dilluns, 14 de desembre de 2009

Resposta al còctel molotov

Fa unes setmanes vaig escriure un post on em preguntava com ens pot afectar llegir diferents correus electrònics en poc temps, quan tots ells ens produeixen un estat d'ànim diferent, probablement oposat.

La resposta arriba avui gràcies a un estudi de la Universitat de Califòrnia, a San Diego: "La innundació de dades ens reiniciarà el cervell". Segons l'estudi, una persona processa cada dia uns 34 gigabytes d'informació, sense tenir en compte les converses 'cara a cara'. El total d'informació mundial generat per televisors, ordinadors i altres tipus de media l'any passat (2008) va ser de 3,6 zettabytes (3,6 milions de gigabytes). Vaja, una burrada de gigues.

Els experts diuen que "la quantita de dades i l'explosió de mitjans i fonts està canviant la manera com ens comportem i pensem, i pot ser que estigui canviant també l'estructura dels nostres cervells". Roger Bohn, un dels autors de l'estudi, diu el que jo vaig expressar en el meu post (Big Brother is here...): "Una cosa està clara: la nostra atenció està sent retallada en intèrvals curts i és probable que això no sigui bo per a generar pensaments profunds".

Edward Hallowell, psiquiatra i especialista en trastorn de dèficit d'atenció (TDA), diu que "en la història de la humanitat els nostres cervells no havien hagut de processar mai tanta informació com fan avui dia. Tenim una generació de gent a qui anomeno absorvidors d'ordinadors [computer suckers] perquè passen massa temps davant de l'ordinador, el mòbil o la BlackBerry. Estan tan ocupats processant informació que estan perdent la tendència a pensar i a sentir. I gran part d'aquesta informació a què estan exposats és superficial. Les persones estan sacrificant profunditat i sentiment, i desconnectant-se de les altres persones".

Estic completament d'acord amb la vessant emocional de l'article: ens passem massa estona davant de l'ordinador (i en molts casos, no per qüestions laborals o acadèmiques), i això ens està individualitzant, atontant, deshumanitzant.

Però la preocupació que tenen alguns sobre el fet que això "reiniciarà" els nostres cervells, no preocupa als neurocientífics (com jo, jeje). John Stein, professor de Fisiologia a la Universitat d'Oxford diu que "la gent tenia les mateixes pors quan es va inventar la impremta a l'edat mitjana". Colin Blakemore, de la mateixa universitat, afirma que "el cervell té la capacitat de créixer i augmentar la seva mida depenent de com s'usa. Potser l'experiència personal d'haver-se-les amb tanta informació provocarà noves connexions entre les nostres neurones".

Bohn assegura que el que està canviant és la naturalesa (¿essència?) de la informació, més que no pas la quantitat d'informació. I acaba dient que un parell d'hores de conversa amb una persona cara a cara (calculant uns 100 megabits d'informació per segon: observant l'expressió facial, escoltant... tot això que fem sense adonar-nos) requereix el processament de moltes més gigues de les 34 diàries que ens diu l'article.

En fi, està clar que les noves tecnologies evolucionen molt més de pressa del que evolucionaven les 'velles' tecnologies, però també és cert que som animals intel·ligents (alguns més que d'altres), i que si encara som en aquest món és perquè tenim una capacitat inexplorada d'adaptació al medi. Tot i així, l'ordinador hauria de ser una eina, i en cap cas substituir les relacions personals reals.

dijous, 10 de desembre de 2009

Sí, la vida és bella, sens dubte

"Encara no e fet la carta els reis mags. Demano moltes coses pero la cosa qu demano mes es que tu vingis."

Una de les dues ninetes dels meus ulls (8 anyets), fent-me saltar la llagrimeta fàcilment amb un email que m'acaba d'enviar.


dimarts, 10 de novembre de 2009

Home sweet home

Aquest cap de setmana és l'aniversari d'una de les ninetes dels meus ulls. I, és clar, no em puc perdre la festa. ¡Divendres volo cap a caseta! Només serà un cap de setmana, però... ¡serà tot un cap de setmana!

