dijous, 25 de desembre de 2008

Regals especials

Per Nadal sempre hi ha algú que em sorprèn amb un regal inesperat. Qui em coneix sap que sóc fàcil de contentar: unes arracades o una llibreta m'arriben al cor, perquè quan rebo un regal m'agrada pensar que qui me'l fa m'ha dedicat un instant de la seva vida a l'hora de triar-lo. Els de la mama són sempre fora de sèrie, no cal dir-ho.

Però aquest any algú ha dedicat setmanes a elaborar el meu regal de Reis: són dues persones molt especials en la vida de la llenguaddicta que, per demostrar-li com l'estimen, han agafat tots els seus contes i poemes i els han convertit en un llibre, amb una edició acuradíssima i una dedicatòria d'aquelles que fa saltar la llagrimeta.


Gràcies. M'heu fet molt feliç.


dimarts, 23 de desembre de 2008

La meva carta als Reis

L'any 2009 vull aprendre a estimar-me per poder estimar la gent que m'envolta.
Vull aprendre a valorar-me per qui sóc, per com sóc, no per qui els altres pensen que sóc.
Vull aprendre a dir "no" i a dir "adéu" quan és el moment adequat de dir-ho, i que no faci mal.
Vull aprendre a caminar sola, trepitjant amb força i seguretat.
Vull deixar de fer coses que sé que em fan mal.

L'any 2009 vull compartir-lo amb vosaltres, que em llegiu, que m'estimeu, que m'enteneu, que sempre hi sou quan us necessito; i vull donar-vos el millor de mi.

La vida és bella.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Ja és Nadal

No és que el Nadal sigui una època de l'any que m'entusiasmi, per ser sincera, però sí que hi ha un element que em fa sentir que el Nadal ja ha arribat (i no és l'anunci de El Corte Inglés): els nens de San Ildefonso cantant el dia 22. Val a dir que la cantarella era molt més afortunada quan deien allò de "150.000 peseeeeeeetas", que no pas ara que fan un forçadíssim "miiiileuros". El sorteig del 22 de desembre és la banda sonora de qualsevol lloc on vagis un dia com aquest: al mercat, a la cafeteria, a la feina, a depilar-te (...). I a casa també, com no.

Nadal és per a mi un moment de reflexió, de fer balanç de com ha anat l'any, de revisar els propòsits que vaig escriure a finals de l'any anterior i reformular-los de cara a l'any vinent. Una amiga em va ensenyar el seu mètode per a escriure els propòsits (als quals jo deia fins llavors "la carta als Reis"): dibuixa un mapa en una cartolina, i hi va col·locant tot d'afirmacions que haurà de realitzar al llarg de l'any que entra. D'això en diu "el mapa del tresor". Per si algú de vosaltres s'hi anima, el vostre mapa del tresor cal que tingui afirmacions en present d'indicatiu, que siguin referides només a vosaltres mateixos, i que estiguin detallades al màxim possible. No s'hi val escriure coses com "vull la pau al món", perquè el mapa del tresor és una llista de propòsits propis, de tot allò que voleu fer. Cal que un cop fet el pengeu en un lloc visible de casa, i que de tant en tant el rellegiu. Si acabat l'any, quan toca revisar-lo, algun dels propòsits s'ha complert a mitges voldrà dir que potser la formulació no era la correcta (si heu escrit per exemple "al 2009 canvio de feina" pot ser que us sorprengui acabar el 2009 descobrint que s'ha complert, però que tan de bo no ho hagués fet, ja que un desig com aquest cal concretar-lo bé: "al 2009 treballo en una empresa on em paguen més de XXX -el que us sembli- i on la feina que faig és la que m'agrada", per posar un exemple).

Espero que els vostres mapes del tresor es compleixin, que els Reis us portin molta felicitat i molta salut, i que avui us toqui alguna cosa a la loteria (la Grossa no, em sap greu però em tocarà a mi).

FELIÇ ANY 9


dimecres, 17 de desembre de 2008

Acabar la carrera

Avui és l'últim dia de classes del primer quadrimestre (últim per a mi) a la UB. Pensava que en llevar-me avui sentiria un pessigolleig, però no. És un dia com qualsevol altre: m'he llevat tard, he posat la rentadora, he consultat el correu... Res fora de l'habitual. Potser sigui perquè encara no he acabat realment la carrera: em falta lliurar un treball al gener i fer un examen. No cal dir que no m'amoïna això, de treballs i d'exàmens n'he fet un bon grapat (a aquestes alçades...). M'agrada fer-ne, fins i tot. Sé que sona a bitxo raro, però qui em coneix sap que és cert: per més que sempre tinc nervis abans de començar un examen, m'encanta fer-ne, m'encanta que els profes em sorprenguin amb preguntes que no m'esperava i haver de fer servir les neurones per tal de contestar-les.

