprendre a estimar-me per poder estimar la gent que m'envolta.

Vull aprendre a valorar-me per qui sóc, per com sóc, no per qui els altres pensen que sóc.

Vull aprendre a dir "no" i a dir "adéu" quan és el moment adequat de dir-ho, i que no faci mal.

Vull aprendre a caminar sola, trepitjant amb força i seguretat.

Vull deixar de fer coses que sé que em fan mal.

L'any 2009 vull compartir-lo amb vosaltres, que em llegiu, que m'estimeu, que m'enteneu, que sempre hi sou quan us necessito; i vull donar-vos el millor de mi.

La vida és bella.

Ja és Nadal

No és que el Nadal sigui una època de l'any que m'entusiasmi, per ser sincera, però sí que hi ha un element que em fa sentir que el Nadal ja ha arribat (i no és l'anunci de El Corte Inglés): els nens de San Ildefonso cantant el dia 22. Val a dir que la cantarella era molt més afortunada quan deien allò de "150.000 peseeeeeeetas", que no pas ara que fan un forçadíssim "miiiileuros". El sorteig del 22 de desembre és la banda sonora de qualsevol lloc on vagis un dia com aquest: al mercat, a la cafeteria, a la feina, a depilar-te (...). I a casa també, com no.

Nadal és per a mi un moment de reflexió, de fer balanç de com ha anat l'any, de revisar els propòsits que vaig escriure a finals de l'any anterior i reformular-los de cara a l'any vinent. Una amiga em va ensenyar el seu mètode per a escriure els propòsits (als quals jo deia fins llavors "la carta als Reis"): dibuixa un mapa en una cartolina, i hi va col·locant tot d'afirmacions que haurà de realitzar al llarg de l'any que entra. D'això en diu "el mapa del tresor". Per si algú de vosaltres s'hi anima, el vostre mapa del tresor cal que tingui afirmacions en present d'indicatiu, que siguin referides només a vosaltres mateixos, i que estiguin detallades al màxim possible. No s'hi val escriure coses com "vull la pau al món", perquè el mapa del tresor és una llista de propòsits propis, de tot allò que voleu fer. Cal que un cop fet el pengeu en un lloc visible de casa, i que de tant en tant el rellegiu. Si acabat l'any, quan toca revisar-lo, algun dels propòsits s'ha complert a mitges voldrà dir que potser la formulació no era la correcta (si heu escrit per exemple "al 2009 canvio de feina" pot ser que us sorprengui acabar el 2009 descobrint que s'ha complert, però que tan de bo no ho hagués fet, ja que un desig com aquest cal concretar-lo bé: "al 2009 treballo en una empresa on em paguen més de XXX -el que us sembli- i on la feina que faig és la que m'agrada", per posar un exemple).

Espero que els vostres mapes del tresor es compleixin, que els Reis us portin molta felicitat i molta salut, i que avui us toqui alguna cosa a la loteria (la Grossa no, em sap greu però em tocarà a mi).

FELIÇ ANY 9