Validation

Petits plaers retrobats

Peces i fragments

Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.

Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.

Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.



¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?

Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.

(i)realitat

Em deia una amiga fa poc que no entén la gent que no actua perquè creu que sap com respondran els altres. És a dir, la gent que no fa les coses que vol fer, que no diu les coses que té ganes de dir, per por de descobrir que allò que rebrà dels altres és precisament el que ha imaginat. Per tant, en certa manera, estem parlant d'una mena de por a ser rebutjat. ¿I qui no ha sentit aquesta por alguna vegada? Hi ha aquella dita: "El no ja el tens". Se suposa que apel·lant a la sabiesa popular, cal actuar sempre, perquè hi ha una possibilitat que la resposta sigui "sí". Però, ¿què passa quan la possibilitat del "no" ens paralitza? ¿Què passa quan la por al "no" és més forta que qualsevol desig del "sí"? Doncs que ens quedem com estem, que no fem cap pas, que ens resignem.

¿I què passa quan, al contrari, la fantasia ens presenta un "sí" que no existeix, que no pot existir, que sabem que no existirà, mai? El poder d'aquest "sí" irreal, impossible, ens condueix a fer qualsevol cosa per tal de seguir vivint en la il·lusió. Pot fer-nos distorsionar la realitat fins a límits insospitats, perquè volem que les coses siguin com hem imaginat. I en aquesta lluita interna per discernir què és real i què no ho és, creiem entendre en la foscor de la nit la paraula que estàvem esperant, i fem d'un gest inconscient tota una declaració d'intencions.

Resistències

Avui he tingut al damunt (literalment) una persona bloquejant-me. Era un exercici força interessant on experimentàvem els nostres límits. En un moment en què feia estona que lluitava amb totes les meves forces per treure-me-la de sobre, m'he angoixat. M'he sentit oprimida, atrapada, tancada. Jo només podia pensar que era impossible sortir-ne, perquè ella pesava més que jo. I llavors me n'he adonat: si deixo de lluitar contra ella, si senzillament em moc lentament per tal que no pugui preveure els meus moviments, en algun moment podré fer-la caure de damunt meu. Cal tenir paciència.

En la vida ens trobem en situacions similars constantment; situacions que ens angoixen, de les quals volem sortir-ne però per més que lluitem no tenim manera de fer-ho. I és que la solució no és la lluita, sinó l'espera, l'observació, l'anàlisi... Al final, tot arriba. Només cal estar a l'aguait i esperar el moment idoni.

Mes rêves

Mitomania

Dimarts, sensei Haruki Murakami va venir a Barcelona a presentar el seu darrer llibre (que pel que sé, es traduirà abans al gallec que no pas al català o al castellà). L'esdeveniment era a la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps. L'entrevistava la Isabel Coixet. Com podeu imaginar, jo no m'ho podia perdre. Vaig fer 2 hores de cua per seure a terra en una sala contigua a l'auditori i veure'ls per una pantalla que emetia l'entrevista pels que no havíem arribat prou d'hora (només hi havia lloc per a 150 persones a l'auditori). Després de l'entrevista, vaig fer més d'una hora de cua perquè em signés un llibre. Aquí el teniu. Podríem dir que em sentia com una nena amb sabates noves.

I si això us sembla poc mitòman, l'endemà me n'anava a veure en Goran Bregovic tocant amb la seva fantàstica banda al Palau de la Música. Des del primer moment ens va mantenir suant ballant saltant cridant gaudint volant... I en acabar, vaig anar a esperar els artistes perquè em signessin l'entrada i es deixessin fer fotos amb nosaltres. Val a dir que els va fer molta il·lu, perquè només érem les 3 boges de la foto que veieu a sota i un senyor amb barba que es va oferir a fer-nos-la. En fi, he mort de pell de gallina dos dies seguits aquesta setmana. ¿Què més puc demanar?

Sí, la que fa cara de flipada sóc jo...

Ja ha arribat la primavera

Per morir de pell de gallina

Ederlezi, Goran Bregovic

(Volia una versió en directe, però no n'he trobat cap de prou qualitat).

The things that I miss

Un matí esmorzant junts a taula. Un petó que-vagi-bé-el-dia. Una mirada còmplice. Un record compartit. Un missatge al mòbil t'enyoro-preciosa. Una abraçada quan ploro. Un t'estimo sense veu. Un petó com-ha-anat-el-dia, què-sopem-guapa, ha-trucat-ta-mare. Una tarda mandrejant. Una pel·li sofà crispetes manta. Unes mans a la cintura. Un sopar amb amics. Un refresc a mitges. Un atac per sorpresa. Una nit sense dormir. Un matí esmorzant junts al llit.