Tinc moltes ganes d'atxutxar-los i de menjar-me'ls a petons.

Aquest cap de setmana veuré molt poqueta gent, però tots els que veuré són molt especials per a mi.

Us enyorooooooooo...

dijous, 15 d’octubre de 2009

Gràcies, GUAPA!


Còctel molotov

He estat reflexionant sobre la societat actual de la informació. Però, és clar, en un nivell molt micro: la meva experiència. Últimament m'adono que els meus canvis d'humor són sobtats, i que l'estona que passo instal·lada en un humor concret (ja sigui bon humor o mal humor) és cada cop més breu. És a dir, que el meu estat d'ànim experimenta més canvis en menys temps. Fa un parell de dies vaig trobar-ne una possible explicació.

Quan obrim el(s) correu(s) ens trobem una sèrie de mails esperant per ser llegits i, en alguns casos, contestats. Si treiem l'spam i els correus massius, i ens quedem amb aquells mails que realment ens importen, no és estrany que alguns d'ells ens provoquin un canvi d'estat d'ànim: bé perquè són bones notícies (o paraules boniques d'algú a qui estimem), bé perquè són males notícies (o són paraules d'algú de qui no en volem saber res). El més habitual és llegir-los tots seguits, de manera que en qüestió de minuts hem pogut llegir un mail d'algú que ens estimem molt, un altre d'algú de qui no tenim gaires ganes de saber-ne res, un altre d'algú estimat, un mail del banc, etc. Per tant, en pocs minuts tot això que llegim ens ha fet sentir feliços i emprenyats, contents, decebuts... Encara no hem començat a pair una d'aquestes emocions, que ja n'estem experimentant una altra d'oposada.

¿Quins efectes pot tenir això, a llarg termini, en la nostra manera de relacionar-nos amb el món? ¿Quins efectes pot tenir amb la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos?

dimecres, 7 d’octubre de 2009

14 dies

Avui ha fet ja dues setmanes que sóc a UK. Plou des de dissabte. El curs ja ha començat i jo em sento una mica menys perduda.

El cap de setmana l'he passat envoltada de gent amb qui m'hi sento molt a gust: el meu germà i els seus companys de pis (de casa, de fet). Hem compartit una sessió de meditació amb el company budista, he llegit, he dormit, he sentit la pluja a la finestra, he passat estones llarguíssimes acaronant un gat, he pres te, m'he deixat sorprendre per la simplicitat i la bellesa.

I he descobert un carrer sense sortida que es diu "Love Lane".


Que cadascú en tregui les seves conclusions...


dimecres, 30 de setembre de 2009

Flat mates


La meva companya de pis és increïble. Com que sóc tímida, no vaig gosar picar a la seva porta (just al costat de la meva) el primer dia, dissabte, quan vaig sentir que arribava a la resi. Afortunadament, ella no és gens tímida, i diumenge va picar a la meva. Ens vam presentar, ens vam caure bé, ens vam posar d'acord amb els temes de convivència: no us havia dit que la resi està dividida en apartaments, i a cada apartament hi ha entre 3 i 6 persones. Per sort, el nostre és de 3 (i de moment, només de 2: a la número 3 no hi ha encara ningú), la qual cosa vol dir que la cuina i el bany només l'hem de compartir 3 persones quan hi siguem tots. Hem decidit compartir els estris, i el segon dia ens en vam anar cap a IKEA per a acabar d'equipar la cuina.

Ahir, després de sentir que el món em queia a sobre perquè no tinc accés a res fins que no tingui claus d'accés (en parlo abastament al meu nou blog: The London X-perience), la Judith (així es diu) es va presentar a la meva habitació amb un ram de flors preciós. Em va arrencar un somriure i vam compartir les nostres increïbles experiències amb la burocràcia londinenca.

