dimecres, 28 de desembre de 2011

Revisió anual

Ahir nit vaig parlar 3 hores, via skype, amb una amiga que fa 6 anys que viu a Berlín. El darrer cop que ens vam connectar per a parlar en directe va ser ara fa un any, la nit de cap d'any precisament. És curiós com les converses (la de llavors i la d'ahir) se semblen. Si bé hi ha diferències en el grau de maduresa (i en la ubicació: jo per cap d'any de l'any passat era a Rochester), els temes van ser ben bé els mateixos. I pel meu cantó, el tema que més protagonisme va tenir va ser l'amor (o més aviat el desamor).

En acabar la conversa em vaig adonar que en un any no he après res de res: fa un any estava enamorada d'un polonès de 26 anys que no m'estimava (però amb qui de tant en tant compartíem les delícies de la carn -humana), i que precisament per aquelles dates m'havia donat un disgust amb una tonteria que jo vaig fer molt més gran del que en realitat era. Ara estic enamorada d'un anglès de 24 anys que m'estima (però amb qui no hem passat del sexe manual), i que fa dos dies s'acaba de decidir sobre si sóc o no una amiga per a ell... Total, que segueixo igual com estava.

Ahir, un cop més, la conversa amb aquesta amiga em va servir per a fer revisió de l'any que marxa, per tal de poder fer la carta als Reis pel 2012. El 2011 ha estat un any on, si hagués de fer servir l'estadística per a calcular el temps que he dedicat a cadascun dels àmbits importants de la meva vida, el gràfic resultant vindria a ser una cosa així:


Per tant, aquí teniu la meva carta als Reis.

Estimats Reis d'Orient,

Com que l'any 2011 no m'he portat gens bé (he dedicat molt poc temps a les coses importants de debò i he perdut molt de temps i energia en coses que em perjudicaven), aquest any demano carbó. Molt de carbó per tal de poder fer un foc ben gran i cremar tota la ràbia, la gelosia, la tristor, el desencant, l'avorriment, la mandra, l'aferrament*, l'enveja i l'estupidesa, i així poder fer lloc per a l'amor, la generositat, l'alegria, la il·lusió, les ganes de fer coses, el desaferrament, la comprensió i la saviesa.

Per a l'any 2012 demano:
-Una beca (tant me fa si és la del Ministeri o la de la Generalitat), que arribi com a molt tard al febrer.
-Un lloc per viure (tant me fa si és a Lavern o a Barcelona), que arribi com a molt tard al març.

Si em porteu aquestes dues coses, jo em comprometo a:
-Dedicar-me de valent a preparar el meu projecte de recerca.
-Dedicar-me de valent a estudiar (èuscar i el text de teatre), practicar clarinet, meditar.
-Dedicar-me de valent a preparar les classes d'anglès dels meus alumnes, grans i petits.
-Dedicar-me de valent als meus amics i la meva família: passar més temps real i menys de virtual amb ells.
-Dedicar-me de valent a mi mateixa: estimar-me, cuidar-me, fer-me petons i abraçades, perdonar-me els errors (i aprendre'n), somriure, cantar i ballar.
-Fer que al final del 2012 el gràfic hagi canviat i sigui una cosa similar a això:


Moltíssimes gràcies, i fins l'any que ve.



*Apego, en castellà; attachment, en anglès. Què voleu que us digui, aferrament em sona horrible...

dilluns, 28 de novembre de 2011

Mooncup, adéu tampons i compreses



Atenció, noies. Aquesta entrada tan especial i tan diferent de les que acostumo a fer em serveix per presentar-vos la Mooncup (o copa menstrual). Ara que fa 4 anys que la faig servir, puc publicar aquest post que feia anys havia començat a escriure.






¿Què és la Mooncup?

La copa menstrual és un petit contenidor (o recollidor, podríem dir), tal com veieu a la foto. Està feta de silicona i té uns petits foradets a la part de dalt que fa que s'adapti perfectament a l'interior de la vagina, de manera que un cop col·locada no hi ha res que la faci moure. La cueta que li veieu a la fotografia és tan sols per a quan aprens a posar-la i treure-la: calen uns quants intents per tal d'agafar confiança i soltura, i els primers cops la cueta ajuda.

