dilluns, 8 de març del 2010

Sóc feliç

Avui, mentre Catalunya es llevava coberta de neu, a mi em despertava un sol radiant colant-se entre les cortines. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. M'he posat uns texans i una samarreta, i llavors he decidit canviar-me i triar alguna cosa més... femenina. He estrenat un vestit lila que havia comprat abans de Nadal, leggins negres i botes, i cap a la uni. Com que feia bon dia, he decidit caminar.

Amb l'Ani DiFranco marcant el ritme dels meus passos, he començat a pensar en una cosa que ahir una amiga em va dir: "Tens molts motius per ser feliç". Caminava amb això en ment, i m'he preguntat: "¿Ah, sí? ¿Quins? Amb un em conformo...". I en arribar a la cantonada, un cotxe fúnebre, amb un taüt a dins i una família vestida de dol, ha passat per davant meu. He mirat al sol i he dit: "Gràcies".

Sí, sóc feliç. Perquè la felicitat no és un sentiment, o un estat d'ànim que ens ve de fora. La felicitat és una actitud, una manera de viure, i depèn només de nosaltres mateixos. I si em llevo al matí dient-me que sóc feliç, viuré dies tan fascinants com el que he viscut avui.

Abans d'arribar a la uni, he comprat unes flors per a la meva amiga, a qui havia de veure a classe, i una targeta ben divertida amb una senyora molt vella, tota arrugada, amb panxa i els pits caiguts, asseguda en una cadira prenent el sol completament despullada, i rient. ¡Rient! I a dins li he escrit:

Perquè ets preciosa, i sempre ho seràs.

Sóc feliç perquè sí.




(click on the English text, it gets bigger)


diumenge, 7 de març del 2010

Una escletxa

De vegades sento que fa molt de temps vaig obrir una porta que no hauria d'haver obert. A l'altra banda de la porta hi vaig trobar una habitació càlida. Hi vaig trobar plaer, però també dolor. Tot just entrar, vaig tancar la porta rere meu, i m'ha costat molt tornar-la a obrir. La setmana passada vaig trobar-ne la maneta. Vaig tirar cap a mi, la porta pesava moltíssim, era com si no es volgués obrir. Quan hi vaig tenir prou espai com per treure el cap, vaig fer una ullada fora: al passadís no hi havia res. Res ni ningú. Era fosc i fred. Vaig treure un peu de l'habitació, i un llum es va encendre a l'altra banda del passadís.

Vaig tornar a tancar la porta. Segueixo dins l'habitació. Sentint plaer. Sentint dolor. Crec que encara m'hi estaré un temps aquí dins. Però ara ja sé com s'obre la porta.

divendres, 5 de març del 2010

Coses que em fan somriure:

-Que el noi que m'agrada se'n recordi de la roba que jo duia el primer cop que vam quedar.
-Que un escombriaire octogenari em digui "Good Morning" amb un somriure als llavis.
-Que el sabater xipriota del barri més posh de Londres em digui "You are beautiful" mentre em fa una foto de carnet en la qual em veig horrible.
-Que el cel es torni de color rosa fúcsia i violeta quan el sol es pon a la meva finestra.

Ampliant la llista...
-Mirar-me al mirall i sentir que el que m'ha dit el xipriota és completament cert.
-L'arc de sant martí en el reflex del mirall de la meva habitació, projectat màgicament a la paret.