Però, una certa recança sí que sento. Fa tants anys que trepitjo aules universitàries que ja ho estic trobant a faltar. Sé que és una recança temporal: al setembre començaré un màster, ja sigui a Londres o aquí. Però per setembre encara falten 8 mesos sencers i part d'un altre. Durant 8 mesos no seré estudiant universitària... Ostres, quina sensació més estranya...

divendres, 12 de desembre de 2008

Som com som

Diu en Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò: "Som com som, i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió".

Si no us digués res sobre el tema central del llibre, a partir d'aquestes paraules podríeu pensar que és un tractat sobre la condició humana. Si us dic que és un estudi lingüístic sobre les metàfores de la vida quotidiana (parafrasejant el títol de l'exitós llibre de Lakoff i Johnson, Metaphors we live by), pensareu que he tret la frase de context. Sí i no. Evidentment, l'he treta de context si tenim en compte que la frase triada està inserida en un paràgraf, un capítol, tot un llibre. I és evident que dins aquest context vol dir el que vol dir: les persones emprem metàfores perquè les necessitem, perquè per entendre el món necessitem representar-nos-el d'una manera propera a nosaltres.

Però no l'he treta de context si tenim en compte el meu, de context. En el moment en què jo llegia aquesta frase els meus pensaments viatjaven, en paral·lel a la lectura, precisament entre la realitat i la fantasia.

Hi ha dies en què tenim clara la distinció entre l'una i l'altra. N'hi ha, en canvi, que no sabríem dibuixar la línia divisòria entre el que és real i el que només existeix dins el nostre imaginari particular. ¿Quantes vegades no haureu malinterpretat un gest, una paraula, perquè dins el vostre cap fa temps que doneu voltes a una pel·lícula de la qual en sou guionista, director i protagonista alhora? Diuen els entesos que fantasejar no és dolent, sempre i quan es tingui clar que la fantasia és irreal. Si abans d'anar a dormir, en aquella estona entre vigília i sopor, deixem volar la imaginació i tornem a creure en prínceps blaus, i creem una realitat tal com ens agradaria que fos, endavant: les nostres neurones estan treballant, i això sempre és bo. Però, ai las, quan ens quedem atrapats en un somni etern, un estat oníric que transforma el nostre món i el pinta del color que més ens agrada. Llavors perdem el control sobre la nostra imaginació, i no som capaços de distingir el que és real del que no ho és.

Diuen que d'il·lusions també es pot viure. No ho tinc tan clar... Hi ha qui sempre viu en la realitat absoluta, i els admiro per això. Potser no arrisquen tant com els il·lusos, potser s'estimen més no patir. Hi ha qui viu constantment en la fantasia, i també els admiro, perquè en la seva isolació també es protegeixen del patiment, a la seva manera. Però hi ha qui viu a cavall entre la realitat i la il·lusió, i aquests (que en som molts) patim. Patim quan les coses que crèiem per sempre s'acaben. Patim quan allò que era real en el nostre imaginari se'ns revela fantasia en la nostra realitat. Patim quan ens hem d'allunyar d'aquells a qui estimem, malgrat no ser el que volem fer. I allunyar-nos-en ens acosta a la por de morir, de deixar d'existir per als altres. De desaparèixer per sempre més del pensament de qui ens ha estimat.

Però som com som, oi?

divendres, 5 de desembre de 2008

L'enyor

Un dels sentiments més profunds i dolorosos que patim els humans és l'enyor. La buidor que deixa algú quan se'n va, la certesa irremeiable de la seva absència. L'esperança de retrobar-lo en un futur llunyà. És un sentiment sovint acompanyat d'un cert consol: si enyorem és perquè hem tingut. Si hem tingut, som afortunats.

Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...

Sí, sens dubte, un dels sentiments més dolorosos.

dimecres, 26 de novembre de 2008

dimecres, 19 de novembre de 2008

Sis coses que em fan feliç

L'Amèlia m'ha passat aquest meme (que encara no sé què significa). He d'escriure 6 coses que em fan feliç. No sé si en tindré prou amb només 6:

1. Una abraçada de la Judit o del Pau.
2. La trucada d'un amic quan més ho necessito.
3. Seure al sofà amb una tassa de te a les mans i mirar les meves plantes.
4. Superar-me.
5. Fer feliços als altres.
6. Sentir que una cançó em fa posar la pell de gallina.