De copes menstruals n'hi ha diverses marques. Jo tan sols he provat aquesta, però tinc amigues que apart de la Mooncup n'han provat d'altres, i em confirmen que es queden amb la Mooncup. Aquesta marca proporciona dues talles: A i B. La talla A és per a dones de més de 30 anys (hagin tingut fills o no) i dones que hagin tingut parts vaginals (tinguin l'edat que tinguin). La talla B és per a dones de menys de 30 anys (que no hagin tingut fills), i dones que hagin tingut parts per cesària. Com veieu, tot té a veure amb el fet que a partir dels 30 (i amb el part vaginal) el nostre cos canvia.

Posar-la i treure-la

Per descomptat, per a un ús correcte de la copa menstrual, llegiu bé tota la informació de la pàgina, i si us decidiu a comprar-la, llegiu-ne bé les instruccions que venen amb la capseta. Però deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Per a posar-la cal aprendre una tècnica molt senzilla que consisteix a plegar la copa en ella mateixa de manera que formi una mena de U (a la pàgina hi ha exemples visuals del que estic dient). Un cop plegada, tan sols cal ficar-la a la vagina. Sí, al principi costa una mica, sobretot perquè en ser una cosa desconeguda tendim a tensar els músculs, i això dificulta la introducció de la copa. Aquí cadascuna haurà de trobar la seva manera: a algunes els anirà millor el dit gros i l'índex, a d'altres el dit gros i el mig... Es qüestió d'anar provant. Un cop la copa és dins, cal assegurar-se que va ben amunt -com més amunt menys possibilitats de patir pèrdues-, i que queda ben enganxada a les parets de la vagina. ¿Com? Jo m'asseguro que puja amunt empenyent-la amb dos dits -amb els músculs ben relaxats. I m'asseguro que és ben fixa passant el dit del mig per tot el voltant (si algun cop alguna part de la copa ha quedat separada del meu coll vaginal, he sentit una mena de soroll com de buit -una mena de "blub"- que em serveix per assegurar que ja no m'he de preocupar per les pèrdues).

Per a treure-la, al principi, mentre practiquem, ajuda tirar de la cueta. Però un cop aprenem a treure-la com cal, li hem de tallar la cua. ¿Com la traiem com cal? Molt senzill: primer de tot cal fer-la baixar una mica -recordem que com més amunt la tenim més segures estarem que no tenim pèrdues. Per a fer-la baixar cal apretar una mica els músculs de la vagina, més o menys com quan volem anar de ventre o fer pipí. Jo faig aquesta maniobra amb els dos dits ja dins per a esperar-la: tan bon punt toco la punta de la copa, l'agafo, apreto amb el polze una mica la paret de la copa perquè es desenganxi de la paret de la vagina, i estiro. ATENCIÓ: estireu amb compte quan esteu en els dies de flux més abundant, ¡perquè si no esquitxareu! Penseu que la boca de la copa és més ampla que el vostre orifici vaginal, i que per tant quan la tragueu, la copa recuperarà el seu diàmetre amb un "blub". Jo m'asseguro que aquesta maniobra la faig sempre tenint la mà -i la copa quan surt- a dins del vàter. Un cop és fora, la buideu al vàter. La renteu una mica -si esteu en un vàter públic sense rentamans podeu dur una ampolla de plàstic, però jo no ho he necessitat mai: si no hi ha rentamans, faig servir l'aigua neta que surt quan buido la cisterna-, i cap endins una altra vegada.

¿On la puc comprar?

Per internet, a l'adreça que us he enllaçat més amunt, i en algunes botigues especialitzades de productes dietètics i naturals.

Avantatges de la Mooncup

Ecològica: com que els teus fluids menstruals van directes al vàter, elimines el munt de plàstic, cel·lulosa, cotó, paper i cartró que altres sistemes "higiènics" utilitzen.

Discreta: ningú no s'adonarà que tens la regla (no hi ha cordillets ni res per l'estil: la copa queda completament dins el teu cos).

Sana: la copa menstrual no té associades reaccions al·lèrgiques, ni SST, ni cap de les reaccions causades pels blanquejadors que fan servir els fabricants de tampons. A més, com que no conté plàstics ni cel·luloses, no irrita la pell, com fan les compreses.

