Recuperar-me de mal d'amors

Sí, pot semblar una bestiesa, però sentir que se't destapen les orelles és un plaer. Avui he sentit això mateix al cor i al cervell alhora (bé, no als òrgans pròpiament dits, no ha estat tan físic, sinó més aviat a les funcions que realitzen, per dir-ho d'alguna manera: a l'esperit i la ment).

Tot i que tan sols ha estat un petit flaix, una mena de sacsejada, he sentit que alguna cosa es recol·locava dins meu. No sé com ha estat, ni què ho ha provocat. Després d'unes setmanes de moguda emocional, de trencament d'esquemes i de mil altres trontollades, he sentit que l'aire tenia una altra olor.

No és el temps qui ho ha curat, aquest cop. De fet, fa unes hores plorava com un muffin a la meva habitació. Però ves, de vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

Manel, Captatio Benevolentiae

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM

Sóc feliç

Avui, mentre Catalunya es llevava coberta de neu, a mi em despertava un sol radiant colant-se entre les cortines. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. M'he posat uns texans i una samarreta, i llavors he decidit canviar-me i triar alguna cosa més... femenina. He estrenat un vestit lila que havia comprat abans de Nadal, leggins negres i botes, i cap a la uni. Com que feia bon dia, he decidit caminar.

Amb l'Ani DiFranco marcant el ritme dels meus passos, he començat a pensar en una cosa que ahir una amiga em va dir: "Tens molts motius per ser feliç". Caminava amb això en ment, i m'he preguntat: "¿Ah, sí? ¿Quins? Amb un em conformo...". I en arribar a la cantonada, un cotxe fúnebre, amb un taüt a dins i una família vestida de dol, ha passat per davant meu. He mirat al sol i he dit: "Gràcies".

Sí, sóc feliç. Perquè la felicitat no és un sentiment, o un estat d'ànim que ens ve de fora. La felicitat és una actitud, una manera de viure, i depèn només de nosaltres mateixos. I si em llevo al matí dient-me que sóc feliç, viuré dies tan fascinants com el que he viscut avui.

Abans d'arribar a la uni, he comprat unes flors per a la meva amiga, a qui havia de veure a classe, i una targeta ben divertida amb una senyora molt vella, tota arrugada, amb panxa i els pits caiguts, asseguda en una cadira prenent el sol completament despullada, i rient. ¡Rient! I a dins li he escrit:

Perquè ets preciosa, i sempre ho seràs.

Sóc feliç perquè sí.




(click on the English text, it gets bigger)

Una escletxa

De vegades sento que fa molt de temps vaig obrir una porta que no hauria d'haver obert. A l'altra banda de la porta hi vaig trobar una habitació càlida. Hi vaig trobar plaer, però també dolor. Tot just entrar, vaig tancar la porta rere meu, i m'ha costat molt tornar-la a obrir. La setmana passada vaig trobar-ne la maneta. Vaig tirar cap a mi, la porta pesava moltíssim, era com si no es volgués obrir. Quan hi vaig tenir prou espai com per treure el cap, vaig fer una ullada fora: al passadís no hi havia res. Res ni ningú. Era fosc i fred. Vaig treure un peu de l'habitació, i un llum es va encendre a l'altra banda del passadís.

Vaig tornar a tancar la porta. Segueixo dins l'habitació. Sentint plaer. Sentint dolor. Crec que encara m'hi estaré un temps aquí dins. Però ara ja sé com s'obre la porta.

Coses que em fan somriure:

-Que el noi que m'agrada se'n recordi de la roba que jo duia el primer cop que vam quedar.
-Que un escombriaire octogenari em digui "Good Morning" amb un somriure als llavis.
-Que el sabater xipriota del barri més posh de Londres em digui "You are beautiful" mentre em fa una foto de carnet en la qual em veig horrible.
-Que el cel es torni de color rosa fúcsia i violeta quan el sol es pon a la meva finestra.

Ampliant la llista...
-Mirar-me al mirall i sentir que el que m'ha dit el xipriota és completament cert.
-L'arc de sant martí en el reflex del mirall de la meva habitació, projectat màgicament a la paret.

Créixer

Sentir que a cada nova situació, per més que s'assembli a una situació passada, creixem una mica més, ens fem més savis, avancem.

Sentir que ja no som els mateixos.

Sentir que el cor ja no sagna com sagnava abans, quan érem adolescents i vivíem el desamor com una tragèdia, com si el món s'acabés amb cada fracàs.

Sentir que el sol pot sortir en qualsevol moment.

Sentir que les llàgrimes ja no són per l'altre, sinó per una mateixa, perquè créixer fa mal, però és tan i tan reconfortant...

Sentir que la vida és bella... malgrat tot. O potser gràcies a tot.

Parisian Love

Resposta al còctel molotov

Fa unes setmanes vaig escriure un post on em preguntava com ens pot afectar llegir diferents correus electrònics en poc temps, quan tots ells ens produeixen un estat d'ànim diferent, probablement oposat.