Afortunadament, malgrat tot, sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.





diumenge, 27 de setembre de 2009

London i els londinencs

Avui ha estat el meu primer dia sencer a London, tota sola. M'he llevat d'hora, he sortit a esmorzar i a comprar tot de coses que necessitava per a sobreviure a la residència: olla, paella, gots i plats, coberts, menjar, una kettle (per poder-me afartar de te)... He conegut gent molt interessant des d'ahir: m'allotjo al barri del costat de Camden Town, de nom Kentish. La zona és residencial, ni una sola botiga. Però caminant 10 minuts sóc a Camden, el paradís dels compradors compulsius... Samarretes divertides, xapes, tasses, bolsos... I el paradís dels vegetarians: pakis, indis, thais, xinesos...

La compra important l'he feta als magatzems Morrisons, una mena de Corte Inglés barato on pots trobar de tot. Allà m'ha atès una noia molt amable que m'ha ensenyat a fer servir els armariets per guardar el carro de la compra: com que anava carregadíssima, he hagut de fer dos viatges, un amb el menjar i l'altre amb els estris de cuina.

En arribar he endreçat la cuina i m'he fet el dinar.





A l'hora de la migdiada he decidit seguir aprofitant el dia i he fet una rentadora: 2.20 rentar i assecar... Em sembla que passaré d'assecar i em compraré una mini sisí per estendre la roba a l'habitació: l'assecadora tampoc ha deixat la roba completely dry.

Mentre m'esperava que acabés la rentadora, he fet un tomb per la residència, per les zones comunes. A la sala d'estar hi havia només una persona, una noia anglesa que comença la carrera aquest any. Hem estat parlant una estona. Una estona molt agradable, indeed.

Ara sóc a un cafè. Encara no tinc accés a internet perquè no m'he matriculat. I no podré matricular-me fins al dijous, per tant... A pagar.

I apart de tot això, ¿com em sento? El cert és que força animada i entretinguda. La gent no deixa de sorprendre'm i començo a trobar-m'hi bé. Tinc sort que el clima acompanya: he dut el sol amb mi. A casa del meu germà vaig estar molt ben acompanyada. Després de la fantàstica truita de patates els vaig cuinar uns macarrons amb salsa de roquefort per sopar la meva darrera nit allà. Érem 11 a sopar, i tots van quedar molt contents amb la salsa. Aquella nit, l'Agnès (la noia de Zimbawe que treballa com a infermera) em va estar donant un munt de consells a l'hora d'estalviar diners, com per exemple comprar els llibres a Amazon, més tenint en compte que els llibres que jo faré servir són de medicina, i per tant, cars perquè sí. Ahir al matí, quan baixava les maletes per marxar cap a London, el Zbyszek (que és com el papa de tots els que hi viuen) em va fer una forta abraçada i em va dir que quan em senti agobiada de London no dubti a marxar cap allà i fer un weekend de relax. Li prenc la paraula...

Bé, de moment, com que les classes no han començat, puc dedicar estoneta a posar-vos al dia. D'aquí a no res les coses no seran tan fàcils... però seran fantàstiques igualment.

Un petó a tothom.


dijous, 24 de setembre de 2009

¿Qui diu que a Londres plou sempre?

Vaig arribar abans d'ahir a la Gran Bretanya, i encara no he vist la pluja. Al contrari, fa sol tots els dies, els anglesos passegen en màniga curta i sandàlies, i tothom està content. Jo també.

Ahir em vaig creuar amb l'actor Derek Jacobi ("Jo, Claudi", "La Brúixola Daurada", "Gladiator") tot passejant per Tottenham Court (el carrer de les botigues). Avui m'he omplert els ulls de meravella amb un sol radiant que conferia a tot el que tocava d'una lluentor que posava els pèls de punta. Un anglès amb uns ulls espectaculars m'ha ofert un tall de cabell en una cadena d'estilistes (que he rebutjat pel preu, és clar). Una velleta molt velleta m'ha regalat un somriure en seure al tren. Els companys de pis del meu germà m'han deixat un parell de patates i una ceba vermella perquè pogués fer una truita de patates:



¿Què em depararà el divendres?

dimarts, 22 de setembre de 2009

Adéu, Catalunya; hello, London!

