dissabte, 7 de desembre del 2013

What does not kill you...

...makes you stronger.

Ara fa cinc anys, La Marató de TV3 feia una crida per tal de recaptar fons per a la lluita contra les malalties mentals.



Per a aquells que no coneixen ningú amb una malaltia mental, sentir que el veí està de baixa per depressió pot sonar a "cuento xino". Els avis no l'entenen, la depressió: certament, qui ha hagut de passar fam, qui ha viscut una guerra, difícilment patirà depressió. És quan tenim les necessitats bàsiques cobertes que afloren les malalties mentals, diuen. I és ben cert.

Fa 10 anys jo era una dona feliç: havia lluitat molt per a aconseguir-ho. Infantesa difícil, adolescència fugaç, maduració precoç... si m'hagués de descriure amb dues paraules serien "nòmada" i "supervivent". Aquesta força de supervivència i aquest nomadisme han marcat la meva existència, i he aconseguit tot el que m'he proposat. I a sobre, excel·lint.

Però l'excel·lència té un cost molt alt: com més amunt ets, més amunt vols anar, i arriba un dia en què la teva eina més valuosa, el cervell, deixa de funcionar. S'esgota. S'atura. Òbviament, una depressió no la causa un sol factor. Tampoc no és una cosa que aparegui de la nit al dia. És com un càncer: es va covant lentament dins teu, i n'ignores tots els símptomes perquè malgrat que en el fons saps què s'està gestant dins teu, no ho vols admetre, ho aparques, ho amagues, ho disfresses fent tot el que pots perquè no tregui les orelles el monstre de la depressió. Com tota malaltia, si l'agafes tard, la depressió costa molt més de curar-la.

El primer símptoma que vaig tenir va arribar fa una mica més de 6 anys. Va començar amb plors esporàdics i sense origen aparent que de mica en mica s'anaven convertint en una plorera constant, que no s'aturava mai. De vegades era un plor silenciós, intern, sense llàgrimes. Sentia un buit dins meu que mirava d'omplir de mil maneres: sexe, menjar, alcohol, hiperactivitat... Sense èxit, és clar. A més, com que sempre he estat molt (massa) pendent de no desagradar a ningú, d'acontentar sempre tothom, vaig amagar la tristor i la vaig transformar en eufòria. En arribar a casa, després d'haver estat la reina de la festa o la diva de l'estrena, plorava en sentir-me sola, buida, trencada. Poca gent va adonar-se'n, llavors, del meu problema.

Llavors vaig començar a sentir que havia arribat l'hora de marxar, de canviar d'aires, de fugir. Volia fugir de mi, de la tristesa que feia temps que arrossegava i que no em deixava respirar. I vaig buscar-me la vida per a anar a estudiar a Londres. Encara recordo com si fos ahir el dia en què llegia un email de UCL on em deien que havia estat admesa al programa de màster al qual volia entrar: era a la cuina de casa de la Neus, i en dir-li: "Me'n vaig a Londres", ens vam abraçar i vam plorar com bledes.

Londres, però, tan sols va servir per a contribuir a la meva malaltia mental latent. La soledat es va instal·lar dins meu, la tristor es va tornar insuportable, les dificultats econòmiques, lingüístiques i acadèmiques em van enfonsar encara més. Ho anava torejant com podia, dient-me a mi mateixa que era part del procés d'adaptació, que les paranoies que em mantenien desperta nit rere nit passarien... Tanmateix, era conscient que alguna cosa s'estava trencant dins meu, que estava perdent el control dels meus sentiments, dels meus pensaments, i aviat, dels meus actes.

En tornar a Barcelona, el dia en què signava el contracte amb la universitat i em convertia en recercaire-becària, vaig tenir un instant de dubte: "¿Segur que estic preparada per a això?" Diuen que és una reacció normal, sobretot en les persones ultra autoexigents, i és clar, voler fer una tesi doctoral implica ser una persona ultra autoexigent. Per tant, no li vaig donar més importància als meus pensaments i vaig encetar la nova etapa. Els que em coneixeu sabeu com continua la història: la pressió del doctorat va poder amb mi, perquè la malaltia havia arribat a un punt de no retorn. La buidor es va fer més gran, el meu cos i la meva ment van dir: "PROU". Durant aquests darrers dos anys he patit tota mena de mals físics menors (i alguns de no tan menors), he perdut fins a 20 kilos, he arribat a passar mesos sencers dormint no més de 2 hores per nit... i finalment, fa cosa d'un any, em van diagnosticar com a malalta mental. Sona fort, ¿oi? "Malalta mental". Jo, que sempre he tingut por d'estar tocada del bolet. Jo, que gràcies al meu cervell he arribat on he arribat. Jo, la Raquel, la noia que treu matrícules d'honor, que canta, que fa teatre, que parla idiomes... amb una malaltia mental. Per sort, però, és de les temporals, no pas de les que es queden.

Al principi em va costar molt d'acceptar que tenia depressió, no només em va costar d'acceptar que estava malalta, sinó també el fet d'haver-me de medicar per a mirar d'ajustar el que al meu cervell li faltava per tal de poder tirar endavant. Els metges em posaven tota mena d'exemples: "Si fossis atleta i t'haguessis trencat una cama, hauries de prendre medicació, t'hauries d'estar a casa sense moure't durant una temporada... això és el mateix: se t'ha trencat la ment". L'adaptació a la medicació va ser un calvari: vaig tenir episodis de pànic, d'ansietat, de taquicàrdia, de desorientació... em vaig perdre a Barcelona, ¡a quatre carrers de la universitat! Amb el temps, hem trobat la dosi necessària.