I jo li passo el meme al David, la SoRT75 i el Jordi (com que no tenen blog, o no l'actualitzen, poden fer la llista en un comentari. Una setena cosa que em fa feliç són ells precisament...).

diumenge, 16 de novembre de 2008

divendres, 14 de novembre de 2008

Coses que fan que la vida valgui la pena

Eh... bé... d'això... mmm... sí, dona... com era...

¿Alguna idea?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Avui he tingut gana!!!!

I per a mi és tan significatiu... Tenir gana quan toca (és a dir, al matí, a migdia, a la tarda i al vespre) és un símptoma d'equilibri. Quan tinc gana m'estimo, i cuino per a mi, i somric més sovint, i la vida em sembla un regal. Quan tinc gana començo una nova etapa, i en deixo una altra enrere, superada, acabada. Com els nivells dels videojocs. Ara he passat al high level, com a mínim. I no hi he passat sola. Al high level hi ha més gent, el sol brilla més, les flors fan més olor, el cel és més blau... I jo sóc més happy flower que mai quan tinc gana.

M'encanta la meva nova condició de dona sola i orgullosa d'ella mateixa. Si em veieu pel carrer, ho notareu.


dissabte, 8 de novembre de 2008

La vida és risc

Aquest és el tema estrella del suplement "Estilos de vida" de La Vanguardia d'avui. Una terapeuta de la UNED afirma que necessitem seguretat per a viure, però si és en excés mata la vida. Un cateràtic de filosofia de Navarra diu que qui no arrisca no aconsegueix res en la vida (qui no arrisca no pisca). Un risc implica fer una tria que pot ser momentània, o per a tota la vida. Els filòsofs grecs deien que viure és desitjar, i qui desitja ha d'arriscar. El que està clar és que és millor prendre riscos que quedar-nos quiets.

Això em recorda a la pel·lícula Le fabuleux destin d'Amelie Poulin, quan el veí que no pot sortir de casa perquè té els ossos massa fràgils ("l'homme de verre", li deien), li deixa un vídeo a Amelie on li diu que si no s'arrisca mai no sabrà si allò que desitja hauria estat possible o no.

La vida és risc. Ens passem el temps havent de triar, entre coses ben insignificants o entre situacions que poden donar un tomb a la nostra vida. Però sempre triem. I quan ho fem, hi perdem molt pel camí, però també hi guanyem molt. Hi ha persones que tenen tendència a lamentar allò que han perdut, en comptes d'agrair allò que han guanyat. És una opció, però sens dubte és la més dolorosa. Sempre que prenem un risc, sabem que hi podem guanyar o perdre. El problema és que no sempre el resultat és el que esperàvem. Sabem què és el que hi podem perdre, però potser no estem oberts a tot allò que podem guanyar-hi, que és molt més del que hi perdrem.

Crec que a partir d'ara, quan decideixi arriscar, em recordaré a mi mateixa que, passi el que passi, sigui quin sigui el resultat final, sempre hi sortiré guanyant.

Amors

Saber-se estimada és una de les moltes coses que fan que la vida valgui la pena. És igual com, o per què, però t'estimen. Et poden estimar una criatureta de 7 anys i una de 10, i llavors saps que és un amor sincer i sentit, que és incondicional, que ets important per a ells, que segurament la seva vida sense tu no seria la mateixa. Et pot estimar una amiga, una amiga que és com una germana, i saps que pateix quan tu pateixes, que plora quan tu ho fas, que és feliç quan tu ho ets. Et pot estimar el teu pare, i enviar-te un sms de control ("Hola, guapa, ¿què fas? ¿Va tot bé?"), perquè és la seva manera de dir-te que t'estima, que pensa en tu. Et pot estimar la teva mare, i escriure-ho en un dels teus blogs, perquè no te n'oblidis. Et pot estimar un amic, i malgrat totes les falses creences sobre amistat entre homes i dones, saps que és cert el que sent. I et fa tan feliç saber que a tots ells, a tots, els tindràs sempre al teu costat, que fins i tot la tristesa es converteix en un sentiment maco.

