Arrencar tirites

Hi ha sentiments i emocions que ens fa l'efecte que sempre han viscut al nostre cor.

Algunes són agradables, i les volem allà dins PER SEMPRE, d'altres en canvi només ens porten problemes, malestar, angoixa, dolor. Però fa tant de temps que hi són, que sembla que no puguem viure sense elles.

La gelosia, la por, la inseguretat, la tristor...

I ocupen molt d'espai.

Massa.

S'alimenten dels nostres pensaments.

Creixen fins a fer-se fortes i llavors ens dominen.

Ja va sent hora de prendre'ls el control de la nostra vida. Com una tirita que fa anys i panys que duem enganxada a la pell (tants, que ni tan sols recordem per què ens la vam posar), sabem que quan comencem a treure-la farà molt de mal. De fet, fins i tot semblarà que és impossible intentar-ho.

El primer dia, trobem una punteta per on estirar, i fem el primer intent. Però...

¡aix!

¡Fa mal! Més del que ens pensàvem. La pell i la tirita són una sola cosa ara. Arrencar la tirita implica arrencar la pell.

"Potser no cal arrencar-la, al cap i a la fi, ja m'hi he acostumat".

Però passada una estona, ens adonem que la pell sota la punteta que hem desenganxat, respira, b r i l l a, es recupera. Somriem. Ja no recordàvem com era la nostra pell abans d'aquella tirita.

"Demà una miqueta més".

I mica en mica, amb paciència i molt d'amor, anem tirant cada dia un xic més. Cada estrebada fa més mal que l'anterior. De vegades, ens salten les llàgrimes del dolor.

Però sabem que, un cop fora, la vida serà (encara) més bella.

¿I com es fa per a desenganxar-la després?

Fer anys

Sí, fer anys és una d'aquelles coses que, per una banda, fan mandra. Però per una altra, ens brillen els ulls el dia del nostre aniversari.

Fa cosa d'una setmana intentava recordar com havien anat els darrers aniversaris. Ateses les circumstàncies dels darrers anys, amb el munt de daltabaixos emocionals que he experimentat, em va costar recordar alguns dels aniversaris. Recordava perfectament la meva festa sorpresa dels 30 (¿com oblidar-la?). Recordava on era pels 31 (en un lloc on no volia ser, amb gent amb qui no volia estar). Els 32 estaven ennuvolats en la meva memòria, i avui un amic m'ha recordat que aquell dia el vam passar junts. Els 33 em van agafar en plena Setmana de les Llengües de Signes a Vitòria, i els vaig celebrar envoltada de signolingüistes. Va ser xulo (de pinxos i txacolís va anar la cosa). I un cop més, celebro el meu aniversari lluny dels meus, lluny de casa...

És en aquests moments en què us enyoro més que mai.

...i acceptar que no havia de ser.

Vaig camí del centre, on he quedat amb l'home que em té el cor robat. La nòvia l'acaba de deixar i ha volgut quedar amb mi per parlar-ne. Em sento com una nena la nit de Reis. Tot i que juguem en lligues diferents, ja em coneixeu: l'esperança és l'últim que es perd.

Entro en una botiga hippy, d'aquelles que fan olor a encens, que tenen tot d'objectes bonics atapeïts en prestatges i armariets. Em miro els anells de plata. M'enamoro d'un que té una papallona preciosa. Li demano al botiguer que me'l deixi emprovar.

Em va estret. M'ha costat molt de posar-me'l, i ara em costa encara més de treure. Me l'emprovo en totes dues mans. Estret. Me'l torno a emprovar. Me'l miro. El dit em queda una mica oprimit i sé que si el duc més de mitja hora me l'hauré de treure amb alicates. "Potser em farà mal al principi, però ja m'hi acostumaré", penso. Me'l torno a mirar: "¿I si només el faig servir quan faci fred? Els dits s'estrenyen quan fa fred...".

Me'l trec, a contracor. Li torno al botiguer i li dic: "What a pity, I really liked it". Ell em contesta: "It wasn't meant to be".*

(*"Quina pena, m'agradava molt". "No havia de ser").

Recuperar-me de mal d'amors

Sí, pot semblar una bestiesa, però sentir que se't destapen les orelles és un plaer. Avui he sentit això mateix al cor i al cervell alhora (bé, no als òrgans pròpiament dits, no ha estat tan físic, sinó més aviat a les funcions que realitzen, per dir-ho d'alguna manera: a l'esperit i la ment).