Tothom coneix algun cas de malaltia física greu: càncer, sida, esclerosi múltiple, Alzheimer... Poca gent, però, ha viscut de prop una malaltia mental. Poca gent sap com viu la vida una persona amb depressió.

Per a una persona amb sida, fins no fa gaire un simple refredat podia causar-li una crisi que li costés la vida. Per a una persona amb càncer, el risc de metàstasi és una costant que amenaça l'existència. Els asmàtics tenen crisis que, si no es tracten a temps, els poden causar danys de per vida. ¿Com són les crisis dels malalts de depressió? ¿Què amenaça l'existència d'un malalt de depressió? ¿Què li pot costar la vida? La més mínima situació que alteri el seu estat emocional.

Perquè les pastilles antidepressives no eviten les crisis, no eviten les caigudes en picat, tan sols ajuden a veure el món una mica menys gris, ajuden a distanciar-se del món, de fet, la qual cosa és convenient en una persona que ha esgotat fins al límit la seva capacitat mental. Una crisi emocional en la vida d'un malalt de depressió pot causar-li un dolor tan gran que el condueixi a fer el que sigui per a desaparèixer, per a no seguir patint, per a no seguir existint, per a treure's d'enmig quan creu (en plena caiguda en picat) que és una nosa per a aquells a qui més estima, quan creu que tot serà més senzill per a tots plegats si ho acaba pel dret. Òbviament, en un moment de crisi el malalt de depressió deixa de tenir el control sobre els seus pensaments i els seus actes. I crec que aquesta és la part més difícil d'acceptar, no tan sols per les persones que l'envolten, sinó pel malalt mateix, que es culparà eternament d'allò que ha dit o fet, fins que algú no li faci entendre que no n'és culpable de tot allò que ha dit o fet en un moment de crisi causat per una malaltia, igual com el malalt de sida no és culpable d'encostipar-se, ni el malalt de càncer no és culpable de la metàstasi (sona gros, però és així).

Com diuen els anglesos, lo que no et mata et fa més fort. I com que no m'he mort, m'he fet més forta: no quedava cap altra opció, ¿oi? Desgraciadament, he perdut molt en el camí. He perdut moltes oportunitats laborals, acadèmiques, personals... He perdut la confiança d'algunes persones que han estat puntals per a mi. Ha canviat el meu concepte de l'amistat, de la malaltia, de l'amor, de la vida, de la mort. Encara no puc dir que estic curada, però ja puc dir que hi ha llum al final del túnel. Perquè per fi la veig.

_____


Addenda

Ha passat gairebé un any des d'aquest escrit. I malgrat que ja puc dir que la vida va tornant, a poc a poc, a la normalitat, emocionalment no he acabat de recuperar-me. Segueixo medicada, i sembla que serà de per vida: recentment m'han diagnosticat una malaltia mental de les que es queden. Tinc trastorn obsessiu de la personalitat (és a dir, TOC sense la part compulsiva).

Aquesta notícia, de sobte, ha donat sentit a tota la meva vida anterior: ara entenc les nits de reviure dins el meu cap, fins a l'avorriment, moments viscuts durant el dia intentant recordar cada detall, intentant refer dins el meu cap allò que no ha sortit com jo hauria volgut; els dies i dies de trucar, d'escriure o de plantar-me a la porta del noi que, en aquell moment, patia els meus assetjaments (assetjaments que, òbviament, jo no vivia com a tals, sinó que em semblaven completament normals i propis d'una adolescent romàntica i sensible); ara pren sentit tot el temps dedicat a reescriure, corregir i recorregir tot el que escrivia, tot el que escric, buscant una perfecció que mai no podré assolir; el posar els llibres en perfecte ordre als prestatges (per mides, per colors, per ordre alfabètic), les calces i els mitjons en perfecta alineació als calaixos, el material d'oficina al despatx de becaris de la UB estrictament organitzat (gràcies, Marta M., per fer-m'hi adonar).

Viure amb una malaltia mental ha de deixar de ser un motiu de vergonya. Ja va sent hora que els malalts mentals donem la cara, que deixem d'amagar-nos i expliquem al món la dificultat amb què sortim del llit cada dia no sabent quina sorpresa ens depara la ment. Només donant la cara aconseguirem que les generacions futures de persones amb malalties mentals visquin una vida plena.


Et podria haver tocat a tu.



diumenge, 28 d’abril del 2013

80 anys de King Kong

Cartell: Sergi Buchholz
Un dels plaers de la meva vida és el cinema. Modern, clàssic, còmic, dramàtic, musical... Tots els gèneres m'han captivat en algun moment o altre. I és que anar al cinema és tota una experiència multisensorial.

A Lavern ja fa un parell d'anys que es va restaurar una Ossa de l'any 35: una màquina reproductora de cinema d'aquelles d'antas, que projecta films de 35mm. Des de la seva reinauguració s'han projectat una desena de pel·lícules a la sala de l'Ateneu Agrícola del poble. La d'avui, però, la millor amb diferència.

I és que aquest any se celebra el 80è aniversari d'una pel·lícula que va destacar pels seus efectes especials i les escenes gravades amb la nova (llavors) tècnica del stop motion. Avui els assistents a la projecció han pogut reviure aquella sensació d'anar al cinema com ho fèiem abans.

Anècdota per a la posteritat: quan King Kong mata el dinosaure que intenta menjar-se a la noia, la canalla (que seia a primeríssima fila) ha aplaudit espontàniament.


Aquí us deixo amb algunes imatges capturades amb el meu mòbil. ¡Bona nit!


Ferran Planas, l'artífex de la restauració.