Jo també us estimo. Em feu molt feliç.


divendres, 7 de novembre de 2008

Metàfores (barates) de la vida quotidiana

Fa una estona, mentre treia la pols, he passat la mà per damunt d'un moble per on sempre que l'hi passo, em clavo alguna estella. I és clar, avui també me n'he clavat una. Al principi no li he donat importància, i he seguit fent el que feia. Passada mitja hora, l'estella començava a fer mal. He intentat treure-la a corre-cuita, per no perdre temps en foteses, però no me n'he sortit, i he pensat: "Tan se val". Una hora més tard, l'estella feia mal de debò. He apretat amb els dits de l'altra mà, he fet servir llavis i dents, però ja no hi havia manera de treure-la, i com més ho intentava, semblava que més s'endinsava. He anat a buscar les pinces per veure si tenia més sort. Mentre intentava pescar-la sentia una veueta dins el meu cap: "¿Ho veus? Si no haguessis passat la mà per allà... i si te l'haguessis tret al principi ara no estaries veient les estrelles". I com més m'ho repetia, més mal em feia, i més em costava atrapar-la. De sobte, m'he il·luminat: "Concentra't a treure-la". Et voilà! Ha fet molt de mal arrencar-me-la, i ara tinc el dit una mica adolorit, però ja és fora. Només és qüestió de centrar-se en allò que es vol.

Fer net

Sentir el despertador i aturar-lo, fer mitja volta al llit i continuar mig adormida mentre el sol intenta colar-se pels foradets de la persiana mig abaixada. Pensar en tot el que he viscut al llarg de la setmana, somriure, sentir-me afortunada. Saber que ha arribat el moment de saltar del llit, pujar la persiana i saludar el dia que comença (per a mi). Posar el disc Now de la Noa perquè tinc ganes de morir de pell-de-gallina. Plegar la roba, endreçar les piles de papers que s'amunteguen a la taula del menjador, fer el canvi de roba a l'armari, treure la pols, passar l'aspiradora, rentar els plats... I quan sona "We can work it out", deixar-ho tot i ballar, i girar, girar, girar, fins que perdo el món de vista, fins que els pensaments han quedat tan centrifugats que ja no tenen força per a tornar a turmentar-me. Ballar... girar... i riure, riure sola, riure de mi, riure de la vida. Respirar. Sentir els batecs del meu cor. Sentir que sempre hi ha coses que fan que la vida valgui la pena.


dijous, 6 de novembre de 2008

Missatges

Avui necessitava un missatge de la divina providència. I el missatge ha arribat del lloc més inesperat: a un dels titulars del diari esportiu que tenia al costat, obert "casualment" per aquella pàgina, mentre pagava el suc que m'acabava de prendre en un bar. Sens dubte, l'afirmació del jugador del Barça és avui la meva bandera.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Canviar el guió

Reescriure, esborrar un guió que semblava intocable i modificar-lo de cap a peus. Considerar l'antic guió una mena de prova d'autor, veure'n les possibilitats i decidir fermament descartar-lo per incoherent, per inadequat, per incomprensible, per impossible. I un cop descartat, ser capaç de tornar-ho a intentar, de posar-s'hi amb ganes perquè aquesta vegada el resultat ens abelleixi a tots.

A tots.


dissabte, 1 de novembre de 2008

Ironies del destí

Quan una no és capaç de posar-se a la pell dels altres, el destí l'hi acaba posant, per nassos. Viure situacions conegudes des de perspectives diferents és com fer una obra de teatre i interpretar un paper diferent a cada bolo.

Tot el que ens passa és pel nostre bé, diuen. Cada caiguda és un pas endavant més. Cada ferida, una nova lliçó apresa. I si al final només ha estat un somni, ha valgut la pena anar a dormir.

It's a wonderful life.


dimarts, 23 de setembre de 2008

Puerto Rico

Coses que fan que la vida valgui la pena: 1. La cara de ma germana quan em veu a la porta de casa seva el dia de la seva festa d'aniversari. Viu a l'altra banda del mon i no sabia que jo hi aniria. 2. Abracar-la i plorar juntes de l'emocio. 3. Sentir-se estimada en un lloc on ningu no et coneix. 4. Dormir amb la pluja i les granotes com a banda sonora.

(El teclat des del qual escric m'obliga a fer faltes d'ortografia, pero avui m'es ben igual...).

dimecres, 10 de setembre de 2008

Sentir-se observada

Sí, és una d'aquelles coses que de vegades incomoda, però no quan el que observen és això:

Per ordre estricta de l'autor, he retirat la fotografia. (Bé, m'ha dit que li podia reduir la resolució, però no tinc ni idea de com fer-m'ho).

La llenguaddicta vista pel Xavier Sendra. (Exposició de fotografia de Xavier Sendra i Exposició de pintura d'Oriol Illa. Restaurant Mas Granell, Moja - Alt Penedès).

dimarts, 2 de setembre de 2008

L'estiu

Una ràpida visita a Pamplona i Vitoria al pur estil Telma & Louise; una acampada a Pals, amb visita a Figueres, Cadaqués i Púbol; una escapada a l'Ametlla de Mar gràcies a l'arma de convicció massiva que la meva germana postissa utilitza quan intenta evitar que em quedi sola a casa...

