dilluns, 21 de maig del 2012

Et trobarem a faltar

Divendres se'n va anar una persona molt especial, algú a qui he estimat com a un pare, qui m'ha estimat com a una filla. El camí de l'Enric Sendra Romeu es va trobar amb el meu fa cosa de 20 anys. Home savi com pocs, la seva única religió era fer feliç a tothom al seu voltant. Sempre amb un somriure, l'Enric ha regalat moments inoblidables a tothom que hagi compartit amb ell ni que sigui un instant de la seva vida. Amb 86 anys conservava l'esperit inquiet i curiós que els que el coneixen de fa més diuen que sempre ha mostrat.

No puc amagar-ho, ni vull: estic molt trista. Passar per davant del seu taller m'arrenca alhora un somriure i un ai al cor, perquè sé que no el tornaré a veure arreglant mans de Verges, ni clavant, serrant, llimant, cargolant, pintant, amb la ràdio de fons i la porta oberta per poder saludar a tothom qui passés per allà. No el tornaré a sentir dir-me: "¿On vas, bonica? No et pregunto com estàs perquè salta a la vista". Però alhora estic contenta, per molts motius: perquè m'ha regalat 20 anys de bons records; perquè ens ha deixat els gegants, els gegantons, els gegantets, els capgrossos, el drac, l'àliga, les escenografies del teatre, la barra del cafè... i el munt de lliçons sense preu que ha compartit amb nosaltres; perquè se n'ha anat com ell volia: sense fer soroll ni emprenyar a ningú; sense patir, i havent tingut l'ocasió de veure la gent a qui més estimava poques hores abans d'emprendre el viatge. És per tot això que dins el meu cor ploro i somric alhora.

L'Enric sempre serà per a mi l'home que alegrava les festes, l'home a qui li faltava temps per a ajudar als altres, l'home que va encoratjar al jovent d'aquest petit llogarret que és Lavern a tirar endavant, a no quedar-se escarxofats al sofà veient passar la vida, sinó viure-la fins al darrer minut amb alegria i entusiasme, perquè és treballant que aconseguim el que volem. Seguim el seu exemple, i serem tan feliços com ell ho va ser.


Jo no sóc de la colla de dimonis, però m'he atrevit a fer uns versots:



Aquí us deixo els meus versots
per la Dama de la Falç:
ja veig que saps el que et fas,
que t'has endut un dels bons.

Si aixequés el cap l'Enric
de ben segur que et diria:
"Qui et va parir, mala peça,
m'has agafat per sorpresa".

Ves amb compte, no t'adormis,
que l'Enric la sap ben llarga,
quan et giris si et descuides
te'l trobaràs a la falda.

No et pensis que ens has guanyat,
Dama de la Nit, traïdora,
t'hauràs endut el seu cos,
però la seva ànima és nostra.

dilluns, 9 de gener del 2012

No more I love you's

Amb aquest darrer viatge a Anglaterra dono per tancada l'etapa, definitivament. Em queden molt bons amics, sens dubte, i molt bones experiències. De les no tant bones em quedo amb les lliçons a aprendre'n: no donar si no em demanen; si em demanen, no donar més del que se'm demana; i no donar-ho tot de cop. També aprenc una lliçó important: fugir corrents el proper cop que conegui un nen bo. Els nens bons fan aquella caiguda de parpelles que fa que costi horrors enfadar-se amb ells, fins i tot quan es mereixen un bon clatellot. Una altra lliçó apresa: fugir dels que em diguin "I love you" a la primera de canvi, perquè normalment no tenen clara la diferència entre estimar i apreciar, i confonen amistat amb relacions, i et venen amb discursos d'amor lliure quan després són ells els més conservadors i exclusivistes de la història.

I una lliçó molt important que he après: he de confiar sempre, SEMPRE, en les meves intuïcions. A l'edat que tinc, després de tants d'anys d'experiència, si li veig les orelles al llop ja hauria hagut d'aprendre a córrer en direcció contrària. Però sempre he preferit mirar cap a una altra banda i fer veure que no veia el llop... I així m'ha anat fins ara.