dijous, 25 de desembre del 2008

Regals especials

Per Nadal sempre hi ha algú que em sorprèn amb un regal inesperat. Qui em coneix sap que sóc fàcil de contentar: unes arracades o una llibreta m'arriben al cor, perquè quan rebo un regal m'agrada pensar que qui me'l fa m'ha dedicat un instant de la seva vida a l'hora de triar-lo. Els de la mama són sempre fora de sèrie, no cal dir-ho.

Però aquest any algú ha dedicat setmanes a elaborar el meu regal de Reis: són dues persones molt especials en la vida de la llenguaddicta que, per demostrar-li com l'estimen, han agafat tots els seus contes i poemes i els han convertit en un llibre, amb una edició acuradíssima i una dedicatòria d'aquelles que fa saltar la llagrimeta.


Gràcies. M'heu fet molt feliç.


dimarts, 23 de desembre del 2008

La meva carta als Reis

L'any 2009 vull aprendre a estimar-me per poder estimar la gent que m'envolta.
Vull aprendre a valorar-me per qui sóc, per com sóc, no per qui els altres pensen que sóc.
Vull aprendre a dir "no" i a dir "adéu" quan és el moment adequat de dir-ho, i que no faci mal.
Vull aprendre a caminar sola, trepitjant amb força i seguretat.
Vull deixar de fer coses que sé que em fan mal.

L'any 2009 vull compartir-lo amb vosaltres, que em llegiu, que m'estimeu, que m'enteneu, que sempre hi sou quan us necessito; i vull donar-vos el millor de mi.

La vida és bella.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Ja és Nadal

No és que el Nadal sigui una època de l'any que m'entusiasmi, per ser sincera, però sí que hi ha un element que em fa sentir que el Nadal ja ha arribat (i no és l'anunci de El Corte Inglés): els nens de San Ildefonso cantant el dia 22. Val a dir que la cantarella era molt més afortunada quan deien allò de "150.000 peseeeeeeetas", que no pas ara que fan un forçadíssim "miiiileuros". El sorteig del 22 de desembre és la banda sonora de qualsevol lloc on vagis un dia com aquest: al mercat, a la cafeteria, a la feina, a depilar-te (...). I a casa també, com no.

Nadal és per a mi un moment de reflexió, de fer balanç de com ha anat l'any, de revisar els propòsits que vaig escriure a finals de l'any anterior i reformular-los de cara a l'any vinent. Una amiga em va ensenyar el seu mètode per a escriure els propòsits (als quals jo deia fins llavors "la carta als Reis"): dibuixa un mapa en una cartolina, i hi va col·locant tot d'afirmacions que haurà de realitzar al llarg de l'any que entra. D'això en diu "el mapa del tresor". Per si algú de vosaltres s'hi anima, el vostre mapa del tresor cal que tingui afirmacions en present d'indicatiu, que siguin referides només a vosaltres mateixos, i que estiguin detallades al màxim possible. No s'hi val escriure coses com "vull la pau al món", perquè el mapa del tresor és una llista de propòsits propis, de tot allò que voleu fer. Cal que un cop fet el pengeu en un lloc visible de casa, i que de tant en tant el rellegiu. Si acabat l'any, quan toca revisar-lo, algun dels propòsits s'ha complert a mitges voldrà dir que potser la formulació no era la correcta (si heu escrit per exemple "al 2009 canvio de feina" pot ser que us sorprengui acabar el 2009 descobrint que s'ha complert, però que tan de bo no ho hagués fet, ja que un desig com aquest cal concretar-lo bé: "al 2009 treballo en una empresa on em paguen més de XXX -el que us sembli- i on la feina que faig és la que m'agrada", per posar un exemple).

Espero que els vostres mapes del tresor es compleixin, que els Reis us portin molta felicitat i molta salut, i que avui us toqui alguna cosa a la loteria (la Grossa no, em sap greu però em tocarà a mi).

