divendres, 12 de desembre de 2008

Som com som

Diu en Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò: "Som com som, i ens hem fet com ens hem fet: a cavall entre la realitat i la il·lusió".

Si no us digués res sobre el tema central del llibre, a partir d'aquestes paraules podríeu pensar que és un tractat sobre la condició humana. Si us dic que és un estudi lingüístic sobre les metàfores de la vida quotidiana (parafrasejant el títol de l'exitós llibre de Lakoff i Johnson, Metaphors we live by), pensareu que he tret la frase de context. Sí i no. Evidentment, l'he treta de context si tenim en compte que la frase triada està inserida en un paràgraf, un capítol, tot un llibre. I és evident que dins aquest context vol dir el que vol dir: les persones emprem metàfores perquè les necessitem, perquè per entendre el món necessitem representar-nos-el d'una manera propera a nosaltres.

Però no l'he treta de context si tenim en compte el meu, de context. En el moment en què jo llegia aquesta frase els meus pensaments viatjaven, en paral·lel a la lectura, precisament entre la realitat i la fantasia.

Hi ha dies en què tenim clara la distinció entre l'una i l'altra. N'hi ha, en canvi, que no sabríem dibuixar la línia divisòria entre el que és real i el que només existeix dins el nostre imaginari particular. ¿Quantes vegades no haureu malinterpretat un gest, una paraula, perquè dins el vostre cap fa temps que doneu voltes a una pel·lícula de la qual en sou guionista, director i protagonista alhora? Diuen els entesos que fantasejar no és dolent, sempre i quan es tingui clar que la fantasia és irreal. Si abans d'anar a dormir, en aquella estona entre vigília i sopor, deixem volar la imaginació i tornem a creure en prínceps blaus, i creem una realitat tal com ens agradaria que fos, endavant: les nostres neurones estan treballant, i això sempre és bo. Però, ai las, quan ens quedem atrapats en un somni etern, un estat oníric que transforma el nostre món i el pinta del color que més ens agrada. Llavors perdem el control sobre la nostra imaginació, i no som capaços de distingir el que és real del que no ho és.

Diuen que d'il·lusions també es pot viure. No ho tinc tan clar... Hi ha qui sempre viu en la realitat absoluta, i els admiro per això. Potser no arrisquen tant com els il·lusos, potser s'estimen més no patir. Hi ha qui viu constantment en la fantasia, i també els admiro, perquè en la seva isolació també es protegeixen del patiment, a la seva manera. Però hi ha qui viu a cavall entre la realitat i la il·lusió, i aquests (que en som molts) patim. Patim quan les coses que crèiem per sempre s'acaben. Patim quan allò que era real en el nostre imaginari se'ns revela fantasia en la nostra realitat. Patim quan ens hem d'allunyar d'aquells a qui estimem, malgrat no ser el que volem fer. I allunyar-nos-en ens acosta a la por de morir, de deixar d'existir per als altres. De desaparèixer per sempre més del pensament de qui ens ha estimat.

Però som com som, oi?