Home sweet home

Aquest cap de setmana és l'aniversari d'una de les ninetes dels meus ulls. I, és clar, no em puc perdre la festa. ¡Divendres volo cap a caseta! Només serà un cap de setmana, però... ¡serà tot un cap de setmana!

Tinc moltes ganes d'atxutxar-los i de menjar-me'ls a petons.

Aquest cap de setmana veuré molt poqueta gent, però tots els que veuré són molt especials per a mi.

Us enyorooooooooo...

Gràcies, GUAPA!

Còctel molotov

He estat reflexionant sobre la societat actual de la informació. Però, és clar, en un nivell molt micro: la meva experiència. Últimament m'adono que els meus canvis d'humor són sobtats, i que l'estona que passo instal·lada en un humor concret (ja sigui bon humor o mal humor) és cada cop més breu. És a dir, que el meu estat d'ànim experimenta més canvis en menys temps. Fa un parell de dies vaig trobar-ne una possible explicació.

Quan obrim el(s) correu(s) ens trobem una sèrie de mails esperant per ser llegits i, en alguns casos, contestats. Si treiem l'spam i els correus massius, i ens quedem amb aquells mails que realment ens importen, no és estrany que alguns d'ells ens provoquin un canvi d'estat d'ànim: bé perquè són bones notícies (o paraules boniques d'algú a qui estimem), bé perquè són males notícies (o són paraules d'algú de qui no en volem saber res). El més habitual és llegir-los tots seguits, de manera que en qüestió de minuts hem pogut llegir un mail d'algú que ens estimem molt, un altre d'algú de qui no tenim gaires ganes de saber-ne res, un altre d'algú estimat, un mail del banc, etc. Per tant, en pocs minuts tot això que llegim ens ha fet sentir feliços i emprenyats, contents, decebuts... Encara no hem començat a pair una d'aquestes emocions, que ja n'estem experimentant una altra d'oposada.

¿Quins efectes pot tenir això, a llarg termini, en la nostra manera de relacionar-nos amb el món? ¿Quins efectes pot tenir amb la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos?

Steve Job, el creador d'Apple: tota una lliçó

14 dies

Avui ha fet ja dues setmanes que sóc a UK. Plou des de dissabte. El curs ja ha començat i jo em sento una mica menys perduda.

El cap de setmana l'he passat envoltada de gent amb qui m'hi sento molt a gust: el meu germà i els seus companys de pis (de casa, de fet). Hem compartit una sessió de meditació amb el company budista, he llegit, he dormit, he sentit la pluja a la finestra, he passat estones llarguíssimes acaronant un gat, he pres te, m'he deixat sorprendre per la simplicitat i la bellesa.

I he descobert un carrer sense sortida que es diu "Love Lane".

Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Flat mates

La meva companya de pis és increïble. Com que sóc tímida, no vaig gosar picar a la seva porta (just al costat de la meva) el primer dia, dissabte, quan vaig sentir que arribava a la resi. Afortunadament, ella no és gens tímida, i diumenge va picar a la meva. Ens vam presentar, ens vam caure bé, ens vam posar d'acord amb els temes de convivència: no us havia dit que la resi està dividida en apartaments, i a cada apartament hi ha entre 3 i 6 persones. Per sort, el nostre és de 3 (i de moment, només de 2: a la número 3 no hi ha encara ningú), la qual cosa vol dir que la cuina i el bany només l'hem de compartir 3 persones quan hi siguem tots. Hem decidit compartir els estris, i el segon dia ens en vam anar cap a IKEA per a acabar d'equipar la cuina.

Ahir, després de sentir que el món em queia a sobre perquè no tinc accés a res fins que no tingui claus d'accés (en parlo abastament al meu nou blog: The London X-perience), la Judith (així es diu) es va presentar a la meva habitació amb un ram de flors preciós. Em va arrencar un somriure i vam compartir les nostres increïbles experiències amb la burocràcia londinenca.

Afortunadament, malgrat tot, sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.