Un agost completet.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Amor de Tata

No és que no hi hagi coses que facin que la vida valgui la pena. Cada dia n'hi ha, però hi ha dies en què no les veiem. ¿Sabeu quines són les dues coses que han fet darrerament que la meva vida valgui la pena? Una abraçada dolça de la Judit i un somriure desdentat del Pau. Si no fos per ells...

dimarts, 15 de juliol de 2008

I feel good

Sóc al sofà, una tassa de te fumejant entre les mans, les cries dels falciots xisclen alegres fent els primers vols... fa sol, però amb prou feines escalfa. L'airet que entra per totes les finestres obertes de bat a bat em desperta els porus, o potser és el Rèquiem de Mozart en la interpretació de Jordi Savall a la Capella Reial de Catalunya amb què em regalo un matí de solitud a casa. L'olor del te i la de l'encens fan una dansa per arribar als meus sentits en armonia. Tot és llum i vida.

dimarts, 8 de juliol de 2008

J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur... (A. de Musset)

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- ¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
no sabran temptar la teva peresa?

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
- Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'ennuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?

I el meu pobre cor, el meu cor ha dit:
- Per què donar més cendres a l'oblit?
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.

Màrius Torres
Març, 1937

dissabte, 21 de juny de 2008

Ser a casa

Pis de segona mà (fa dos anys i mig) = 185.000 euros
Llit d'escuma, làtex i molles independents = 600 euros
Llençols grocs i funda nòrdica = 250 euros

L'olor de sempre quan obres la porta = No té preu

Hi ha coses que els diners no poden comprar. Tornar a ser a casa n'és una.

dijous, 19 de juny de 2008

Fi de curs, també a la feina

M'agrada l'últim dia del curs escolar, sobretot a la primària. Avui tot són corredisses per enllestir àlbums, que ningú no s'oblidi res a l'escola, preparar l'aperitiu pels alumnes... És un ambient molt agradable, joiós i distès, com crec que hauria de ser l'escola tot l'any. A més de ser el darrer dia del curs, és el meu darrer dia com a mestra, i això, malgrat la recança amb què marxo d'aquesta escola (on he passat els darrers 3 anys de la meva vida), m'omple i em carrega les piles: començo la meva etapa pre-doctoral, una de les meves fites personals. Avui sento que he fet un pas més.

dimarts, 17 de juny de 2008

Acabar el curs

Abraçar una companya de curs perquè, tot lliurant al profe el darrer treball de Neurolingüística davant meu, s'ha convertit en llincenciada en Lingüística, i saber que el dia 20 de gener serà a mi a qui abraçaran (perquè algú m'abraçarà, ¿oi?). Sí, acabar el curs i adonar-te que només et queden dues assignatures (¡dues!) per acabar la carrera, et fa sentir... ¿com ho diria?, et fa sentir realitzada.

dijous, 15 de maig de 2008

Pepito Grillo

¿Què seria jo sense aquella amiga que sempre hi és en el moment precís en què estic a punt de fer un pas cap on no toca?

Tenir una veueta que et recorda qui ets és una de les coses que fan que la vida valgui la pena.

Gràcies, guapa.

dissabte, 26 d’abril de 2008

¡¡¡¡Ja tenim ascensor!!!!

I com una nena petita amb sabates noves, m'han vingut ganes de pujar i baixar, pujar i baixar... fins a cansar-me, però no ho he fet, és clar...

Llàstima de la petita cagada: no han posat botó per a l'entresol, cosa que no he vist en pujar, i quan he anat a posar la clau al pany he pensat que ja m'havien fet fora de casa. He aixecat el cap i he vist que aquella no era la meva porta, i és que per anar al meu pis, el 3r, hauré de polsar el 4 fins que canviïn la botonera. No es pot tenir tot...


Sant Jordi

Jo que em pensava que per Sant Jordi no tindria rosa, ni llibre, ¡mireu això! ¡Tot un roser i un llibre d'un autor que m'encanta! Les dues ninetes dels meus ulls, de qui ja us he parlat en aquest blog, van agafar dinerets de la guardiola per comprar-me ella el llibre i ell la rosa. ¿Oi que són adorables?

dimecres, 23 d’abril de 2008

dimarts, 22 d’abril de 2008

Rita Levi-Montalcini


Entrevista concedida per la premi Nobel de neurologia
el dia 22 de desembre del 2005.

