És una d'aquelles pràctiques tan sanes que tot psicòleg recomana. Avui m'he fet un fart de riure de mi mateixa: fa 3 anys que visc al cul del món, i quan arriba l'hivern al cul del món hi fot una rasca que no deixa bestiola amb vida. Com podeu imaginar, no tinc calefacció (no tenia ascensor fins fa uns mesos!), i m'apanyo amb una estufa de butà. Quan el butà s'acaba, comença la tragèdia: aquí el butanero no passa com a la ciutat comtal casa per casa. Bé, això és el que jo pensava (tots aquests anys), perquè resulta que sí que passa, però fa només allò de picar les bombones sense picar els timbres, de manera que qui viu en un pis interior, com és el meu cas, no s'entera del que passa extramurs.
I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.
I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.