FELIÇ ANY 9


dimecres, 17 de desembre del 2008

Acabar la carrera

Avui és l'últim dia de classes del primer quadrimestre (últim per a mi) a la UB. Pensava que en llevar-me avui sentiria un pessigolleig, però no. És un dia com qualsevol altre: m'he llevat tard, he posat la rentadora, he consultat el correu... Res fora de l'habitual. Potser sigui perquè encara no he acabat realment la carrera: em falta lliurar un treball al gener i fer un examen. No cal dir que no m'amoïna això, de treballs i d'exàmens n'he fet un bon grapat (a aquestes alçades...). M'agrada fer-ne, fins i tot. Sé que sona a bitxo raro, però qui em coneix sap que és cert: per més que sempre tinc nervis abans de començar un examen, m'encanta fer-ne, m'encanta que els profes em sorprenguin amb preguntes que no m'esperava i haver de fer servir les neurones per tal de contestar-les.

Però, una certa recança sí que sento. Fa tants anys que trepitjo aules universitàries que ja ho estic trobant a faltar. Sé que és una recança temporal: al setembre començaré un màster, ja sigui a Londres o aquí. Però per setembre encara falten 8 mesos sencers i part d'un altre. Durant 8 mesos no seré estudiant universitària... Ostres, quina sensació més estranya...

divendres, 12 de desembre del 2008

Som com som

Diu en Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò: "Som com som, i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió".

Si no us digués res sobre el tema central del llibre, a partir d'aquestes paraules podríeu pensar que és un tractat sobre la condició humana. Si us dic que és un estudi lingüístic sobre les metàfores de la vida quotidiana (parafrasejant el títol de l'exitós llibre de Lakoff i Johnson, Metaphors we live by), pensareu que he tret la frase de context. Sí i no. Evidentment, l'he treta de context si tenim en compte que la frase triada està inserida en un paràgraf, un capítol, tot un llibre. I és evident que dins aquest context vol dir el que vol dir: les persones emprem metàfores perquè les necessitem, perquè per entendre el món necessitem representar-nos-el d'una manera propera a nosaltres.

Però no l'he treta de context si tenim en compte el meu, de context. En el moment en què jo llegia aquesta frase els meus pensaments viatjaven, en paral·lel a la lectura, precisament entre la realitat i la fantasia.

Hi ha dies en què tenim clara la distinció entre l'una i l'altra. N'hi ha, en canvi, que no sabríem dibuixar la línia divisòria entre el que és real i el que només existeix dins el nostre imaginari particular. ¿Quantes vegades no haureu malinterpretat un gest, una paraula, perquè dins el vostre cap fa temps que doneu voltes a una pel·lícula de la qual en sou guionista, director i protagonista alhora? Diuen els entesos que fantasejar no és dolent, sempre i quan es tingui clar que la fantasia és irreal. Si abans d'anar a dormir, en aquella estona entre vigília i sopor, deixem volar la imaginació i tornem a creure en prínceps blaus, i creem una realitat tal com ens agradaria que fos, endavant: les nostres neurones estan treballant, i això sempre és bo. Però, ai las, quan ens quedem atrapats en un somni etern, un estat oníric que transforma el nostre món i el pinta del color que més ens agrada. Llavors perdem el control sobre la nostra imaginació, i no som capaços de distingir el que és real del que no ho és.

Diuen que d'il·lusions també es pot viure. No ho tinc tan clar... Hi ha qui sempre viu en la realitat absoluta, i els admiro per això. Potser no arrisquen tant com els il·lusos, potser s'estimen més no patir. Hi ha qui viu constantment en la fantasia, i també els admiro, perquè en la seva isolació també es protegeixen del patiment, a la seva manera. Però hi ha qui viu a cavall entre la realitat i la il·lusió, i aquests (que en som molts) patim. Patim quan les coses que crèiem per sempre s'acaben. Patim quan allò que era real en el nostre imaginari se'ns revela fantasia en la nostra realitat. Patim quan ens hem d'allunyar d'aquells a qui estimem, malgrat no ser el que volem fer. I allunyar-nos-en ens acosta a la por de morir, de deixar d'existir per als altres. De desaparèixer per sempre més del pensament de qui ens ha estimat.

Però som com som, oi?

divendres, 5 de desembre del 2008

L'enyor

Un dels sentiments més profunds i dolorosos que patim els humans és l'enyor. La buidor que deixa algú quan se'n va, la certesa irremeiable de la seva absència. L'esperança de retrobar-lo en un futur llunyà. És un sentiment sovint acompanyat d'un cert consol: si enyorem és perquè hem tingut. Si hem tingut, som afortunats.

Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...

Sí, sens dubte, un dels sentiments més dolorosos.