La resposta arriba avui gràcies a un estudi de la Universitat de Califòrnia, a San Diego: "La innundació de dades ens reiniciarà el cervell". Segons l'estudi, una persona processa cada dia uns 34 gigabytes d'informació, sense tenir en compte les converses 'cara a cara'. El total d'informació mundial generat per televisors, ordinadors i altres tipus de media l'any passat (2008) va ser de 3,6 zettabytes (3,6 milions de gigabytes). Vaja, una burrada de gigues.

Els experts diuen que "la quantita de dades i l'explosió de mitjans i fonts està canviant la manera com ens comportem i pensem, i pot ser que estigui canviant també l'estructura dels nostres cervells". Roger Bohn, un dels autors de l'estudi, diu el que jo vaig expressar en el meu post (Big Brother is here...): "Una cosa està clara: la nostra atenció està sent retallada en intèrvals curts i és probable que això no sigui bo per a generar pensaments profunds".

Edward Hallowell, psiquiatra i especialista en trastorn de dèficit d'atenció (TDA), diu que "en la història de la humanitat els nostres cervells no havien hagut de processar mai tanta informació com fan avui dia. Tenim una generació de gent a qui anomeno absorvidors d'ordinadors [computer suckers] perquè passen massa temps davant de l'ordinador, el mòbil o la BlackBerry. Estan tan ocupats processant informació que estan perdent la tendència a pensar i a sentir. I gran part d'aquesta informació a què estan exposats és superficial. Les persones estan sacrificant profunditat i sentiment, i desconnectant-se de les altres persones".

Estic completament d'acord amb la vessant emocional de l'article: ens passem massa estona davant de l'ordinador (i en molts casos, no per qüestions laborals o acadèmiques), i això ens està individualitzant, atontant, deshumanitzant.

Però la preocupació que tenen alguns sobre el fet que això "reiniciarà" els nostres cervells, no preocupa als neurocientífics (com jo, jeje). John Stein, professor de Fisiologia a la Universitat d'Oxford diu que "la gent tenia les mateixes pors quan es va inventar la impremta a l'edat mitjana". Colin Blakemore, de la mateixa universitat, afirma que "el cervell té la capacitat de créixer i augmentar la seva mida depenent de com s'usa. Potser l'experiència personal d'haver-se-les amb tanta informació provocarà noves connexions entre les nostres neurones".

Bohn assegura que el que està canviant és la naturalesa (¿essència?) de la informació, més que no pas la quantitat d'informació. I acaba dient que un parell d'hores de conversa amb una persona cara a cara (calculant uns 100 megabits d'informació per segon: observant l'expressió facial, escoltant... tot això que fem sense adonar-nos) requereix el processament de moltes més gigues de les 34 diàries que ens diu l'article.

En fi, està clar que les noves tecnologies evolucionen molt més de pressa del que evolucionaven les 'velles' tecnologies, però també és cert que som animals intel·ligents (alguns més que d'altres), i que si encara som en aquest món és perquè tenim una capacitat inexplorada d'adaptació al medi. Tot i així, l'ordinador hauria de ser una eina, i en cap cas substituir les relacions personals reals.

Sí, la vida és bella, sens dubte

"Encara no e fet la carta els reis mags. Demano moltes coses pero la cosa qu demano mes es que tu vingis."

Una de les dues ninetes dels meus ulls (8 anyets), fent-me saltar la llagrimeta fàcilment amb un email que m'acaba d'enviar.

Home sweet home

Aquest cap de setmana és l'aniversari d'una de les ninetes dels meus ulls. I, és clar, no em puc perdre la festa. ¡Divendres volo cap a caseta! Només serà un cap de setmana, però... ¡serà tot un cap de setmana!

Tinc moltes ganes d'atxutxar-los i de menjar-me'ls a petons.

Aquest cap de setmana veuré molt poqueta gent, però tots els que veuré són molt especials per a mi.

Us enyorooooooooo...

Gràcies, GUAPA!

Còctel molotov

He estat reflexionant sobre la societat actual de la informació. Però, és clar, en un nivell molt micro: la meva experiència. Últimament m'adono que els meus canvis d'humor són sobtats, i que l'estona que passo instal·lada en un humor concret (ja sigui bon humor o mal humor) és cada cop més breu. És a dir, que el meu estat d'ànim experimenta més canvis en menys temps. Fa un parell de dies vaig trobar-ne una possible explicació.

Quan obrim el(s) correu(s) ens trobem una sèrie de mails esperant per ser llegits i, en alguns casos, contestats. Si treiem l'spam i els correus massius, i ens quedem amb aquells mails que realment ens importen, no és estrany que alguns d'ells ens provoquin un canvi d'estat d'ànim: bé perquè són bones notícies (o paraules boniques d'algú a qui estimem), bé perquè són males notícies (o són paraules d'algú de qui no en volem saber res). El més habitual és llegir-los tots seguits, de manera que en qüestió de minuts hem pogut llegir un mail d'algú que ens estimem molt, un altre d'algú de qui no tenim gaires ganes de saber-ne res, un altre d'algú estimat, un mail del banc, etc. Per tant, en pocs minuts tot això que llegim ens ha fet sentir feliços i emprenyats, contents, decebuts... Encara no hem començat a pair una d'aquestes emocions, que ja n'estem experimentant una altra d'oposada.