Neta: al contrari del que pugueu pensar, la copa menstrual és un sistema ben net de mantenir la teva higiene mensual. Això sí, melindroses absteniu-vos: no ens enganyem, amb la copa menstrual t'has de posar els dits a la vagina, i ben endins, per tal d'assegurar-te que queda ben col·locada i així estalviar-te disgustos. Però si apreneu a posar-vos-la i treure-us-la amb habilitat, us ben asseguro que no tornareu a tacar unes calcetes ni uns llençols mai més. Com que la sang no surt del teu cos, els olors derivats del contacte de la sang amb altres elements queda eliminat. Per tant, ja no patireu aquella incomoditat de sentir-vos la vostra pròpia olor i "oh déu meu, que ningú més no l'estigui sentint". I per acabar l'apartat de la netedat de la copa, com que no té associada la SST, podeu dur-la posada tant de temps com volgueu. ¿Què vull dir amb això? Que si saps que t'ha de venir la regla, posem per cas, demà, aquesta nit ja te la pots posar, i te n'oblides. I el mateix quan se us ha acabat: ¿que no veus clar que se t'hagi acabat la regla i creus que pots tenir una "escupinada" final? Doncs te la deixes posada un dia més, per si les mosques. Calces netes forever!

Femenina: sí, per què no dir-ho. Des que faig servir la copa menstrual conec (encara més) el meu cos. Les regles no em fan mal -no sé si hi té relació o no-, i em duren menys. Els cicles són més similars cada mes: un dia o dos de "senyal", dos dies abundants, dos dies de retirada. La copa, a més, permet relacions sexuals (sexe oral i manual) com cal mentre tens la regla, sense fàstics ni manies: ja us he dit que com que queda completament dins el teu cos no es veu. Com que queda per damunt de les glàndules secretores de flux vaginal -cosa que no passa amb els tampons-, no cal que doni més explicacions... ¿oi?

I si encara no us he convençut, aquí va l'últim avantatge:

Econòmica: val uns 35€ i us pot durar anys (feu números i veureu tot el que estalviareu).



dimecres, 2 de novembre de 2011

La meva vida sense mi

De vegades una no sap si és en el lloc on hauria de ser... És el que té ser nòmada: quan ets aquí, t'enyores d'allò d'allà, i quan ets allà, t'enyores d'això d'aquí.

Quan era a Anglaterra i la meva gent, els d'aquí, m'explicaven tot el que feien (sense mi), em sentia una mica com la protagonista d'aquella pel·lícula tan bonica de la Isabel Coixet. Ara que sóc aquí i la meva gent, els d'allà, m'expliquen les coses que fan (sense mi), em sento un altre cop com la protagonista de la pel·lícula de la Coixet.

¿Quina és doncs la meva vida? ¿Aquella d'allà o aquesta d'aquí? ¿Com puc mantenir-les totes dues en equilibri sense sentir que em perdo tot d'experiències que hauria d'estar vivint?

_________

My life without me 
Sometimes I don't know if I am in the correct place... That's what being a nomad entails: when I am here, I miss what's in there, and when I am there, I miss what's in here. 
When I was in England and my people, the ones in here, told me about all the things they were doing (without me), I felt like the main character of that beautiful film by Isabel Coixet. Now that I am here, my people, the ones from there, tell me about the things they do (without me), and I feel again like the main character of Coixet's film. 
Which one is, then, my life? ¿The one in there or the one in here? ¿How can I keep a balance of both and not feeling that I am missing experiences that I should be living?

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Aprenent...

... a gaudir del moment.
... a viure al límit.
... a desprendre'm de coses, sentiments, persones.
... a somriure fins i tot quan no en tinc ganes.
... a somriure sobretot quan no en tinc ganes.
... a estimar sense esperar res a canvi.
... a ser estimada sense que esperin res a canvi.
... a estar enamorada d'algú que està enamorat de mi.
... a gestionar tot això sabent que mai no estarem junts.

____________

Learning... 
... to enjoy the moment.
... to live on the edge.
... to detach from things, feelings, people.
... to smile even when I don't feel like.
... to smile especially when I don't feel like.
... to love not expecting a thing in return.
... to be loved not being expected a thing in return.
... to be in love with someone who's in love with me.
... to deal with all this, knowing we will never be together.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Dibuixa'm un xai



Una de les coses més boniques que m'han regalat mai (ep, que me n'han fet un munt, de regals bonics, consti).

Tinc un amic, li direm Woodpecker. Aquest amic és artista: treballa fent pirogravats. Aquest és tan sols un dels molts que ha fet (i segurament el més senzill que ha fet). Aquest amic és anglès, i com tots els anglesos que he conegut durant els meus dos anys a Anglaterra, no coneixia l'existència del Petit Príncep. ¿I què fa la llenguaddicta quan algú no coneix el Petit Príncep? Li'n regala un exemplar.

Amb aquest amic vam llegir els 9 primers capítols del meu llibre preferit asseguts en un sofà-gronxador al pati de la casa on vaig passar més temps. Llegíem en veu alta, la traducció anglesa, és clar, ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa.

