dissabte, 1 de maig de 2010

...i acceptar que no havia de ser.

Vaig camí del centre, on he quedat amb l'home que em té el cor robat. La nòvia l'acaba de deixar i ha volgut quedar amb mi per parlar-ne. Em sento com una nena la nit de Reis. Tot i que juguem en lligues diferents, ja em coneixeu: l'esperança és l'últim que es perd.

Entro en una botiga hippy, d'aquelles que fan olor a encens, que tenen tot d'objectes bonics atapeïts en prestatges i armariets. Em miro els anells de plata. M'enamoro d'un que té una papallona preciosa. Li demano al botiguer que me'l deixi emprovar.

Em va estret. M'ha costat molt de posar-me'l, i ara em costa encara més de treure. Me l'emprovo en totes dues mans. Estret. Me'l torno a emprovar. Me'l miro. El dit em queda una mica oprimit i sé que si el duc més de mitja hora me l'hauré de treure amb alicates. "Potser em farà mal al principi, però ja m'hi acostumaré", penso. Me'l torno a mirar: "¿I si només el faig servir quan faci fred? Els dits s'estrenyen quan fa fred...".

Me'l trec, a contracor. Li torno al botiguer i li dic: "What a pity, I really liked it". Ell em contesta: "It wasn't meant to be".*


(*"Quina pena, m'agradava molt". "No havia de ser").