L'amour, mmm, pas pour moi

¿Què és l'amor? ¿Algú m'ho sabria explicar? El meu professor de l'assignatura "El tema del amor en la literatura española e hispanoamericana" començava la primera classe dient que l'amor no existeix: "És un invent per sotmetre la dona". Evidentment, parlava de l'amor cortès, de la fin'amors, que tenia les dones emboirades tot el dia, perdent la compostura per un trovador afeminat que li cantava bestieses diverses sota la finestra (consti que m'encanta la literatura trovadoresca).

L'amor. Un sentiment. Fins aquí estem tots d'acord. I si és un sentiment, ¿es pot fer passar pel filtre de la raó? ¿Es pot "saber que s'estima algú" però "no sentir-ho"? Em costa d'imaginar. Em costa fins i tot d'imaginar una justificació que em pugui convèncer. I sóc cerebral, creieu-me. Però sí, es veu que passa, i més del que ens pensem.

L'amor. Me n'he atipat tant que ara no puc ni sentir-ne a parlar. Em molesta que la gent es faci petons davant meu, em molesta veure els amics agafats de la mà, em molesta fins i tot anar al cinema i que pertot es respiri amor. Em molesta que em molesti...

Love fades, deia en Woody Allen. I potser té raó. És evident que no podem viure sempre encaterinats, fent el papallona, perquè seria insuportable. El nostre cos no aguantaria un ritme de vida tan frenètic i dispers. ¿Què passa quan les papallones desapareixen? Diuen que arriba l'AMOR, el de debò, amb majúscules. ¡Ostres! Sona contundent. El de debò. ¿Que n'hi ha que no ho sigui? Bé, i llavors aquest amor de debò, sembla que tard o d'hora també pot acabar-se, esfumar-se, fondre's. ¿I llavors? Llavors res. O sí, sempre queda el conformisme, el costum, l'hàbit, allò del "más vale malo conocido...", de "qui dies passa, anys empeny". ¿De debò? ¿Val més? Jo crec que mai no és tard per descobrir, per descobrir-se.

L'amor. Un amic em pregunta: "Algú que deixa la parella perquè creu que serà feliç amb algú altre, ¿ho sap de debò que ho serà, o passat un temps tornarà a pensar el mateix i també la deixarà? Qui fa això, ¿està realment buscant ser feliç o el que persegueix és l'horitzó?" Buf, difícil pregunta. Però tenint en compte que "he perseguit l'horitzó" tota la meva vida, segons com es miri, el que puc assegurar és que ningú no sap si és per sempre, ningú no sap si serà feliç quedant-se o marxant (d'això anava, la vida, oi?), però és actuant que se n'aprèn, és caminant que trobem les respostes. Si ens quedem quiets no vindran a picar a la porta. Cal sortir a buscar-les.

L'amor, quelle connerie. ¡Love sucks! Però, ¿com és que no sabem viure sense amor?

Acceptació

De vegades és difícil acceptar la situació que vivim, acceptar els nostres sentiments i emocions provocats per un fet, per una persona, per una paraula, acceptar la derrota, acceptar un "no", acceptar la pèrdua, la separació, la mort, acceptar la monotonia, acceptar les pròpies limitacions i dificultats. Però cal fer-ho. Només en l'acceptació trobarem la felicitat. Perquè la felicitat no és passar-se el dia rient. Això és felicitat externa, i no és difícil de mantenir, però és buida com el fum. La felicitat interna és aquella que costa més d'aconseguir i no perdre. És feliç qui accepta la vida tal com és, i l'accepta com un regal. Diu Virginia Satir que la felicitat arriba quan contestem "Bé" a la segona pregunta:

-¿Com estàs?
-Enfadada/Trista/Dolguda...
-¿I com estàs estant enfadada/trista/dolguda?
-Bé.

Avui és el primer dia de la meva vida. Avui trio ser feliç. Avui torno a somriure.

¿Has intentat plantar cara a les teves pors?

La Cenicienta que no quería comer perdices

Aquí teniu un petit fragment d'un conte que m'encanta. La Ventafocs és vegetariana i no li agraden les sabates de taló...



Text: Nunila López Salamero
Il·lustracions: Myriam Cameros Sierra

Gaza

No podia quedar-me de braços creuats, oi?