London i els londinencs

Avui ha estat el meu primer dia sencer a London, tota sola. M'he llevat d'hora, he sortit a esmorzar i a comprar tot de coses que necessitava per a sobreviure a la residència: olla, paella, gots i plats, coberts, menjar, una kettle (per poder-me afartar de te)... He conegut gent molt interessant des d'ahir: m'allotjo al barri del costat de Camden Town, de nom Kentish. La zona és residencial, ni una sola botiga. Però caminant 10 minuts sóc a Camden, el paradís dels compradors compulsius... Samarretes divertides, xapes, tasses, bolsos... I el paradís dels vegetarians: pakis, indis, thais, xinesos...

La compra important l'he feta als magatzems Morrisons, una mena de Corte Inglés barato on pots trobar de tot. Allà m'ha atès una noia molt amable que m'ha ensenyat a fer servir els armariets per guardar el carro de la compra: com que anava carregadíssima, he hagut de fer dos viatges, un amb el menjar i l'altre amb els estris de cuina.

En arribar he endreçat la cuina i m'he fet el dinar.

A l'hora de la migdiada he decidit seguir aprofitant el dia i he fet una rentadora: 2.20 rentar i assecar... Em sembla que passaré d'assecar i em compraré una mini sisí per estendre la roba a l'habitació: l'assecadora tampoc ha deixat la roba completely dry.

Mentre m'esperava que acabés la rentadora, he fet un tomb per la residència, per les zones comunes. A la sala d'estar hi havia només una persona, una noia anglesa que comença la carrera aquest any. Hem estat parlant una estona. Una estona molt agradable, indeed.

Ara sóc a un cafè. Encara no tinc accés a internet perquè no m'he matriculat. I no podré matricular-me fins al dijous, per tant... A pagar.

I apart de tot això, ¿com em sento? El cert és que força animada i entretinguda. La gent no deixa de sorprendre'm i començo a trobar-m'hi bé. Tinc sort que el clima acompanya: he dut el sol amb mi. A casa del meu germà vaig estar molt ben acompanyada. Després de la fantàstica truita de patates els vaig cuinar uns macarrons amb salsa de roquefort per sopar la meva darrera nit allà. Érem 11 a sopar, i tots van quedar molt contents amb la salsa. Aquella nit, l'Agnès (la noia de Zimbawe que treballa com a infermera) em va estar donant un munt de consells a l'hora d'estalviar diners, com per exemple comprar els llibres a Amazon, més tenint en compte que els llibres que jo faré servir són de medicina, i per tant, cars perquè sí. Ahir al matí, quan baixava les maletes per marxar cap a London, el Zbyszek (que és com el papa de tots els que hi viuen) em va fer una forta abraçada i em va dir que quan em senti agobiada de London no dubti a marxar cap allà i fer un weekend de relax. Li prenc la paraula...

Bé, de moment, com que les classes no han començat, puc dedicar estoneta a posar-vos al dia. D'aquí a no res les coses no seran tan fàcils... però seran fantàstiques igualment.

Un petó a tothom.

¿Qui diu que a Londres plou sempre?

Vaig arribar abans d'ahir a la Gran Bretanya, i encara no he vist la pluja. Al contrari, fa sol tots els dies, els anglesos passegen en màniga curta i sandàlies, i tothom està content. Jo també.

Ahir em vaig creuar amb l'actor Derek Jacobi ("Jo, Claudi", "La Brúixola Daurada", "Gladiator") tot passejant per Tottenham Court (el carrer de les botigues). Avui m'he omplert els ulls de meravella amb un sol radiant que conferia a tot el que tocava d'una lluentor que posava els pèls de punta. Un anglès amb uns ulls espectaculars m'ha ofert un tall de cabell en una cadena d'estilistes (que he rebutjat pel preu, és clar). Una velleta molt velleta m'ha regalat un somriure en seure al tren. Els companys de pis del meu germà m'han deixat un parell de patates i una ceba vermella perquè pogués fer una truita de patates:

¿Què em depararà el divendres?

Adéu, Catalunya; hello, London!

