dimarts, 13 de gener de 2009

Riure d'un mateix

És una d'aquelles pràctiques tan sanes que tot psicòleg recomana. Avui m'he fet un fart de riure de mi mateixa: fa 3 anys que visc al cul del món, i quan arriba l'hivern al cul del món hi fot una rasca que no deixa bestiola amb vida. Com podeu imaginar, no tinc calefacció (no tenia ascensor fins fa uns mesos!), i m'apanyo amb una estufa de butà. Quan el butà s'acaba, comença la tragèdia: aquí el butanero no passa com a la ciutat comtal casa per casa. Bé, això és el que jo pensava (tots aquests anys), perquè resulta que sí que passa, però fa només allò de picar les bombones sense picar els timbres, de manera que qui viu en un pis interior, com és el meu cas, no s'entera del que passa extramurs.

I és que la cosa no s'acaba aquí: avui, 3 crus hiverns després de mudar-me al cul del món, he descobert que puc trucar a un telèfon per fer una comanda i que em portin el butà a casa.

dilluns, 12 de gener de 2009

Proud of me

Al final el Ferran tindrà raó i els de la uni se'm quedaran... De moment dos professors ja m'han proposat un contracte per a col·laborar en la fase final d'un projecte sobre sintaxi de la llengua de signes catalana. Un altre profe em vol al projecte d'adaptació al català i estandardització dels tests de diagnòstic d'afàsies, i la professora que em va pescar quan començava Filologia Catalana (i és la culpable que jo sigui lingüista) m'ha demanat que faci una classe als alumnes de primer un dia d'aquest quadrimestre sobre les llengües de signes.

Estic que no hi cabo dins meu!

I per acabar de sentir-me orgullosa de mi, avui he començat a valorar-me: s'ha acabat estimar a qui no m'estima.


diumenge, 11 de gener de 2009

Malalties

Si hi ha una cosa pitjor que estar malalta és estar malalta i sola. És clar que de malalties n'hi ha de moltes menes: n'hi ha del cos, de la ment i de l'ànima. Quan s'està malalta d'amor no hi ha medicament que ajudi a paliar-ne els símptomes. L'únic que es pot fer és trucar a una amiga i plorar. Si a més s'està malalta físicament la cosa ja és més fotuda, perquè se't treuen fins i tot les ganes de trucar ningú. Si tens algú al costat que et faci sopeta, t'abraci i es cuidi de donar-te els medicaments prescrits pel metge, la vida és molt més bella. Si en canvi mires al teu voltant i només hi veus parets fredes i habitacions buides, i et mires al mirall i et dius que, un cop més, et tocarà fer-t'ho tot soleta (la sopa, les abraçades, els medicaments), la vida es fa una mica menys bella. Si a sobre has d'acabar contrarellotge un treball per enviar-lo al professor abans de mitjanit, amb tremolors (de fred, de dolor, de tristor), amb manca de ganes pel mal de cap i d'estómac, i manca de concentració pel mal de cor (del cor emocional, no pas del físic, tot i que també), llavors penses que la vida és una merda i que no hi ha res pitjor al món que estar sola. O sí, estar sola i malalta.


dimarts, 6 de gener de 2009

Love seller

De vegades, no sé com ni per què, m'envaeix l'amor, més ben dit, tinc atacs d'amor, sento que em surt per cadascun dels porus de la meva pell, i necessito compartir-lo amb algú perquè si no crec que acabaré convertida en un castell de focs, esclatant en mil espurnes de colors que es fonen i es perden en la immensitat del cel. Si a més estic escoltant una música que m'evoqui més amor, el risc d'explotar és encara més alt. I llavors em pregunto, ¿per què no hi ha ningú al meu costat en aquest precís instant a qui pugui donar tot això?

Fa un parell de dies se'm va acudir que potser podria fer saquets d'amor i vendre'ls a qui els necessiti. Un amic em va dir que me'n comprava un per a una veïna antipàtica. Potser no em pago el màster a Londres, però segurament em quedaré més descansada. Tinc saquets de mig kilo, saquets de kilo i sacs de 5 kilos. ¿Quants en voleu?



La nit de Reis

És la nit més maca de totes les de l'any. No importa que les coses no ens vagin del tot bé, que la vida sigui complicada, que no sapiguem ben bé cap on tirar: la nit de Reis tot és color, llum i somriures, els somriures de mil·lers de nens que esperen impacients l'arribada de ses majestats, els somriures dels adults que per un instant recorden quan eren nens, els somriures dels Reis veient tota la felicitat que provoquen.

Quan ets nen, és la màgia, la il·lusió, el que et fa brillar els ulls. Quan ets adult, participar en aquesta nit de fantasia és el millor regal. Al poble on viuen les dues ninetes dels meus ulls la cavalcada és molt especial. També ho és la preparació dels regals, embolicar, enganxar etiquetes, col·locar els paquets sobre el sofà...

Us desitjo que els Reis d'Orient us portin a tots tot allò que heu demanat per al 2009.