dimecres, 26 de novembre de 2008

dimecres, 19 de novembre de 2008

Sis coses que em fan feliç

L'Amèlia m'ha passat aquest meme (que encara no sé què significa). He d'escriure 6 coses que em fan feliç. No sé si en tindré prou amb només 6:

1. Una abraçada de la Judit o del Pau.
2. La trucada d'un amic quan més ho necessito.
3. Seure al sofà amb una tassa de te a les mans i mirar les meves plantes.
4. Superar-me.
5. Fer feliços als altres.
6. Sentir que una cançó em fa posar la pell de gallina.

I jo li passo el meme al David, la SoRT75 i el Jordi (com que no tenen blog, o no l'actualitzen, poden fer la llista en un comentari. Una setena cosa que em fa feliç són ells precisament...).

diumenge, 16 de novembre de 2008

divendres, 14 de novembre de 2008

Coses que fan que la vida valgui la pena

Eh... bé... d'això... mmm... sí, dona... com era...

¿Alguna idea?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Avui he tingut gana!!!!

I per a mi és tan significatiu... Tenir gana quan toca (és a dir, al matí, a migdia, a la tarda i al vespre) és un símptoma d'equilibri. Quan tinc gana m'estimo, i cuino per a mi, i somric més sovint, i la vida em sembla un regal. Quan tinc gana començo una nova etapa, i en deixo una altra enrere, superada, acabada. Com els nivells dels videojocs. Ara he passat al high level, com a mínim. I no hi he passat sola. Al high level hi ha més gent, el sol brilla més, les flors fan més olor, el cel és més blau... I jo sóc més happy flower que mai quan tinc gana.

M'encanta la meva nova condició de dona sola i orgullosa d'ella mateixa. Si em veieu pel carrer, ho notareu.


dissabte, 8 de novembre de 2008

La vida és risc

Aquest és el tema estrella del suplement "Estilos de vida" de La Vanguardia d'avui. Una terapeuta de la UNED afirma que necessitem seguretat per a viure, però si és en excés mata la vida. Un cateràtic de filosofia de Navarra diu que qui no arrisca no aconsegueix res en la vida (qui no arrisca no pisca). Un risc implica fer una tria que pot ser momentània, o per a tota la vida. Els filòsofs grecs deien que viure és desitjar, i qui desitja ha d'arriscar. El que està clar és que és millor prendre riscos que quedar-nos quiets.

Això em recorda a la pel·lícula Le fabuleux destin d'Amelie Poulin, quan el veí que no pot sortir de casa perquè té els ossos massa fràgils ("l'homme de verre", li deien), li deixa un vídeo a Amelie on li diu que si no s'arrisca mai no sabrà si allò que desitja hauria estat possible o no.

La vida és risc. Ens passem el temps havent de triar, entre coses ben insignificants o entre situacions que poden donar un tomb a la nostra vida. Però sempre triem. I quan ho fem, hi perdem molt pel camí, però també hi guanyem molt. Hi ha persones que tenen tendència a lamentar allò que han perdut, en comptes d'agrair allò que han guanyat. És una opció, però sens dubte és la més dolorosa. Sempre que prenem un risc, sabem que hi podem guanyar o perdre. El problema és que no sempre el resultat és el que esperàvem. Sabem què és el que hi podem perdre, però potser no estem oberts a tot allò que podem guanyar-hi, que és molt més del que hi perdrem.

Crec que a partir d'ara, quan decideixi arriscar, em recordaré a mi mateixa que, passi el que passi, sigui quin sigui el resultat final, sempre hi sortiré guanyant.

Amors

Saber-se estimada és una de les moltes coses que fan que la vida valgui la pena. És igual com, o per què, però t'estimen. Et poden estimar una criatureta de 7 anys i una de 10, i llavors saps que és un amor sincer i sentit, que és incondicional, que ets important per a ells, que segurament la seva vida sense tu no seria la mateixa. Et pot estimar una amiga, una amiga que és com una germana, i saps que pateix quan tu pateixes, que plora quan tu ho fas, que és feliç quan tu ho ets. Et pot estimar el teu pare, i enviar-te un sms de control ("Hola, guapa, ¿què fas? ¿Va tot bé?"), perquè és la seva manera de dir-te que t'estima, que pensa en tu. Et pot estimar la teva mare, i escriure-ho en un dels teus blogs, perquè no te n'oblidis. Et pot estimar un amic, i malgrat totes les falses creences sobre amistat entre homes i dones, saps que és cert el que sent. I et fa tan feliç saber que a tots ells, a tots, els tindràs sempre al teu costat, que fins i tot la tristesa es converteix en un sentiment maco.