- ¿Cómo celebrará sus 100 años?

- Ah, no sé si viviré, y además no me gustan las celebraciones. ¡Lo que me interesa y me da placer es lo que hago cada día!

- ¿Y qué hace?

- Trabajo para becar a niñas africanas para que estudien y prosperen ellas y sus países. Y sigo investigando, sigo pensando.

- No se jubila.

- ¡Jamás! ¡La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona... Y eso mata su cerebro. Y enferma.

- ¿Y cómo anda su cerebro?

- ¡Igual que a mis 20 años! No noto diferencia en ilusiones ni en capacidad. Mañana vuelo a un congreso médico...

- Pero algún límite genético habrá...

- No. Mi cerebro pronto tendrá un siglo..., pero no conoce la senilidad. El cuerpo se me arruga, es inevitable, ¡pero no el cerebro!

- ¿Cómo lo hace?

- Gozamos de gran plasticidad neuronal: aunque mueran neuronas, las restantes se reorganizan para mantener las mismas funciones, ¡pero para ello conviene estimularlas!

- Ayúdeme a hacerlo.

- Mantén tu cerebro ilusionado, activo, hazlo funcionar, y nunca se degenerará.

- ¿Y viviré más años?

- Vivirá mejor los años que viva, que eso es lo interesante. La clave es mantener curiosidades, empeños, tener pasiones...

- La suya fue la investigación científica...

- Sí, y sigue siéndolo.

- Descubrió cómo crecen y se renuevan las células del sistema nervioso...

- Sí, en 1942: lo llamé nerve growth factor (NGF, factor de crecimiento nervioso), y durante casi medio siglo estuvo en entredicho, ¡hasta que se reconoció su validez y en 1986 me dieron por ello el premio Nobel!

- ¿Cómo fue que una chica italiana de los años veinte se convirtió en neurocientífica?

- Desde niña tuve el empeño de estudiar. Mi padre quería casarme bien, que fuese buena esposa, buena madre... Y yo me negué. Me planté y le confesé que quería estudiar...

- Qué disgusto para papá, ¿no?

- Sí. Pero es que yo no tenía una infancia feliz: me sentía patito feo, tonta y poca cosa... Mis hermanos mayores eran muy brillantes, y yo me sentía tan inferior...

- Veo que convirtió eso en un estímulo...

- Me estimuló también el ejemplo del médico Albert Schweitzer, que estaba en África para paliar la lepra. Deseé ayudar a los que sufren, ¡ése era mi gran sueño...!

- Y lo ha hecho..., con su ciencia.

- Y, hoy, ayudando a niñas de África para que estudien. Luchemos contra la enfermedad, sí, ¡pero todo mejorará si acaba la opresión de la mujer en esos países islamistas...!

- ¿La religión frena el desarrollo cognitivo?

- Si la religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.

- ¿Existen diferencias entre el cerebro del hombre y el de la mujer?

- Solo en las funciones cerebrales relacionadas con las emociones, vinculadas al sistema endocrino. Pero en cuanto a las funciones cognitivas, no hay diferencia alguna.

- ¿Por qué todavía hay pocas científicas?

- ¡No es así! ¡Muchos hallazgos científicos atribuidos a hombres los hicieron en verdad sus hermanas, esposas e hijas!

- ¿De veras?

- No se admitía la inteligencia femenina, y la dejaban en la sombra. Hoy, felizmente, hay más mujeres que hombres en la investigación científica: ¡las herederas de Hipatia!

- La sabia alejandrina del siglo IV...

- Ya no acabaremos asesinadas en la calle por monjes cristianos misóginos, como ella. Desde luego, el mundo ha mejorado algo...

- Nadie ha intentado asesinarla a usted...

- Durante el fascismo, Mussolini quiso imitar a Hitler en la persecución de judíos..., y tuve que ocultarme por un tiempo. Pero no dejé de investigar: monté mi laboratorio en mi dormitorio... ¡y descubrí la apoptosis, que es la muerte programada de las células!

- ¿Por qué hay tan alto porcentaje de judíos entre científicos e intelectuales?

- La exclusión fomentó entre los judíos los trabajos intelectivos: pueden prohibírtelo todo, ¡pero no que pienses! Y es cierto que hay muchos judíos entre los premios Nobel...

- ¿Cómo se explica usted la locura nazi?

- Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!

- ¿Sucede eso ahora?

- ¿Por qué cree que en muchas escuelas de Estados Unidos se enseña el creacionismo en vez del evolucionismo?

- ¿La ideología es emoción, es sinrazón?

- La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre el bien y el mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!