El meu viatge a Londres arrenca amb un trasllat de mobles: hem buidat el nostre pis i hem deixat els mobles a casa d'uns amics, en un garatge que feia 2 pisos com el meu... jeje. Les caixes amb llibres, apunts, pijadetes, roba, i la col·lecció de Petits Prínceps, són a casa de les ninetes dels meus ulls. Gràcies Sergi, Lourdes, Lluís, Neus, Pere, Judit i Pau per deixar-me ocupar un espai en les vostres llars. Gràcies, Enric i Maria, per oferir-me casa vostra quan baixi a Barcelona de visita.

El trasllat, deixant de banda els nervis, la histèria, les presses, el caos... va anar com la seda. Érem una bona colla, tots duiem cotxes o furgonetes, i vam enllestir a temps per dinar a cals lavernícoles. Gràcies a tots els d'abans, i al Jordi i la Sònia, la Blanca i el Xavi, el Ferran, l'Enric, el Joan i l'Oriol, per ser pacients, per cedir-me els vostres braços durant unes hores, per ser-hi. :)

Un cop dinats, mentre la canalla i els pixapins em despistaven duent-me a fer un tomb pel poble, els altres es van posar mans a l'obra: van organitzar una festassa increïble, ¡amb concert i tot! Els que saben tocar algun instrument es van posar a assajar les corrandes dels Manel, i després, és clar, em van fer cantar unes corrandes que havien escrit per a l'ocasió (no van tenir "webs" a cantar-les ells...). Val a dir que si s'ho proposessin farien una banda ben xula. Gràcies Sergi, Ferran, Albert i Lluís: sou uns craks. I gràcies als poetes que van composar les corrandes.

El que havia de ser un berenar senzillet es va convertir en un àpat de categoria, i és que en aquell poble no saben fer les coses de manera senzilla, vaja. ¡I sort! Segur que tothom que hi va ser va agrair les pizzes casolanes, les coques de l'àvia, el cava dels Cuscó, el pastís de carabassó... i, és clar, el pastís de xocolata dedicat. Gràcies als cuiners i les cuineres que van delectar-nos el paladar.

¡I els regals! Perquè també n'hi va haver: oli d'oliva (perquè aquí a Anglaterra tot ho cuinen amb mantega, ¡puaj!), una guia de Londres amb unes aquarel·les precioses, un Petit Príncep en gallec, un pin del Petit Príncep (¡quadrat!), mitjons ben gruixuts, targetes amb dedicatòries diverses, i un ex-libris personalitzat: el Petit Príncep i el meu nom.

Gràcies Guillem, Eva i Marina, Enric, Albert, Carme, Francesc, Marcel, Enric, Mila i Xènia, Xavi i Blanca, Enric i Maria, Jordi, Luisa i Helena, Jordi i Sònia, Neus, Pere, Judit i Pau, Lluís, Albert, Sergi, Lourdes i ???, Ferran. (Espero no deixar-me ningú... No és que tingui jet-lag, però estic literàriament morta). Gràcies a tots per ser-hi, per estimar-me, per aguantar-me. US ESTIMO.

Gràcies, mama, per deixar-me el teu cotxe tots aquests mesos, per matinar avui per a agafar un tren fins a l'aeroport i fer-me una abraçada de comiat. Gràcies, iaia, perquè de no ser per tu ara no estaria escrivint això en aquest magnífic Mac. Gràcies a tots els que, pel motiu que fos, diumenge no hi van poder ser: hi éreu, igualment, aquí dins.

Ara sóc a l'altra banda del canal de la Manxa. Londres m'ha rebut amb un cel blau encisador, i una temperatura d'allò més agradable. ¿Què em depararà el futur? Sigui el que sigui, serà fantàstic.

Hello, London. Get ready: I'm here!


diumenge, 13 de setembre de 2009

L'enyor

Trona. És un diumenge trist. Fa unes hores que escolto música per a no pensar, mentre destrio la roba que llenço, la roba que guardo, la roba que vindrà amb mi a Londres.

Londres. El futur. La culminació d'anys d'esforç per ser diferent, perquè la mediocritat no m'enxampi. Londres. La dimensió desconeguda. M'hi encaro amb incertesa, amb por. Por a l'oblit. Por a desaparèixer de les vides de tantes persones. D'algunes persones. D'una persona.