El meu viatge a Londres arrenca amb un trasllat de mobles: hem buidat el nostre pis i hem deixat els mobles a casa d'uns amics, en un garatge que feia 2 pisos com el meu... jeje. Les caixes amb llibres, apunts, pijadetes, roba, i la col·lecció de Petits Prínceps, són a casa de les ninetes dels meus ulls. Gràcies Sergi, Lourdes, Lluís, Neus, Pere, Judit i Pau per deixar-me ocupar un espai en les vostres llars. Gràcies, Enric i Maria, per oferir-me casa vostra quan baixi a Barcelona de visita.

El trasllat, deixant de banda els nervis, la histèria, les presses, el caos... va anar com la seda. Érem una bona colla, tots duiem cotxes o furgonetes, i vam enllestir a temps per dinar a cals lavernícoles. Gràcies a tots els d'abans, i al Jordi i la Sònia, la Blanca i el Xavi, el Ferran, l'Enric, el Joan i l'Oriol, per ser pacients, per cedir-me els vostres braços durant unes hores, per ser-hi. :)

Un cop dinats, mentre la canalla i els pixapins em despistaven duent-me a fer un tomb pel poble, els altres es van posar mans a l'obra: van organitzar una festassa increïble, ¡amb concert i tot! Els que saben tocar algun instrument es van posar a assajar les corrandes dels Manel, i després, és clar, em van fer cantar unes corrandes que havien escrit per a l'ocasió (no van tenir "webs" a cantar-les ells...). Val a dir que si s'ho proposessin farien una banda ben xula. Gràcies Sergi, Ferran, Albert i Lluís: sou uns craks. I gràcies als poetes que van composar les corrandes.

El que havia de ser un berenar senzillet es va convertir en un àpat de categoria, i és que en aquell poble no saben fer les coses de manera senzilla, vaja. ¡I sort! Segur que tothom que hi va ser va agrair les pizzes casolanes, les coques de l'àvia, el cava dels Cuscó, el pastís de carabassó... i, és clar, el pastís de xocolata dedicat. Gràcies als cuiners i les cuineres que van delectar-nos el paladar.

¡I els regals! Perquè també n'hi va haver: oli d'oliva (perquè aquí a Anglaterra tot ho cuinen amb mantega, ¡puaj!), una guia de Londres amb unes aquarel·les precioses, un Petit Príncep en gallec, un pin del Petit Príncep (¡quadrat!), mitjons ben gruixuts, targetes amb dedicatòries diverses, i un ex-libris personalitzat: el Petit Príncep i el meu nom.

Gràcies Guillem, Eva i Marina, Enric, Albert, Carme, Francesc, Marcel, Enric, Mila i Xènia, Xavi i Blanca, Enric i Maria, Jordi, Luisa i Helena, Jordi i Sònia, Neus, Pere, Judit i Pau, Lluís, Albert, Sergi, Lourdes i ???, Ferran. (Espero no deixar-me ningú... No és que tingui jet-lag, però estic literàriament morta). Gràcies a tots per ser-hi, per estimar-me, per aguantar-me. US ESTIMO.

Gràcies, mama, per deixar-me el teu cotxe tots aquests mesos, per matinar avui per a agafar un tren fins a l'aeroport i fer-me una abraçada de comiat. Gràcies, iaia, perquè de no ser per tu ara no estaria escrivint això en aquest magnífic Mac. Gràcies a tots els que, pel motiu que fos, diumenge no hi van poder ser: hi éreu, igualment, aquí dins.

Ara sóc a l'altra banda del canal de la Manxa. Londres m'ha rebut amb un cel blau encisador, i una temperatura d'allò més agradable. ¿Què em depararà el futur? Sigui el que sigui, serà fantàstic.

Hello, London. Get ready: I'm here!

L'enyor

Trona. És un diumenge trist. Fa unes hores que escolto música per a no pensar, mentre destrio la roba que llenço, la roba que guardo, la roba que vindrà amb mi a Londres.