I va ser bonic.

Molt bonic.

Boniquíssim.

Un cop a Barcelona, li vaig penjar una foto al mur de Facebook: una foto del sofà-gronxador, sense nosaltres, buit i solitari. I de peu de foto li vaig escriure: "Draw me a sheep".

I ho ha fet. Sobre fusta. I és un dels regals més bonics que m'han fet mai.
________

One of the nicest gifts I've ever had (for the record, I have had a lot of nice gifts).

I have a friend. We'll call him Woodpecker. This friend is an artist: he does pyrographies. This here is just one of his artworks (and maybe the easiest one for him). This friend is English, and like all the Englishmen I have met in my 2 years in England, he had never heard of The Little Prince before. And what does llenguaddicta do when somenone does not know The Little Prince? She gives him/her a copy.

This friend and me read the first 9 chapters of my favourite book, sitting on a sofa-swing in the patio of the house where I had spent most of my time. We were reading aloud, the English translation of course, he was the narrator/aviatior, I was the little prince and the rose.

And it was nice.

Very nice.

Über nice.

Once I was back in Barcelona, I uploaded a photo to his Facebook wall: a photo of the sofa-swing, without us, empty and loney. And as a footnote I wrote: "Draw me a sheep".

And he did. On wood. And it's one of the nicest gifts I've ever had.

(Love you Mr Turkey)

dissabte, 5 de febrer de 2011

L'observadora

El darrer dia de l'any una molt bona amiga meva em va donar un consell que no oblidaré: "Sigues condescendent amb tu mateixa. Accepta que comets errors i no et castiguis més. Surt de tu, i adona't que tot el que vius són etapes".

No és el primer cop que algú m'ho diu: el meu germà, alguns professors, amics, terapeutes..., han dit si fa no fa amb les mateixes paraules el que la Gemma em va dir el 31 de desembre. Però per alguna raó que desconec, no va ser fins a llavors que vaig entendre el que volien dir.

Un dia abans de parlar amb ella, jo havia vist una pel·lícula que m'havia fet despertar: "What About Me". És el que en diríem una pel·lícula d'autoajuda, mig documental mig teràpia, el fil conductor de la qual és la música. Un dels entrevistats en aquest film documental explica que si som capaços de sortir-nos de nosaltres mateixos i observar-nos quan estem patint, ens adonarem que el patiment no és res més que una altra fase, de la qual podem sortir-ne si no ens deixem portar pel dolor.

Ahir vaig ser capaç de convertir-me en l'observadora de la meva vida. Va durar un instant. Va ser un instant revelador. Tornava d'un concert de Jamie Cullum a una ciutat a 1 hora en tren de la ciutat on visc actualment. Al meu costat, al tren (com al concert), seia l'home pel qual he patit durant tot el 2010. Alguns ja coneixeu la història, bé perquè us l'he explicada en primera persona, bé perquè l'heu seguida als meus blogs. Ell seia amb les cames estirades, els peus (sense sabates) al seient del davant. Com que era més de mitjanit i duia una certa quantitat d'alcohol a la sang, es va quedar fregit als 20 minuts de ser al tren. La seva postura l'obligava a tenir el coll completament tort, i el tracatrac del tren l'anava fent caure a poc a poc damunt la meva espatlla esquerra. Després d'una bona estona observant-lo i patint pel seu coll, en un moment en què es va mig despertar, li vaig oferir el meu pit. S'hi va posar bé, i jo vaig passar el meu braç al voltant seu per tal que descansés com cal. En aquesta pose mig abraçant-lo, es va tornar a dormir al ritme dels batecs del meu cor (perdoneu la llicència poètica, no me n'he pogut estar). I va ser llavors que hi vaig veure.

A la finestra de l'altre costat d'aquell vagó hi havia un home i una dona. L'home dormia la mona damunt del pit d'ella, que mig l'abraçava sense gosar tocar-lo. Ell dormia. Ella somiava desperta: pel seu cap passaven tots els moments compartits amb aquell home, els bons i els no tan bons; tots els sentiments, la joia i el dolor, eren reviscuts en segons per aquella dona que, des de l'altre cantó d'una finestra del tren, m'observava i era observada per mi. I mentre el tren avançava, aquella dona va deixar de sentir. Aquell home que dormia sobre el seu pit mai no sabria que aquella nit, la dona que tant l'havia estimat, per fi l'havia fet fora de la seva vida des de l'altre cantó de la finestra.