¡Londres és aquí mateix!, em direu. Dues hores d'avió i ja torno a ser a casa. Però no és la distància física la que m'espanta. Aquesta fa segles que la vam superar. És l'altra. La distància d'aquí dins. La més difícil de gestionar. ¿Sempre ens quedarà Barcelona? Diuen que totes les ferides acaben cicatritzant, i deu ser cert, perquè al final me n'he acabat sortint. ¿I l'amistat? ¿S'esvairà? L'aire que entra per la finestra és fred. Pot ser que plogui.

Tanco una etapa en què la melancolia i la fantasia han anat de la mà. Una etapa de dos anys en els quals m'he sentit perduda, malgrat la teràpia, el ioga, els amics, els estudis, la feina... Em sentia en el camí, però perduda: caminant sense saber cap a on. Ara sé cap a on camino: m'allunyo.

Un dia vaig cridar ben fort: "La monotonia és avorrida", i el clatellot ha estat efectiu. He viscut dos anys de caos, emocional, intel·lectual, sentimental. Ara crido ben fort: "Necessito estabilitat". No sé si Londres és la solució, però com a mínim és un canvi d'aires. Aquí l'aire està massa viciat.

Engego una nova etapa. Començo de zero. M'instal·lo en una ciutat que amb prou feines conec, on parlen una llengua que no és la meva. Una ciutat plena de cares noves, de maneres de fer diferents. Una ciutat més gran que la meva, amb més gent i més carrers, amb menys sol i més boira, més soroll i més parcs, més museus i menys platges, més fred i menys amics.

Ha començat a ploure.


Carla Bruni, Chanson Triste

dissabte, 12 de setembre de 2009

L'aventura londinenca

Comença el compte enrere. D'aquí a poc més d'una setmana marxaré a Londres a estudiar. Alguns de vosaltres m'heu demanat que faci un blog sobre la meva estada allà, però crec que el més sensat serà filtrar les anècdotes segons siguin lingüístiques, emocionals, sexuals o literàries, i anar fent posts en els blogs que ja tinc (que en són uns quants). Per tant, estareu al corrent de les meves experiències a la ciutat de la boira a mesura que actualitzi els blogs que ja coneixeu.

I seguiré escrivint en català, perquè al cap i a la fi, és la meva llengua.

dimarts, 11 d’agost de 2009

dissabte, 23 de maig de 2009

divendres, 3 d’abril de 2009

Peces i fragments

Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.

Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.



Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.



¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?

Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.


diumenge, 29 de març de 2009

(i)realitat

Em deia una amiga fa poc que no entén la gent que no actua perquè creu que sap com respondran els altres. És a dir, la gent que no fa les coses que vol fer, que no diu les coses que té ganes de dir, per por de descobrir que allò que rebrà dels altres és precisament el que ha imaginat. Per tant, en certa manera, estem parlant d'una mena de por a ser rebutjat. ¿I qui no ha sentit aquesta por alguna vegada? Hi ha aquella dita: "El no ja el tens". Se suposa que apel·lant a la sabiesa popular, cal actuar sempre, perquè hi ha una possibilitat que la resposta sigui "sí". Però, ¿què passa quan la possibilitat del "no" ens paralitza? ¿Què passa quan la por al "no" és més forta que qualsevol desig del "sí"? Doncs que ens quedem com estem, que no fem cap pas, que ens resignem.

¿I què passa quan, al contrari, la fantasia ens presenta un "sí" que no existeix, que no pot existir, que sabem que no existirà, mai? El poder d'aquest "sí" irreal, impossible, ens condueix a fer qualsevol cosa per tal de seguir vivint en la il·lusió. Pot fer-nos distorsionar la realitat fins a límits insospitats, perquè volem que les coses siguin com hem imaginat. I en aquesta lluita interna per discernir què és real i què no ho és, creiem entendre en la foscor de la nit la paraula que estàvem esperant, i fem d'un gest inconscient tota una declaració d'intencions.

dijous, 26 de març de 2009

Resistències

Avui he tingut al damunt (literalment) una persona bloquejant-me. Era un exercici força interessant on experimentàvem els nostres límits. En un moment en què feia estona que lluitava amb totes les meves forces per treure-me-la de sobre, m'he angoixat. M'he sentit oprimida, atrapada, tancada. Jo només podia pensar que era impossible sortir-ne, perquè ella pesava més que jo. I llavors me n'he adonat: si deixo de lluitar contra ella, si senzillament em moc lentament per tal que no pugui preveure els meus moviments, en algun moment podré fer-la caure de damunt meu. Cal tenir paciència.