Londres. El futur. La culminació d'anys d'esforç per ser diferent, perquè la mediocritat no m'enxampi. Londres. La dimensió desconeguda. M'hi encaro amb incertesa, amb por. Por a l'oblit. Por a desaparèixer de les vides de tantes persones. D'algunes persones. D'una persona.

¡Londres és aquí mateix!, em direu. Dues hores d'avió i ja torno a ser a casa. Però no és la distància física la que m'espanta. Aquesta fa segles que la vam superar. És l'altra. La distància d'aquí dins. La més difícil de gestionar. ¿Sempre ens quedarà Barcelona? Diuen que totes les ferides acaben cicatritzant, i deu ser cert, perquè al final me n'he acabat sortint. ¿I l'amistat? ¿S'esvairà? L'aire que entra per la finestra és fred. Pot ser que plogui.

Tanco una etapa en què la melancolia i la fantasia han anat de la mà. Una etapa de dos anys en els quals m'he sentit perduda, malgrat la teràpia, el ioga, els amics, els estudis, la feina... Em sentia en el camí, però perduda: caminant sense saber cap a on. Ara sé cap a on camino: m'allunyo.

Un dia vaig cridar ben fort: "La monotonia és avorrida", i el clatellot ha estat efectiu. He viscut dos anys de caos, emocional, intel·lectual, sentimental. Ara crido ben fort: "Necessito estabilitat". No sé si Londres és la solució, però com a mínim és un canvi d'aires. Aquí l'aire està massa viciat.

Engego una nova etapa. Començo de zero. M'instal·lo en una ciutat que amb prou feines conec, on parlen una llengua que no és la meva. Una ciutat plena de cares noves, de maneres de fer diferents. Una ciutat més gran que la meva, amb més gent i més carrers, amb menys sol i més boira, més soroll i més parcs, més museus i menys platges, més fred i menys amics.

Ha començat a ploure.

Carla Bruni, Chanson Triste

L'aventura londinenca

Comença el compte enrere. D'aquí a poc més d'una setmana marxaré a Londres a estudiar. Alguns de vosaltres m'heu demanat que faci un blog sobre la meva estada allà, però crec que el més sensat serà filtrar les anècdotes segons siguin lingüístiques, emocionals, sexuals o literàries, i anar fent posts en els blogs que ja tinc (que en són uns quants). Per tant, estareu al corrent de les meves experiències a la ciutat de la boira a mesura que actualitzi els blogs que ja coneixeu.

I seguiré escrivint en català, perquè al cap i a la fi, és la meva llengua.

Validation

Petits plaers retrobats

Peces i fragments

Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.

Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.

Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.



¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?

Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.

(i)realitat

Em deia una amiga fa poc que no entén la gent que no actua perquè creu que sap com respondran els altres. És a dir, la gent que no fa les coses que vol fer, que no diu les coses que té ganes de dir, per por de descobrir que allò que rebrà dels altres és precisament el que ha imaginat. Per tant, en certa manera, estem parlant d'una mena de por a ser rebutjat. ¿I qui no ha sentit aquesta por alguna vegada? Hi ha aquella dita: "El no ja el tens". Se suposa que apel·lant a la sabiesa popular, cal actuar sempre, perquè hi ha una possibilitat que la resposta sigui "sí". Però, ¿què passa quan la possibilitat del "no" ens paralitza? ¿Què passa quan la por al "no" és més forta que qualsevol desig del "sí"? Doncs que ens quedem com estem, que no fem cap pas, que ens resignem.

¿I què passa quan, al contrari, la fantasia ens presenta un "sí" que no existeix, que no pot existir, que sabem que no existirà, mai? El poder d'aquest "sí" irreal, impossible, ens condueix a fer qualsevol cosa per tal de seguir vivint en la il·lusió. Pot fer-nos distorsionar la realitat fins a límits insospitats, perquè volem que les coses siguin com hem imaginat. I en aquesta lluita interna per discernir què és real i què no ho és, creiem entendre en la foscor de la nit la paraula que estàvem esperant, i fem d'un gest inconscient tota una declaració d'intencions.