Avui ha fet ja dues setmanes que sóc a UK. Plou des de dissabte. El curs ja ha començat i jo em sento una mica menys perduda.
El cap de setmana l'he passat envoltada de gent amb qui m'hi sento molt a gust: el meu germà i els seus companys de pis (de casa, de fet). Hem compartit una sessió de meditació amb el company budista, he llegit, he dormit, he sentit la pluja a la finestra, he passat estones llarguíssimes acaronant un gat, he pres te, m'he deixat sorprendre per la simplicitat i la bellesa.
I he descobert un carrer sense sortida que es diu "Love Lane".
Que cadascú en tregui les seves conclusions...
3 comentaris:
Està clar que algú estima la Lane aquesta! Tenim un predicat, un OD, un subjecte elidit i no marcat morfològicament... Vaja, la típica estructura oracional de l'anglès! ;-)
Tot fa suposar que la Lane deu viure a la vorera oposada al lloc d'on penja el cartellet aquest, el qual deu haver estat col·locat estratègicament de forma que la Lane el pugui veure des de la finestra de la seva habitació. Està claríssim!
(...)
Què?! Que no veieu pel·lícules?? :-D
La meva conclusió, llenguaddicta, és que el camí de l'amor és un camí sense sortida... no sé fins a quin punt això és bo o dolent...
Tot i que la peli que s'ha muntat el David no està gens malament...
David, m'encanta. Ets un lingüista de cap a peus.
SoRT, he arribat a la mateixa conclusió que tu... i jo m'he perdut en aquest camí sense sortida. ;)
Publica un comentari a l'entrada