dijous, 26 de febrer de 2009

L'amour, mmm, pas pour moi

¿Què és l'amor? ¿Algú m'ho sabria explicar? El meu professor de l'assignatura "El tema del amor en la literatura española e hispanoamericana" començava la primera classe dient que l'amor no existeix: "És un invent per sotmetre la dona". Evidentment, parlava de l'amor cortès, de la fin'amors, que tenia les dones emboirades tot el dia, perdent la compostura per un trovador afeminat que li cantava bestieses diverses sota la finestra (consti que m'encanta la literatura trovadoresca).

L'amor. Un sentiment. Fins aquí estem tots d'acord. I si és un sentiment, ¿es pot fer passar pel filtre de la raó? ¿Es pot "saber que s'estima algú" però "no sentir-ho"? Em costa d'imaginar. Em costa fins i tot d'imaginar una justificació que em pugui convèncer. I sóc cerebral, creieu-me. Però sí, es veu que passa, i més del que ens pensem.

L'amor. Me n'he atipat tant que ara no puc ni sentir-ne a parlar. Em molesta que la gent es faci petons davant meu, em molesta veure els amics agafats de la mà, em molesta fins i tot anar al cinema i que pertot es respiri amor. Em molesta que em molesti...

Love fades, deia en Woody Allen. I potser té raó. És evident que no podem viure sempre encaterinats, fent el papallona, perquè seria insuportable. El nostre cos no aguantaria un ritme de vida tan frenètic i dispers. ¿Què passa quan les papallones desapareixen? Diuen que arriba l'AMOR, el de debò, amb majúscules. ¡Ostres! Sona contundent. El de debò. ¿Que n'hi ha que no ho sigui? Bé, i llavors aquest amor de debò, sembla que tard o d'hora també pot acabar-se, esfumar-se, fondre's. ¿I llavors? Llavors res. O sí, sempre queda el conformisme, el costum, l'hàbit, allò del "más vale malo conocido...", de "qui dies passa, anys empeny". ¿De debò? ¿Val més? Jo crec que mai no és tard per descobrir, per descobrir-se.

L'amor. Un amic em pregunta: "Algú que deixa la parella perquè creu que serà feliç amb algú altre, ¿ho sap de debò que ho serà, o passat un temps tornarà a pensar el mateix i també la deixarà? Qui fa això, ¿està realment buscant ser feliç o el que persegueix és l'horitzó?" Buf, difícil pregunta. Però tenint en compte que "he perseguit l'horitzó" tota la meva vida, segons com es miri, el que puc assegurar és que ningú no sap si és per sempre, ningú no sap si serà feliç quedant-se o marxant (d'això anava, la vida, oi?), però és actuant que se n'aprèn, és caminant que trobem les respostes. Si ens quedem quiets no vindran a picar a la porta. Cal sortir a buscar-les.

L'amor, quelle connerie. ¡Love sucks! Però, ¿com és que no sabem viure sense amor?






dijous, 19 de febrer de 2009

Acceptació

De vegades és difícil acceptar la situació que vivim, acceptar els nostres sentiments i emocions provocats per un fet, per una persona, per una paraula, acceptar la derrota, acceptar un "no", acceptar la pèrdua, la separació, la mort, acceptar la monotonia, acceptar les pròpies limitacions i dificultats. Però cal fer-ho. Només en l'acceptació trobarem la felicitat. Perquè la felicitat no és passar-se el dia rient. Això és felicitat externa, i no és difícil de mantenir, però és buida com el fum. La felicitat interna és aquella que costa més d'aconseguir i no perdre. És feliç qui accepta la vida tal com és, i l'accepta com un regal. Diu Virginia Satir que la felicitat arriba quan contestem "Bé" a la segona pregunta:

-¿Com estàs?
-Enfadada/Trista/Dolguda...
-¿I com estàs estant enfadada/trista/dolguda?
-Bé.

Avui és el primer dia de la meva vida. Avui trio ser feliç. Avui torno a somriure.

diumenge, 8 de febrer de 2009

La Cenicienta que no quería comer perdices

Aquí teniu un petit fragment d'un conte que m'encanta. La Ventafocs és vegetariana i no li agraden les sabates de taló...



Text: Nunila López Salamero
Il·lustracions: Myriam Cameros Sierra

Gaza

No podia quedar-me de braços creuats, oi?