Tot i que tan sols ha estat un petit flaix, una mena de sacsejada, he sentit que alguna cosa es recol·locava dins meu. No sé com ha estat, ni què ho ha provocat. Després d'unes setmanes de moguda emocional, de trencament d'esquemes i de mil altres trontollades, he sentit que l'aire tenia una altra olor.

No és el temps qui ho ha curat, aquest cop. De fet, fa unes hores plorava com un muffin a la meva habitació. Però ves, de vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

Manel, Captatio Benevolentiae

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM

Sóc feliç

Avui, mentre Catalunya es llevava coberta de neu, a mi em despertava un sol radiant colant-se entre les cortines. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. M'he posat uns texans i una samarreta, i llavors he decidit canviar-me i triar alguna cosa més... femenina. He estrenat un vestit lila que havia comprat abans de Nadal, leggins negres i botes, i cap a la uni. Com que feia bon dia, he decidit caminar.

Amb l'Ani DiFranco marcant el ritme dels meus passos, he començat a pensar en una cosa que ahir una amiga em va dir: "Tens molts motius per ser feliç". Caminava amb això en ment, i m'he preguntat: "¿Ah, sí? ¿Quins? Amb un em conformo...". I en arribar a la cantonada, un cotxe fúnebre, amb un taüt a dins i una família vestida de dol, ha passat per davant meu. He mirat al sol i he dit: "Gràcies".

Sí, sóc feliç. Perquè la felicitat no és un sentiment, o un estat d'ànim que ens ve de fora. La felicitat és una actitud, una manera de viure, i depèn només de nosaltres mateixos. I si em llevo al matí dient-me que sóc feliç, viuré dies tan fascinants com el que he viscut avui.

Abans d'arribar a la uni, he comprat unes flors per a la meva amiga, a qui havia de veure a classe, i una targeta ben divertida amb una senyora molt vella, tota arrugada, amb panxa i els pits caiguts, asseguda en una cadira prenent el sol completament despullada, i rient. ¡Rient! I a dins li he escrit:

Perquè ets preciosa, i sempre ho seràs.

Sóc feliç perquè sí.




(click on the English text, it gets bigger)

Una escletxa

De vegades sento que fa molt de temps vaig obrir una porta que no hauria d'haver obert. A l'altra banda de la porta hi vaig trobar una habitació càlida. Hi vaig trobar plaer, però també dolor. Tot just entrar, vaig tancar la porta rere meu, i m'ha costat molt tornar-la a obrir. La setmana passada vaig trobar-ne la maneta. Vaig tirar cap a mi, la porta pesava moltíssim, era com si no es volgués obrir. Quan hi vaig tenir prou espai com per treure el cap, vaig fer una ullada fora: al passadís no hi havia res. Res ni ningú. Era fosc i fred. Vaig treure un peu de l'habitació, i un llum es va encendre a l'altra banda del passadís.

Vaig tornar a tancar la porta. Segueixo dins l'habitació. Sentint plaer. Sentint dolor. Crec que encara m'hi estaré un temps aquí dins. Però ara ja sé com s'obre la porta.

Coses que em fan somriure:

-Que el noi que m'agrada se'n recordi de la roba que jo duia el primer cop que vam quedar.
-Que un escombriaire octogenari em digui "Good Morning" amb un somriure als llavis.
-Que el sabater xipriota del barri més posh de Londres em digui "You are beautiful" mentre em fa una foto de carnet en la qual em veig horrible.
-Que el cel es torni de color rosa fúcsia i violeta quan el sol es pon a la meva finestra.

Ampliant la llista...
-Mirar-me al mirall i sentir que el que m'ha dit el xipriota és completament cert.
-L'arc de sant martí en el reflex del mirall de la meva habitació, projectat màgicament a la paret.

Créixer

Sentir que a cada nova situació, per més que s'assembli a una situació passada, creixem una mica més, ens fem més savis, avancem.

Sentir que ja no som els mateixos.

Sentir que el cor ja no sagna com sagnava abans, quan érem adolescents i vivíem el desamor com una tragèdia, com si el món s'acabés amb cada fracàs.

Sentir que el sol pot sortir en qualsevol moment.

Sentir que les llàgrimes ja no són per l'altre, sinó per una mateixa, perquè créixer fa mal, però és tan i tan reconfortant...

Sentir que la vida és bella... malgrat tot. O potser gràcies a tot.

Parisian Love