En la vida ens trobem en situacions similars constantment; situacions que ens angoixen, de les quals volem sortir-ne però per més que lluitem no tenim manera de fer-ho. I és que la solució no és la lluita, sinó l'espera, l'observació, l'anàlisi... Al final, tot arriba. Només cal estar a l'aguait i esperar el moment idoni.

diumenge, 22 de març de 2009

divendres, 20 de març de 2009

Mitomania

Dimarts, sensei Haruki Murakami va venir a Barcelona a presentar el seu darrer llibre (que pel que sé, es traduirà abans al gallec que no pas al català o al castellà). L'esdeveniment era a la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps. L'entrevistava la Isabel Coixet. Com podeu imaginar, jo no m'ho podia perdre. Vaig fer 2 hores de cua per seure a terra en una sala contigua a l'auditori i veure'ls per una pantalla que emetia l'entrevista pels que no havíem arribat prou d'hora (només hi havia lloc per a 150 persones a l'auditori). Després de l'entrevista, vaig fer més d'una hora de cua perquè em signés un llibre. Aquí el teniu. Podríem dir que em sentia com una nena amb sabates noves.





I si això us sembla poc mitòman, l'endemà me n'anava a veure en Goran Bregovic tocant amb la seva fantàstica banda al Palau de la Música. Des del primer moment ens va mantenir suant ballant saltant cridant gaudint volant... I en acabar, vaig anar a esperar els artistes perquè em signessin l'entrada i es deixessin fer fotos amb nosaltres. Val a dir que els va fer molta il·lu, perquè només érem les 3 boges de la foto que veieu a sota i un senyor amb barba que es va oferir a fer-nos-la. En fi, he mort de pell de gallina dos dies seguits aquesta setmana. ¿Què més puc demanar?



Sí, la que fa cara de flipada sóc jo...

diumenge, 15 de març de 2009

dijous, 5 de març de 2009

Per morir de pell de gallina



Ederlezi, Goran Bregovic

(Volia una versió en directe, però no n'he trobat cap de prou qualitat).

The things that I miss

Un matí esmorzant junts a taula. Un petó que-vagi-bé-el-dia. Una mirada còmplice. Un record compartit. Un missatge al mòbil t'enyoro-preciosa. Una abraçada quan ploro. Un t'estimo sense veu. Un petó com-ha-anat-el-dia, què-sopem-guapa, ha-trucat-ta-mare. Una tarda mandrejant. Una pel·li sofà crispetes manta. Unes mans a la cintura. Un sopar amb amics. Un refresc a mitges. Un atac per sorpresa. Una nit sense dormir. Un matí esmorzant junts al llit.

dijous, 26 de febrer de 2009

L'amour, mmm, pas pour moi

¿Què és l'amor? ¿Algú m'ho sabria explicar? El meu professor de l'assignatura "El tema del amor en la literatura española e hispanoamericana" començava la primera classe dient que l'amor no existeix: "És un invent per sotmetre la dona". Evidentment, parlava de l'amor cortès, de la fin'amors, que tenia les dones emboirades tot el dia, perdent la compostura per un trovador afeminat que li cantava bestieses diverses sota la finestra (consti que m'encanta la literatura trovadoresca).

L'amor. Un sentiment. Fins aquí estem tots d'acord. I si és un sentiment, ¿es pot fer passar pel filtre de la raó? ¿Es pot "saber que s'estima algú" però "no sentir-ho"? Em costa d'imaginar. Em costa fins i tot d'imaginar una justificació que em pugui convèncer. I sóc cerebral, creieu-me. Però sí, es veu que passa, i més del que ens pensem.