- ¿Nunca se ha casado, no ha tenido hijos?

- No. Entré en la jungla del sistema nervioso ¡y quedé tan fascinada por su belleza que decidí dedicarle todo mi tiempo, mi vida!

- ¿Lograremos un día curar el Alzheimer, el Parkinson, la demencia senil...?

- Curar... Lo que lograremos será frenar, retrasar, minimizar todas esas enfermedades.

- ¿Cuál es hoy su gran sueño?

- Que un día logremos utilizar al máximo la capacidad cognitiva de nuestros cerebros.

- ¿Cuándo dejó de sentirse patito feo?

- ¡Aún sigo consciente de mis limitaciones!

- ¿Qué ha sido lo mejor de su vida?

- Ayudar a los demás.

- ¿Qué haría hoy si tuviese 20 años?

- ¡Pero si estoy haciéndolo!

diumenge, 13 d’abril de 2008

Anar a una exposició... i plorar.

¡Però plorar de riure!



Chaplin en imatges.
Al Caixafòrum de Barcelona fins al dia 27 d'abril.

Simplement imperdible.

Emocions a flor de pell

Feia anys que no m'emocionava amb un concert. El d'ahir al Palau de la Música va ser indescriptible. La Noa, un cop més, ens va sorprendre amb el seu art, la seva energia, la llum que desprèn... I com a regal de comiat va convidar el Serrat (no podia ser d'una altra manera, ¡era a Barcelona!) a cantar amb ella la cançó que van composar junts: Es caprichoso el azar. Les llàgrimes em queien a raig veient-los abraçar-se: quan el Nano va entrar a l'escenari la Noa saltava com una nena petita emocionada, i se li va llançar al coll. Va ser entranyable...

La vida és feta de moments.

diumenge, 6 d’abril de 2008

Sortir al 3 de 8 (setmanari del Penedès)...

Lavern celebra els 50 anys de l’estació amb una eufòrica jornada festiva i popular



El grup teatral “En Obres” en el moment d’escenificar
la inauguració del baixador, ara fa 50 anys

LAVERN-SUBIRATS
3d8
Amb un caire de celebració festiva i popular, el passat diumenge al migdia més d’un centenar de persones es van aplegar a l’entorn de la petita estació o baixador de Lavern- Subirats per recordar els cinquanta anys d’aquell març de 1958 quan es va aturar el primer tren a l’estació, una realització en la que en aquells anys, i tot i les moltes dificultats, va ser possible amb el suport econòmic i humà de bona part de les famílies de tot el municipi.

El caire festiu i eufòric va anar a càrrec del grup teatral “en Obres” qui, a més de lliurar a tots els presents una nova edició de l’auca del baixador, obra ara fa cinquanta anys de Maria Canals Pujol, va escenificar l’arribada de la núvia en el casament de la pubilla de cal Maristany, origen o precedent del baixador, així que no hi faltava l’alcalde del franquisme, el cap d’estació, el capellà, les senyores amb mantellina, la parella de la Guàrdia Civil o el militar, així com els comtes de Lavern que van esperar l’arribada dels nuvis en un tren de rodalies.

Amb motiu de la celebració, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Subirats, Xavier Muñoz, va presentar l’edició i l’exposició d’un estudi de Joan Montserrat i Joan Solé sobre els cinquanta anys. A més d’adreçar unes paraules a tots els assistents, Manuel Gràcia Almolda, qui va ser el primer cap de l’estació, va recordar en la lectura d’un text i que reproduïm a sota d’aquesta crònica, persones ja desaparegudes com la senyora Carmeta, la guardabarreres o la senyora M. Antònia Maristany Ibarra, qui va ser present a l’acte. Per la seva banda, els autors del llibre sobre la història de l’estació, editat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs i que l’Ajuntament repartirà a totes les famílies del municipi, van remarcar el valor d’una instal·lació i un servei com aquell, fruit de la tenacitat i la reivindicació popular. El parlament de cloenda de l’alcalde de Subirats, Antoni Soler, tot remarcant la significació d’aquesta celebració pel seu simbolisme de la labor i la iniciativa d’un poble, va donar pas a una ballada dels gegants i gegantons del municipi i un aperitiu popular de cloenda.







dilluns, 24 de març de 2008

Tot s'acaba...


Crec que així ens sentim tots avui... ¿oi? Canvieu, si no,
"una semana" per "cuatro meses" (3 si sou mestres, ehem).

¡Feliç retorn a la vida quotidiana!

diumenge, 23 de març de 2008

I Déu va dir...

Que es facin el mar i la terra...


