diumenge, 30 de maig de 2010

Arrencar tirites

Hi ha sentiments i emocions que ens fa l'efecte que sempre han viscut al nostre cor.

Algunes són agradables, i les volem allà dins PER SEMPRE, d'altres en canvi només ens porten problemes, malestar, angoixa, dolor. Però fa tant de temps que hi són, que sembla que no puguem viure sense elles.

La gelosia, la por, la inseguretat, la tristor...
I ocupen molt d'espai.
Massa.
S'alimenten dels nostres pensaments.
Creixen fins a fer-se fortes i llavors ens dominen.

Ja va sent hora de prendre'ls el control de la nostra vida. Com una tirita que fa anys i panys que duem enganxada a la pell (tants, que ni tan sols recordem per què ens la vam posar), sabem que quan comencem a treure-la farà molt de mal. De fet, fins i tot semblarà que és impossible intentar-ho.

El primer dia, trobem una punteta per on estirar, i fem el primer intent. Però...

¡aix!

¡Fa mal! Més del que ens pensàvem. La pell i la tirita són una sola cosa ara. Arrencar la tirita implica arrencar la pell.

"Potser no cal arrencar-la, al cap i a la fi, ja m'hi he acostumat".

Però passada una estona, ens adonem que la pell sota la punteta que hem desenganxat, respira, b r i l l a, es recupera. Somriem. Ja no recordàvem com era la nostra pell abans d'aquella tirita.

"Demà una miqueta més".

I mica en mica, amb paciència i molt d'amor, anem tirant cada dia un xic més. Cada estrebada fa més mal que l'anterior. De vegades, ens salten les llàgrimes del dolor.

Però sabem que, un cop fora, la vida serà (encara) més bella.

¿I com es fa per a desenganxar-la després?


2 comentaris:

Antònia Ribes ha dit...

Gràcies per aquest escrit, m'ha arribat al cor. Porto unes setmanes arrencant tiretes, algunes tan antigues que surten a bocins i fan molta pupa. Et seguiré llegint.

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, Antònia, per les teves paraules. Sí, algunes tirites fan molt de mal. Però val la pena patir l'estirada.

Una abraçada.