L'amor. Me n'he atipat tant que ara no puc ni sentir-ne a parlar. Em molesta que la gent es faci petons davant meu, em molesta veure els amics agafats de la mà, em molesta fins i tot anar al cinema i que pertot es respiri amor. Em molesta que em molesti...

Love fades, deia en Woody Allen. I potser té raó. És evident que no podem viure sempre encaterinats, fent el papallona, perquè seria insuportable. El nostre cos no aguantaria un ritme de vida tan frenètic i dispers. ¿Què passa quan les papallones desapareixen? Diuen que arriba l'AMOR, el de debò, amb majúscules. ¡Ostres! Sona contundent. El de debò. ¿Que n'hi ha que no ho sigui? Bé, i llavors aquest amor de debò, sembla que tard o d'hora també pot acabar-se, esfumar-se, fondre's. ¿I llavors? Llavors res. O sí, sempre queda el conformisme, el costum, l'hàbit, allò del "más vale malo conocido...", de "qui dies passa, anys empeny". ¿De debò? ¿Val més? Jo crec que mai no és tard per descobrir, per descobrir-se.

L'amor. Un amic em pregunta: "Algú que deixa la parella perquè creu que serà feliç amb algú altre, ¿ho sap de debò que ho serà, o passat un temps tornarà a pensar el mateix i també la deixarà? Qui fa això, ¿està realment buscant ser feliç o el que persegueix és l'horitzó?" Buf, difícil pregunta. Però tenint en compte que "he perseguit l'horitzó" tota la meva vida, segons com es miri, el que puc assegurar és que ningú no sap si és per sempre, ningú no sap si serà feliç quedant-se o marxant (d'això anava, la vida, oi?), però és actuant que se n'aprèn, és caminant que trobem les respostes. Si ens quedem quiets no vindran a picar a la porta. Cal sortir a buscar-les.

L'amor, quelle connerie. ¡Love sucks! Però, ¿com és que no sabem viure sense amor?






dijous, 19 de febrer de 2009

Acceptació

De vegades és difícil acceptar la situació que vivim, acceptar els nostres sentiments i emocions provocats per un fet, per una persona, per una paraula, acceptar la derrota, acceptar un "no", acceptar la pèrdua, la separació, la mort, acceptar la monotonia, acceptar les pròpies limitacions i dificultats. Però cal fer-ho. Només en l'acceptació trobarem la felicitat. Perquè la felicitat no és passar-se el dia rient. Això és felicitat externa, i no és difícil de mantenir, però és buida com el fum. La felicitat interna és aquella que costa més d'aconseguir i no perdre. És feliç qui accepta la vida tal com és, i l'accepta com un regal. Diu Virginia Satir que la felicitat arriba quan contestem "Bé" a la segona pregunta:

-¿Com estàs?
-Enfadada/Trista/Dolguda...
-¿I com estàs estant enfadada/trista/dolguda?
-Bé.

Avui és el primer dia de la meva vida. Avui trio ser feliç. Avui torno a somriure.

diumenge, 8 de febrer de 2009

La Cenicienta que no quería comer perdices

Aquí teniu un petit fragment d'un conte que m'encanta. La Ventafocs és vegetariana i no li agraden les sabates de taló...



Text: Nunila López Salamero
Il·lustracions: Myriam Cameros Sierra

Gaza

No podia quedar-me de braços creuats, oi?

dimarts, 13 de gener de 2009

Riure d'un mateix

És una d'aquelles pràctiques tan sanes que tot psicòleg recomana. Avui m'he fet un fart de riure de mi mateixa: fa 3 anys que visc al cul del món, i quan arriba l'hivern al cul del món hi fot una rasca que no deixa bestiola amb vida. Com podeu imaginar, no tinc calefacció (no tenia ascensor fins fa uns mesos!), i m'apanyo amb una estufa de butà. Quan el butà s'acaba, comença la tragèdia: aquí el butanero no passa com a la ciutat comtal casa per casa. Bé, això és el que jo pensava (tots aquests anys), perquè resulta que sí que passa, però fa només allò de picar les bombones sense picar els timbres, de manera que qui viu en un pis interior, com és el meu cas, no s'entera del que passa extramurs.

