dimecres, 17 de desembre de 2008

Acabar la carrera

Avui és l'últim dia de classes del primer quadrimestre (últim per a mi) a la UB. Pensava que en llevar-me avui sentiria un pessigolleig, però no. És un dia com qualsevol altre: m'he llevat tard, he posat la rentadora, he consultat el correu... Res fora de l'habitual. Potser sigui perquè encara no he acabat realment la carrera: em falta lliurar un treball al gener i fer un examen. No cal dir que no m'amoïna això, de treballs i d'exàmens n'he fet un bon grapat (a aquestes alçades...). M'agrada fer-ne, fins i tot. Sé que sona a bitxo raro, però qui em coneix sap que és cert: per més que sempre tinc nervis abans de començar un examen, m'encanta fer-ne, m'encanta que els profes em sorprenguin amb preguntes que no m'esperava i haver de fer servir les neurones per tal de contestar-les.

Però, una certa recança sí que sento. Fa tants anys que trepitjo aules universitàries que ja ho estic trobant a faltar. Sé que és una recança temporal: al setembre començaré un màster, ja sigui a Londres o aquí. Però per setembre encara falten 8 mesos sencers i part d'un altre. Durant 8 mesos no seré estudiant universitària... Ostres, quina sensació més estranya...

3 comentaris:

òscar ha dit...

jo vaig sentir-me alliberat en acabar-la. era com una petita pedra a la sabata que tenia ganes de treure'm de dins.
entenc, però, que una situació d'impàs com la que expliques es faci estranya. molts mesos per endavant en situació de ... llicenciada a l'espera de mestratge! passaran volant, segur! :)

abraçada!

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, òscar. Així ho espero...

Ene ha dit...

Si és que, per més defectes que tingui la (nostra) Universitat, certs aromes —i elements implícits— seus la fan un escenari misteriosament atraient.