Un dels sentiments més profunds i dolorosos que patim els humans és l'enyor. La buidor que deixa algú quan se'n va, la certesa irremeiable de la seva absència. L'esperança de retrobar-lo en un futur llunyà. És un sentiment sovint acompanyat d'un cert consol: si enyorem és perquè hem tingut. Si hem tingut, som afortunats.
Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...
Els records ens ataquen quan menys ens ho esperem, qualsevol petit detall ens fa evocar aquella persona que ja no hi és: una olor, un sabor, un color... un quadre, uns pantalons, una cançó... Si tanquem els ulls gairebé podem sentir que encara hi és, que en qualsevol moment s'acostarà i ens farà una carícia, un petó al clatell, els seus llavis ens dedicaran una paraula dolça... obrim els ulls i tornem a la realitat. Les parets són fredes. El llit és gran. La nit és llarga. I els dies no acaben de passar...
Sí, sens dubte, un dels sentiments més dolorosos.
3 comentaris:
els enyors associats a pèrdues tenen el pes del dolor perquè son sobtats i no desitjats. t'omplen d'una buidor fastigosa, trista, que no deixa veure altra endemà que un abisme.
temps. temps per no sentir vertígen. :(
Som records, per sort o per desgràcia ells son qui ens fan creixer qui esn fan grans. I segueixo sense teninr memòria selectiva ;(
Petons petitons.
PD:Ostias Oscar semble que et persegeuixi ja ja ja
Un llibre del Haruki Murakami que acabo d'acabar (After Dark) en parla, dels records. Són el combustible que ens ajuda a tirar endavant. Vivim cremant records, recorrent a ells quan més els necessitem. Tampoc tinc memòria selectiva, Dani. Ho recordo tot, i no és cap proesa, més aviat un problema...
Petons.
Publica un comentari a l'entrada