divendres, 3 d’abril de 2009

Peces i fragments

Sempre he cregut que la vida és un puzzle. Sabeu que m'encanten les metàfores, i aquesta del puzzle en especial: tot el que vivim, les persones que ens envolten, les nostres experiències, sentiments, emocions... són peces d'un puzzle. El que cal fer amb cada peça nova és trobar-li el lloc on va, perquè cada peça té el seu lloc predeterminat. Quant a allò de la mitja taronja (ja sabeu que m'agraden les taronges senceres, i com diu l'Alanis Morissette: "I believe that one and one makes two", però perquè m'entengueu, parlo de la parella), és en Kevin Smith qui em donava la resposta a Chasing Amy: "Per fi he trobat la peça que encaixa", li deia la noia al noi.

Però, ¿i si aquesta concepció del puzzle fos errònia? És a dir, no és que la metàfora del puzzle sigui l'única metàfora sobre la vida, és evident. Fins ara m'havia funcionat, m'havia ajudat a entendre el món. Tanmateix, alguna cosa fallava sempre, i no sabia què era. Ahir vaig trobar-ne la resposta: el fet de concebre la vida com un puzzle m'obliga a estar constantment buscant la peça que encaixa, allò que em falta i sense el qual la vida no està completa. Però aquesta cerca és esgotadora i del tot infructífera, tal com veig les coses avui. És com la pastanaga del pobre ruc, buscar la peça que encaixa (entenent que és una i només una la peça que ha d'ocupar aquell lloc) és com perseguir l'horitzó. Però... ¿i si en lloc d'un puzzle la vida fos un trencadís? El concepte canvia completament: les peces ja no són talls regulars d'un tot, amb el seu lloc exacte on encaixa aquella i només aquella peça, sinó que ara les peces, els fragments, ocupen el lloc que jo vull que ocupin. Un fragment només té sentit en el tot final, i aquest tot només té sentit si fem l'esforç de fer un pas enrere, de mirar amb distància.



Llavors el munt de fragments de colors col·locats a priori sense cap ordre es converteixen en una obra completa, perfecta.



¿I en aquesta metàfora de la vida, quin lloc ocupo jo?

Està clar: jo sóc el guix que uneix tots els fragments.


3 comentaris:

Mònica ha dit...

Jo també ho crec. Vull dir, lo de que la vida es un puzzle, un trencaclosques molt gran i dificil de solucionar.

Molts petons

llenguaddicta ha dit...

Benvinguda al blog, Mònica. Sí, la vida és complicada, però malgrat tot, val la pena fer el trencaclosques (o el mosaic).

Mònica ha dit...

llenguaadicta aqui et deixo aixo:

M'agradaria que passesis per aquest espai:
http://esborrallsdevida.blogspot.com/

És el lloc on hi escric una petita novel·la, titulada Esborralls de vida.
És una obre realista, amb molts detalls petits, ben petits i amagats entre lineas.

Espero que t'agradi.
Un peto molt fort.