Jo també us estimo. Em feu molt feliç.


divendres, 7 de novembre de 2008

Metàfores (barates) de la vida quotidiana

Fa una estona, mentre treia la pols, he passat la mà per damunt d'un moble per on sempre que l'hi passo, em clavo alguna estella. I és clar, avui també me n'he clavat una. Al principi no li he donat importància, i he seguit fent el que feia. Passada mitja hora, l'estella començava a fer mal. He intentat treure-la a corre-cuita, per no perdre temps en foteses, però no me n'he sortit, i he pensat: "Tan se val". Una hora més tard, l'estella feia mal de debò. He apretat amb els dits de l'altra mà, he fet servir llavis i dents, però ja no hi havia manera de treure-la, i com més ho intentava, semblava que més s'endinsava. He anat a buscar les pinces per veure si tenia més sort. Mentre intentava pescar-la sentia una veueta dins el meu cap: "¿Ho veus? Si no haguessis passat la mà per allà... i si te l'haguessis tret al principi ara no estaries veient les estrelles". I com més m'ho repetia, més mal em feia, i més em costava atrapar-la. De sobte, m'he il·luminat: "Concentra't a treure-la". Et voilà! Ha fet molt de mal arrencar-me-la, i ara tinc el dit una mica adolorit, però ja és fora. Només és qüestió de centrar-se en allò que es vol.

Fer net

Sentir el despertador i aturar-lo, fer mitja volta al llit i continuar mig adormida mentre el sol intenta colar-se pels foradets de la persiana mig abaixada. Pensar en tot el que he viscut al llarg de la setmana, somriure, sentir-me afortunada. Saber que ha arribat el moment de saltar del llit, pujar la persiana i saludar el dia que comença (per a mi). Posar el disc Now de la Noa perquè tinc ganes de morir de pell-de-gallina. Plegar la roba, endreçar les piles de papers que s'amunteguen a la taula del menjador, fer el canvi de roba a l'armari, treure la pols, passar l'aspiradora, rentar els plats... I quan sona "We can work it out", deixar-ho tot i ballar, i girar, girar, girar, fins que perdo el món de vista, fins que els pensaments han quedat tan centrifugats que ja no tenen força per a tornar a turmentar-me. Ballar... girar... i riure, riure sola, riure de mi, riure de la vida. Respirar. Sentir els batecs del meu cor. Sentir que sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.


dijous, 6 de novembre de 2008

Missatges

Avui necessitava un missatge de la divina providència. I el missatge ha arribat del lloc més inesperat: a un dels titulars del diari esportiu que tenia al costat, obert "casualment" per aquella pàgina, mentre pagava el suc que m'acabava de prendre en un bar. Sens dubte, l'afirmació del jugador del Barça és avui la meva bandera.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Canviar el guió

Reescriure, esborrar un guió que semblava intocable i modificar-lo de cap a peus. Considerar l'antic guió una mena de prova d'autor, veure'n les possibilitats i decidir fermament descartar-lo per incoherent, per inadequat, per incomprensible, per impossible. I un cop descartat, ser capaç de tornar-ho a intentar, de posar-s'hi amb ganes perquè aquesta vegada el resultat ens abelleixi a tots.

A tots.


dissabte, 1 de novembre de 2008

Ironies del destí

Quan una no és capaç de posar-se a la pell dels altres, el destí l'hi acaba posant, per nassos. Viure situacions conegudes des de perspectives diferents és com fer una obra de teatre i interpretar un paper diferent a cada bolo.

Tot el que ens passa és pel nostre bé, diuen. Cada caiguda és un pas endavant més. Cada ferida, una nova lliçó apresa. I si al final només ha estat un somni, ha valgut la pena anar a dormir.

It's a wonderful life.