¿Quins efectes pot tenir això, a llarg termini, en la nostra manera de relacionar-nos amb el món? ¿Quins efectes pot tenir amb la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos?

Steve Jobs, el creador d'Apple: tota una lliçó

14 dies

Avui ha fet ja dues setmanes que sóc a UK. Plou des de dissabte. El curs ja ha començat i jo em sento una mica menys perduda.

El cap de setmana l'he passat envoltada de gent amb qui m'hi sento molt a gust: el meu germà i els seus companys de pis (de casa, de fet). Hem compartit una sessió de meditació amb el company budista, he llegit, he dormit, he sentit la pluja a la finestra, he passat estones llarguíssimes acaronant un gat, he pres te, m'he deixat sorprendre per la simplicitat i la bellesa.

I he descobert un carrer sense sortida que es diu "Love Lane".

Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Flat mates

La meva companya de pis és increïble. Com que sóc tímida, no vaig gosar picar a la seva porta (just al costat de la meva) el primer dia, dissabte, quan vaig sentir que arribava a la resi. Afortunadament, ella no és gens tímida, i diumenge va picar a la meva. Ens vam presentar, ens vam caure bé, ens vam posar d'acord amb els temes de convivència: no us havia dit que la resi està dividida en apartaments, i a cada apartament hi ha entre 3 i 6 persones. Per sort, el nostre és de 3 (i de moment, només de 2: a la número 3 no hi ha encara ningú), la qual cosa vol dir que la cuina i el bany només l'hem de compartir 3 persones quan hi siguem tots. Hem decidit compartir els estris, i el segon dia ens en vam anar cap a IKEA per a acabar d'equipar la cuina.

Ahir, després de sentir que el món em queia a sobre perquè no tinc accés a res fins que no tingui claus d'accés (en parlo abastament al meu nou blog: The London X-perience), la Judith (així es diu) es va presentar a la meva habitació amb un ram de flors preciós. Em va arrencar un somriure i vam compartir les nostres increïbles experiències amb la burocràcia londinenca.

Afortunadament, malgrat tot, sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.

London i els londinencs

Avui ha estat el meu primer dia sencer a London, tota sola. M'he llevat d'hora, he sortit a esmorzar i a comprar tot de coses que necessitava per a sobreviure a la residència: olla, paella, gots i plats, coberts, menjar, una kettle (per poder-me afartar de te)... He conegut gent molt interessant des d'ahir: m'allotjo al barri del costat de Camden Town, de nom Kentish. La zona és residencial, ni una sola botiga. Però caminant 10 minuts sóc a Camden, el paradís dels compradors compulsius... Samarretes divertides, xapes, tasses, bolsos... I el paradís dels vegetarians: pakis, indis, thais, xinesos...

La compra important l'he feta als magatzems Morrisons, una mena de Corte Inglés barato on pots trobar de tot. Allà m'ha atès una noia molt amable que m'ha ensenyat a fer servir els armariets per guardar el carro de la compra: com que anava carregadíssima, he hagut de fer dos viatges, un amb el menjar i l'altre amb els estris de cuina.

En arribar he endreçat la cuina i m'he fet el dinar.

A l'hora de la migdiada he decidit seguir aprofitant el dia i he fet una rentadora: 2.20 rentar i assecar... Em sembla que passaré d'assecar i em compraré una mini sisí per estendre la roba a l'habitació: l'assecadora tampoc ha deixat la roba completely dry.

Mentre m'esperava que acabés la rentadora, he fet un tomb per la residència, per les zones comunes. A la sala d'estar hi havia només una persona, una noia anglesa que comença la carrera aquest any. Hem estat parlant una estona. Una estona molt agradable, indeed.

Ara sóc a un cafè. Encara no tinc accés a internet perquè no m'he matriculat. I no podré matricular-me fins al dijous, per tant... A pagar.

I apart de tot això, ¿com em sento? El cert és que força animada i entretinguda. La gent no deixa de sorprendre'm i començo a trobar-m'hi bé. Tinc sort que el clima acompanya: he dut el sol amb mi. A casa del meu germà vaig estar molt ben acompanyada. Després de la fantàstica truita de patates els vaig cuinar uns macarrons amb salsa de roquefort per sopar la meva darrera nit allà. Érem 11 a sopar, i tots van quedar molt contents amb la salsa. Aquella nit, l'Agnès (la noia de Zimbawe que treballa com a infermera) em va estar donant un munt de consells a l'hora d'estalviar diners, com per exemple comprar els llibres a Amazon, més tenint en compte que els llibres que jo faré servir són de medicina, i per tant, cars perquè sí. Ahir al matí, quan baixava les maletes per marxar cap a London, el Zbyszek (que és com el papa de tots els que hi viuen) em va fer una forta abraçada i em va dir que quan em senti agobiada de London no dubti a marxar cap allà i fer un weekend de relax. Li prenc la paraula...

Bé, de moment, com que les classes no han començat, puc dedicar estoneta a posar-vos al dia. D'aquí a no res les coses no seran tan fàcils... però seran fantàstiques igualment.

Un petó a tothom.