... i la neu ho cobreixi tot...

divendres, 21 de març de 2008

Lluna plena

Aúpa autoestima

¿Què hi ha en la vida millor que passar dues hores parlant amb una amiga que està a molts kilòmetres de distància? ¿Què són les distàncies quan sents a l'altra banda del telèfon un "Te quiero, linda" que et fa brillar els ulls?

Fer les coses bé. Sentir que tornes a respirar al ritme de les onades d'un Cantàbric en calma. Tancar els ulls i aixecar el cap perquè el sol t'alimenti l'ànima. Adonar-te de sobte que ha desaparegut el pes de les espatlles. Deixar que el vent s'emporti els records que no et deixen avançar, que et bloquegen. Somriure sense motiu.

La vida és feta d'instants, cadascun irrepetible.

El món és ple de persones úniques. Tu ets una d'elles.

¡Somriu!

dijous, 6 de març de 2008

dilluns, 3 de març de 2008

diumenge, 2 de març de 2008

Cinema

Recomanacions de la setmana:

There will be blood (que han traduït, com sempre, com els ha donat la gana, això és, Pozos de ambición), amb un Daniel Day-Lewis superb. Si voleu saber com va començar el boom del petroli, no us la perdeu. La banda sonora és un pel estressant, però és la intenció del seu creador (el guitarrista de Radiohead, qui es va inspirar en la BSO de The shinning del Kubrick: coneguda aquí com El resplandor). La interpretació és immillorable per part de tots els actors.





Sweeney Todd: l'últim èxit de Tim Burton. Imperdible. Tot i que la caracterització del fantàstic Johnny Depp està a mig camí entre l'Edward Scissorhands i la Morticia Adams, està irresistible, com sempre. És una pel·li bastant gore que no us podeu perdre (i molt millor a la gran pantalla, ja que els esquitxos de ketchup sembla que t'arriben i tot). Això sí, veieu-la en versió original, perquè la veu del Johnny Depp és encisadora quan canta.

dissabte, 1 de març de 2008

Mmmm...

Aquelles migdiades de dissabte que t'agafen per sorpresa, mentre estàs intentant estudiar els mecanismes nerviosos de la visió... ¡això sí que fa que la vida valgui la pena! Caus en una profunda inconsciència, el teu cos es relaxa i somies amb quiasmes òptics, fòvees i màcules...

Però tot el que ens agrada s'acaba, tard o d'hora, i el deure ens crida. Val més que em posi les piles amb la neuroanatomia.

¡TODO ERA AMOR!


¡Todo era amor... amor!
No había nada más que amor.
En todas partes se encontraba amor.
No se podía hablar más que de amor.
Amor pasado por agua, a la vainilla,
amor al portador, amor a plazos.
Amor analizable, analizado.
Amor ultramarino.
Amor ecuestre.
Amor de cartón piedra, amor con leche...
lleno de prevenciones, de preventivos;
lleno de cortocircuitos, de cortapisas.
Amor con una gran M, con una M mayúscula,
chorreado de merengue,
cubierto de flores blancas...
Amor espermatozoico, esperantista.
Amor desinfectado, amor untuoso...
Amor con sus accesorios, con sus repuestos;
con sus faltas de puntualidad, de ortografía;
con sus interrupciones cardíacas y telefónicas.
Amor que incendia el corazón de los orangutanes,
de los bomberos.
Amor que exalta el canto de las ranas bajo las ramas,
que arranca los botones de los botines,
que se alimenta de encelo y de ensalada.
Amor impostergable y amor impuesto.
Amor incandescente y amor incauto.
Amor indeformable. Amor desnudo.
Amor amor que es, simplemente, amor.
Amor y amor... ¡y nada más que amor!

Oliveiro Girondo


Viatjar

Sens dubte...














dimecres, 27 de febrer de 2008

Innocència

Les dues ninetes dels meus ulls (la Judit i el Pau) van fer aquest fantàstic pessebre per Nadal.



I se'm van passar totes les penes...

Missatges

Quan vas pel carrer capficada amb les teves cabòries, després d'un dia duríssim i pensant que no pots més, que et rendeixes, et trobes missatges com aquest:



¡Sigueu feliços!

¿Per què la vida és bella?

Aquest és un blog que començo amb la intenció de recollir imatges belles, bones notícies, paraules boniques, perquè a la vida ja tenim prou mals rotllos.

Sí, la vida és bella, molt. I val la pena. I en aquest blog trobareu alguns motius pels quals ho penso.

Us convido a compartir la bella vida amb aquesta llenguaddicta.

Sigueu benvinguts.