I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.

dilluns, 12 de gener de 2009

Proud of me

Al final el Ferran tindrà raó i els de la uni se'm quedaran... De moment dos professors ja m'han proposat un contracte per a col·laborar en la fase final d'un projecte sobre sintaxi de la llengua de signes catalana. Un altre profe em vol al projecte d'adaptació al català i estandardització dels tests de diagnòstic d'afàsies, i la professora que em va pescar quan començava Filologia Catalana (i és la culpable que jo sigui lingüista) m'ha demanat que faci una classe als alumnes de primer un dia d'aquest quadrimestre sobre les llengües de signes.

Estic que no hi cabo dins meu!

I per acabar de sentir-me orgullosa de mi, avui he començat a valorar-me: s'ha acabat estimar a qui no m'estima.


diumenge, 11 de gener de 2009

Malalties

Si hi ha una cosa pitjor que estar malalta és estar malalta i sola. És clar que de malalties n'hi ha de moltes menes: n'hi ha del cos, de la ment i de l'ànima. Quan s'està malalta d'amor no hi ha medicament que ajudi a paliar-ne els símptomes. L'únic que es pot fer és trucar a una amiga i plorar. Si a més s'està malalta físicament la cosa ja és més fotuda, perquè se't treuen fins i tot les ganes de trucar ningú. Si tens algú al costat que et faci sopeta, t'abraci i es cuidi de donar-te els medicaments prescrits pel metge, la vida és molt més bella. Si en canvi mires al teu voltant i només hi veus parets fredes i habitacions buides, i et mires al mirall i et dius que, un cop més, et tocarà fer-t'ho tot soleta (la sopa, les abraçades, els medicaments), la vida es fa una mica menys bella. Si a sobre has d'acabar contrarellotge un treball per enviar-lo al professor abans de mitjanit, amb tremolors (de fred, de dolor, de tristor), amb manca de ganes pel mal de cap i d'estómac, i manca de concentració pel mal de cor (del cor emocional, no pas del físic, tot i que també), llavors penses que la vida és una merda i que no hi ha res pitjor al món que estar sola. O sí, estar sola i malalta.


dimarts, 6 de gener de 2009

Love seller

De vegades, no sé com ni per què, m'envaeix l'amor, més ben dit, tinc atacs d'amor, sento que em surt per cadascun dels porus de la meva pell, i necessito compartir-lo amb algú perquè si no crec que acabaré convertida en un castell de focs, esclatant en mil espurnes de colors que es fonen i es perden en la immensitat del cel. Si a més estic escoltant una música que m'evoqui més amor, el risc d'explotar és encara més alt. I llavors em pregunto, ¿per què no hi ha ningú al meu costat en aquest precís instant a qui pugui donar tot això?

Fa un parell de dies se'm va acudir que potser podria fer saquets d'amor i vendre'ls a qui els necessiti. Un amic em va dir que me'n comprava un per a una veïna antipàtica. Potser no em pago el màster a Londres, però segurament em quedaré més descansada. Tinc saquets de mig kilo, saquets de kilo i sacs de 5 kilos. ¿Quants en voleu?



La nit de Reis

És la nit més maca de totes les de l'any. No importa que les coses no ens vagin del tot bé, que la vida sigui complicada, que no sapiguem ben bé cap on tirar: la nit de Reis tot és color, llum i somriures, els somriures de mil·lers de nens que esperen impacients l'arribada de ses majestats, els somriures dels adults que per un instant recorden quan eren nens, els somriures dels Reis veient tota la felicitat que provoquen.

Quan ets nen, és la màgia, la il·lusió, el que et fa brillar els ulls. Quan ets adult, participar en aquesta nit de fantasia és el millor regal. Al poble on viuen les dues ninetes dels meus ulls la cavalcada és molt especial. També ho és la preparació dels regals, embolicar, enganxar etiquetes, col·locar els paquets sobre el sofà...

Us desitjo que els Reis d'Orient us portin a tots tot allò que heu demanat per al 2009.